RECORDS DE PALAFRUGELL

NEIX A GIRONA

Fa uns dies rebo una invitació a participar en els actes dels 40 anys de la creació de la SEQC. Es bo aclarir que SEQC no es l’anagrama de cap ONG ni d’un fons d’inversió. Es la contracció de les inicials de la Societat Espanyola de Química Clínica. Es així, com a SEQC, que la societat es coneguda en el mon de la sanitat.
La noticia te un relatiu interès per al lector d’aquesta web, si hi dedico unes línies es perquè la creació –fa 40 anys- d’aquesta societat te profundes arrels gironines, empordaneses i mes concretament palafrugellenques. La efemèride es va fer a Barcelona on hi ha la seu de la societat.
El motiu de la creació de la SEQC es ben senzill, el avenços de la tècnica, en tot tipus d’activitats, obligava cada cop a mantenir mes contactes i informació que requerien un agrupament del professionals. A Espanya hi havia una especialitat, les Anàlisis Clíniques que de fet ho englobava tot el que un laboratori aportava al diagnòstic. Acabada la segona guerra mundial, passats els primers anys de la guerra freda, els nombrosos descobriments tècnics que es van fer de cares al conflicte i als projectes de la NASA, varen perdre el caràcter de secret militar. Per treure’n partit es van aplicar al camp civil, entre ells el sanitari. El resultat: En poc temps venen millores insospitades. Mes tard, la informàtica va arrodonir el pastis.
Aquest creixement crea la necessitat de un major contacte entre professionals i la necessitat d’agrupar-se. Així arriba una societat que agrupes els especialistes en el camp. Alhora coincidí amb pressions internacionals per part de la Federació Internacional de Química Clínica (IFCC).
Al nostre país, no eren temps fàcils per a crear agrupacions, del tipus que fossin. Estàvem a primers del 1975, Franco era viu i d’acord amb la llei d’associacions vigent que cuidava molt el tema, no era fàcil crear-ne, encara que fos en un camp tan innocent. La llei era complicada, calia portar la sol•licitud al Govern Civil, que ho passava a Madrid.
Teníem ja una escriptura de constitució feta a casa del notari Peña Bielsa. Presidi Enric Concustell. El tràmit seguent era presentar-ho al Govern Civil de Barcelona.
Ates el moment polític, la cosa s’hagués allargat molt i es probable hagués quedat de moment parada. Aleshores vam valorar presentar-la al Govern Civil de Girona, un centre menys controlat que el de Barcelona, i on pensàvem seria mes fàcil la gestió. Van decidir que jo me’n cuites de l’assumpte. Vaig tenir la oportunitat d’un contacte dins el propi Govern Civil que va entendre la situació i amablement es va oferir a informar de manera favorable la sol•licitud. Al cap de poc arribava l’autorització i la seu oficial de la SEQC durant uns anys va ésser a Palafrugell, al carrer Torres Jonama,7.
Uns dels primers passos fou organitzar un primer Congres Nacional de Química Clínica que es va celebrar a Barcelona l’any 1978, quina presidència em va correspondre. Vàrem intentar que el aleshores president Tarradellas presidis la inauguració, gestió feta a traves de Josep Quinta. Va acceptar tot seguit, però aquell mateix dia li va anunciar la visita el ministre d’Hisenda Fernandez-Ordoñez, per tractar del finançament de la recent Generalitat.. Va delegar a un amic comú, Jordi Petit, que en aquells moments era Director General de Turisme. Passat el Congres i un cop ben afermada, era el moment de passar la seu a Barcelona, com així es va fer.
El impulsor de tot això, el prof. Enric Concustell, va morir en accident de cotxe a Àustria, ell i tota la seva família.
Hi ha un temps real que passa irreversiblement i un altre passat que sempre esdevé ara. Han passat quanta anys. D’un centenar de socis, ara son 2.200. Els laboratoris petits, típics de poble petits i mitjans han desaparegut, han passat a l’historia. Ara els laboratoris –tan els privats com els hospitalaris- tenen una xarxa d’extracció de mostres i sistemes de transport apropiats. Son fabriques de fer anàlisis, surten ràpidament milers de resultats que es reparteixen al moment.
Així i tot, en aquest canvi intervé un altre factor. El creixent cost de l’assistència sanitària porta a criteris purament i durament economicistes. Fer assequible a tothom un medicina de qualitat, i la química clínica es un element bàsic, es fonamental. Fer una anàlisis es pràcticament el primer pas en qualsevol exploració.
Un aniversari, m’ha portat a allò de que ets el que recordes.

QUARANTA UN DIES (Maig 2015)

Parlarem del temps. Quan estudiàvem física es relacionava el temps amb l’espai. Cosa en certa manera falsa, ja que en l’espai es pot anar endavant i enrere, amb el temps no. Habitualment mesurarem el temps amb un rellotge, o be comparant fets que es repeteixen habitualment o a intervals coneguts. Altrament, si el temps es el mateix sempre, no canvia. En moments concrets pot donar la impressió que no sempre es així.
Una experiència recent sobre com passa del temps m’ho confirma. M’ha passat allò que deia Sant Agustí “estar en el present i disposar de prou perspectiva par adonar-me que el temps passa”.
Concretem ja: Un dia de març, a dos quarts de vuit del mati, entrava a l’Hospital de Bellvitge per un intervenció que creia de pocs dies. Per un motiu que no esperava, n’hi he estat 41. Amb el cap clar i sense patir per res. Això si sempre al lli, amb moviments limitats. Aquí es on entra el temps i el rellotge del mòbil es una eina bàsica.
Era la meva segona anada a Bellvitge. Molts anys abans, i en un hospital molt diferent de l’actual, vaig portar-hi Josep Pallach amb la intenció d’ingressar-lo a la Unitat Coronaria. Es prou conegut que el polític i amic, va morir sobtadament en el mateix moment d’entrar.
Des d’aquells temps, l’hospital ha canviat totalment, ara es un complexa important amb l’ICO i el Duran Reynalds al costat. Junt amb la Vall d’Hebron i el Clínic crec son els hospitals de referencia de Catalunya.
Anem al meu cas: Complicacions que jo no preveia, em porten que una estada de sis setmanes. A l’inici, les tres primeres setmanes, sempre al llit, mes tard disposava d’una certa i progressiva mobilitat. Una millora fou quan em deixaven assentar en una butaca, sense tocar amb la cama dolenta a terra. Mes endavant els caminadors, després un basto. Fins als darrers dies que caminava ja tot sol.
Pensava, vista la situació, que en la vida havia estat un privilegiat, ja que dins els alts i baixos d’una existència, creia i encara crec, que aquests dies passats a l’hospital han seguit els pitjors de la meva vida. Cal aclarir-ho, no per patiment físic, de cap de les maneres. Era per una sensació estranya d’avorriment, de sentir-te inútil, com el temps tarda a passar. Compensat per un tracta excel•lent de tot el personal .Nomes m’havia sentit d’aquesta manera, i amb menys intensitat, en certs moments de la meva aventura política.
Quina vida feia a l’hospital? El ritme no para, comença aviat. Aquí no val l’expressió llevar-te, o et despertes o et desperta’n entre sis i set. Ve el període de tractaments i medicació, juntament amb la visita dels metges. Segueix l’esmorzar i després la dutxa. Durant el dia, passes tres controls de tensió, pols, pressió d’oxigen, glucosa i temperatura.
Complert amb lo basic, venia com distreure’t. Fer-ho des del llit, amb una cama fixa, es complicat. Quan em van permetre caminar una mica, era diferent, si be el dia continua sent molt llarg. Un llibre electrònic, una tableta sense poder accedir a ADSL (l’hospital no donava la contrasenya), el mòbil, diaris, juntament amb el algun llibre que em portaven el material que tenia a ma. Com ja he comentat abans, pensava estar-hi poc, el llibre electrònic estava poc proveït. Quasi acabat del tot, em vaig llegir part del material gratuït que portava d’origen, tot tipus de clàssics. En aquestes lectures, llegint la poesia de Quevedo, vaig trobar-hi un versos que s’avenien a la meva situació: “Ayer se fué, mañana no ha llegado / Hoy se esta yendo sin parar un punto / soy un fué i un serà”.
El mòbil era l’arma bàsica, per conèixer l’hora i mantenir contactes. El rellotge desat, es un destorb en un hospital. Seguia el temps que feia a Palafrugell. Sobre tot els dies de Setmana Santa, migrava. La nit empeny el dia i el dia la nit, en aquest transit, molts cops una infermera amable em portava una pastilla per a dormir. Gracies a que el llibre i les tabletes porten llum pròpia, era una altre solució.
En la primera habitació que em van assignar durant un temps, un motiu de distracció era que es veia l’aeroport del Prat. Contemplava un continu enlairament i aterrament d’avions. Segons el vent predominaven uns o altres. També veia creuers que s’acostaven i sortien del port de Barcelona. Pensava amb lo be que s’ho passaven el creueristes i la meva situació (i de tots els internats) a l’hospital. Sovint sentíem, i a cops veiem, com helicòpters portaven malalts. De nits, la torre de control del camp, ben il•luminada, era un referencia. Mes tard, em van canviar d’habitació i les vistes eren diferents, també interesants, sobre l’ample xarxa urbana que s’ha creat a l’entorn del centre.
Un anàlisi de la vida d’un hospital no pot deixar de banda dos punts importants. Un es el menjar, calen pocs comentaris, es el propi d’un establiment sanitari on han de adaptar-se a situacions extremes. Una part fonamental, es el tracte excel•lent rebut per part dels metges, el personal d’infermeria i auxiliar. Per culpa de les restriccions, potser notes una mancança en numero del personal, compensada per l’interès i dedicació. I no ho dic per a mi, que de fet, donava relativament poca feina. Ho veia com cuidaven als meus companys d’habitació, en situacions molt mes greus i complicades que la meva. Un altre cosa aspecte de la vida hospitalària es compartir la vida amb un veí. Poc a poc s’estableixen relacions, vius en part la seva malaltia i acabes, algun cop, fen vertaderes amistats.

Per acabar, des del llit, he seguit episodis d’un mon polític, cada cop mes complicat: Immigració, corrupció, maniobres preelectorals... Em sento allunyat d’aquest ambient, per altra part es necessari, ho reconec. Es diu que qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Un remordiment afegit a tot lo comentat, es quan pensava que ja hi vaig participar-hi i en vaig sortir escaldat.

TELEVISIONS LOCALS (febrer 2015)

Encetem una nova fase d’això que en diem memòries. Ja no sortiran més a la Revista de Palafrugell. El lector interessat les trobarà a la meva web (www.fredericsunyer.cat).
Un breu comentari aclaridor. Per ajudar-hi anem a un fet ja passat: Fa mesos amb motiu d’unes declaracions al diari EL PUNT, vaig rebre comentaris de tot tipus que em van aconsellar fer un escrit d’aclaridor (Mirant enrere). Em torna a passar, com a resultat del escrit de comiat des de la revista, ocorre el mateix, de molts lectors em venen comentaris i alguna recriminació. Hem veig obligat a ser mes explícit, aclarir que mes que plegar, m’han fet fora. La directora considera que els darrers escrits perdien empenta, no tenien interès, que calia finalitzar-los. Forma part de les seves funcions. Res a dir.
Pels comentaris, veig vaig quedar curt. En el meu escrit de comiat hauria d ‘haver explicat certes actituds: Retallades i canvis en el text, publicar–ne un sens el nom, i altres petits detalls. Per si hi ha algun dubte nomes cal comprovar el text que surt a la web, que es el que jo envio i el que surt a la revista.
Tot lo dit, m’ha decidit a continuar amb aquests escrits des de la meva web i potser des de les xarxes. Així per una banda la RdP no perdrà un valuós espai que sembla no interessava i jo tindre la seguretat que el lector podrà llegir el text integra. També una major independència per escollir temes. Segueix-ho allò que deia un escriptor conegut: “escric primerament per a mi mateix, es així com aprenc”.
Passem al tema d’avui. Aquest dies em comenten s’està instal•lant ja la TV per cable a Palafrugell. El fet em recorda un batibull que va passar fa anys amb la TV local. A la vila hi havia una TV que portava Josep Bofill i un grup d’aficionats. Per el motiu que sigui l’any 1990, es va fer un contracte amb una empresa anomenada Servicios de Televisión y Video S.L i passa a nomenar-se Palavisió. L’ajuntament donava una subvenció de un milió d pessetes pel 1991 i tres milions per el 1992. En aquells mateixos moments va haver-hi intents de crear una TV per cable, van arribar ofertes de l’Institut Català de Tecnologia, que no van anar endavant. Recordo que els sindicats CCOO i UGT i el Comitè d’Empresa de Telefònica a Girona defensaven el interessos de la companyia en front dels intents de creació d’aquestes xarxes de TV per cable, que consideraven una privatització.
En aquells moments, nomes TVE i les privades tenien autorització. En canvi, si que hi havien normes de la Comissió Europea. Les TV locals emetien de forma “alegal”. Palavisió emetia des d’un caseta que tenia Radio Palafrugell a Sant Sebastià i els estudis estaven al Casal Popular. El 1992 un grup de col•laboradors va moure la iniciativa de crear una TV local comprant el material de Palavisió i es va arribar a considerar una xifra. Entre tant Palavisió a penes emetia i es limitava a donar musica d’una cadena anglesa MTV.
Entre tant va arribar un avis en el sentit que el material que donava no estava autoritzat per la cadena anglesa. Aleshores la Comissió de Govern va ordenar a Palavisió acabes en les emissions que feia des d’un local públic, què es creia no autoritzades, i si no ho feia precintaríem l’emissora. Es va demanar consell a la Generalitat i va fer l’orni. La Parròquia i el Casal van donar suport a l’Ajuntament.
Es va acabar tancant la caseta de Sant Sebastià. La cosa es va complicar, va acabar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va donar la raó a l’Ajuntament.
Era per el 1992, les TV locals van anar passant per canvis importants, han acabat agrupant-se i reduint-se. Es imprevisible concretar sobres el futur de les TVs i de tot el que l’envolta. El demà de les telvisions està per veure, quan des del Congrés de Mòbils es para d’un internet universal. Tornant al cable, si la noticia es confirma, després de 23 anys, sembla tindrem TV per cable. Que hi podrem veure?

Revista de Palafrugell - febrer 2015

ARA SI, ADEU I GRACIES

Fa un temps es va celebrar els cinquanta anys de la Revista de Palafrugell. Conjuntament es va editar un llibre que resumeix be la historia de la revista. Netejant papers trobo una col•lecció completa de la seva primera etapa, que pertanyia a la meva sogra. Entre ells, naturalment hi ha el primer numero en un estat impecable. Encara hi havia els impresos per fer la subscripció. Jo en tinc exemplars, però no tota complerta.
Com moltes vegades una troballa d’un escrit o document m’ha portat al tema de l’escrit, un breu comentari sobres aquest numero primer tindrà una justificació doble que es veurà mes endavant. En la portada, un dibuix de Maria Ribot. El text es bilingüe, una presentació de Frederic Marti, acompanyada d’una altre de mossèn Frederic Tapiola (Cronista oficial de la vila). Porta escrits de Evarist Puig, Ramiro Medir, Jordi Pujol, Jordi Cama, Josep Soler, Jorge Elias i Remi. Va un ample informació sobre activitats de Caritas i de l’Ajuntament. Un anunci de la celebració de la Santa Misión a Calella. Es interessant la publicitat d ‘aquells moments: Arte Gich, Ferreteria Plaja, fincas Manuel Pla, Casa Pascasio, Peluqueria Gallart, Lola Serra, Jabones Ter, Vda. Epifanio Pascual, Calzados Plana, Relojeria Solano, Sastre Josep Sitjas, Restaurant Reig, Taxis Samuel, Eduardo Agramunt, Planchisteria Mullera, Hotel Costa Brava, Arcadio Girona, J. Alsina Calzados, Lasheras tallas y esculturas, Kelvinator de J. Pons Llobet, Industria Corchera Bertran, i en la contraportada Roglans Pons.
Ara parlaré de la revista per un altre intenció: el meu comiat com col•laborador. Veiem els motius. Un filòsof indi diu que “si ets capaç de mirar satisfet el que has viscut, vius dues vegades”. En aquest sentit, els escrits fets fins ara, dins aquest concepte imprecís de memòries, si et fan reviure, si be la cosa que no porta gaires satisfaccions, si -mes aviat- remordiments.
Anem al principi de la meva col•laboració. quan amb Santi Massagué vam comentar la possibilitat de iniciar una secció de records basada, en principi, en la meva etapa política. No vam coincidir, li vaig dir que volia plena llibertat d’elecció del tema. Va accedir-hi i em va permetre fer el que volia: No entrar en lo possible en cap tema polític. Cosa que he procurat seguir en benefici meu i del lector.
Soc del tot crític amb la política, i quan es mes propera, mes. Però d’altre banda es la política i la democràcia les que ens ha portat on som. Es probable que en el fons, sigui aquest dilema, el que ha provocat aquest sentiments. Això vol dir que han fallat les persones, no la política. I entre aquestes m’hi poso jo. Podia haver sigut un acceptable regidor i prou, però no anar mes amunt, aquest fou el meu error. I tot pecat, porta la seva penitencia. A més, el meu temperament no es per aguantar el tripijocs habituals de la cosa publica. Hem faltà malicia i se’m passejaven. I insisteix-ho, la política es necessària, però l’han de fer gent preparada.
Fora política, els temes s’acaben i atesa el que he comentat, crec es el moment de dir prou, d’acabar amb aquests escrits. Cosa que portava de cap des de molt temps. A més, la revista te gent nova i jove que demanen una renovació.
Posats a mes raons, hi ha un altre punt que influeix: La informàtica et porta a aspectes totalment nous, com la autoedició, avui dia a l’abast de tothom . He dedicat temps a editar una quinzena de llibrets amb fotografies comentades i penso continuar. Que per cert, estan a disposició dels lectors a l’Arxiu Municipal. Dins aquestes avantatges de l’autoedició, còmode i barata, potser em decideixi a fer una visió de la trajectòria viscuda. Una visió, no massa personal, de l’ambient i gent que he conviscut.
Acabo amb un cert simbolisme: Una revisió del numero primer de la Revista de Palafrugell s’afegeix a la fi de la meva col•laboració. Per evitar interpretacions esbiaixades, cal aclarir que continua del tot el meu interès per la revista i per la feina que fa. No cal oblidar que la segona època la vàrem iniciar Ana Castelló i jo el 1991.
Nomes em queda agrair al lector la seva fidelitat, comentaris, aclariments i també critiques i correccions. A tots, adéu-siau i moltes gracies.

Revista de Palafrugell - Gener 2015

LA VITAMINA P

He trobat entre papers de la meva muller, l’Anna Maria, una invitació a un Sopar de la vitamina P que es va fer el 22 de novembre del 1958. Es van reunir al restaurant Monte de Oro del carrer Muntaner. El preu del cobert era de quinze duros, aclareix que “ara que tot s’apuja, nosaltres rebaixem !!!”. Era una recordatori de la primera convenció anual de palafrugellencs residents a Barcelona. El menú consistia en Entreteniments variats, Pollastre a la gravada, Gelats, Fruits saborosos, Café i licors. El sopar finalitzava en una projecció comentada, i si es vol cantada, de vistes a tot color dels millors recons de la costa. Comenaris a càrrec del “fill adoptiu”, ciutadà Vilà. Per adherir-se porta els telèfons de Narcís Sendra i Pep Tauler. Acabava en un Visca Palafrugell !
Aquesta iniciativa de reunir els palafrugellencs que vivien habitualment a Barcelona va venir de la ma d’un grup on hi havia Narcís Sendra, Pep Tauler i Josep Marti Clara (Bepes), coincidint, mes o menys, amb la diada de Sant Marti, la festa petita de la vila. El punt fort de la celebració era naturalment un sopar que reunia els palafrugellencs que vivien a Barcelona, un grup nombrós que generalment arribava a una trentena de persones. Solien també anar-hi els estudiants que residien temporalment a Barcelona. Amb el temps si afegiren famílies que passaven l’estiu a les platges. Aquest tipus de reunions, van agafar empremta i amb el temps s’hi afegiren personatges de Palafrugell que hi anaven per fer companyia i gaudir d’un sopar atractiu. Algun cop hi assistí el propi alcalde i gent destacada de la vila.
Canviaven sovint de restaurant. Entre els diferents llocs que es celebraren sopars hi havia: Hotel Orient, Salo Rosa, Hotel San Antoni, el restaurant del Parc de la Ciutadella. La tònica solia ser la mateixa, un sopar ben regat. A les postres i a cafè abundaven els discursos i cantades diverses. Los convocatòries eren sempre amb el mateix horari: “de dos quarts de deu per les deu”.
La desena convocatòria va tenir un caràcter especial. Es celebrà al Salo Rosa del passeig de Gràcia. El preu del sopar era ja de 150 pessetes, això si comprenia el dret a fer un discurs. Hi actuaren dues corals dirigides per el mestre Sirés i es cantaren havaneres ”d’abans de Fidel Castro”.
Un cop es va organitzar una ballada de sardanes a la plaça del Rei amb la col•laboració de al Principal de Palafrugell. Com en totes les reunions, acabaven cantant a tota veu l’Empordà
Tornant a l’inici, i vist el títol del sopar esmentat, hom es planteja quina relació pot haver-hi entre la vitamina P y Palafrugell. Que va portar als organitzadors a anomenar el sopar comentat com el de la vitamina P?
Intentem-ho: El primer punt a valorar es que per comoditat, o el que es vulgui, les vitamines solen ser identificades amb una sola lletra. Un sol exemple: L’àcid ascòrbic, es la vitamina C. I dona la casualitat que hi ha una vitamina P, si be aquesta es complexa i la formen substàncies químicament molt semblants, flavonoides d’origen vegetal. La vitamina P actua bàsicament coma protector de la vitamina C i afavorint la circulació.
No penso, s’hauria de comprovar, si els palafrugellencs tenim mes vitamina P que la resta de mortals.
Cercant mes analogies, la lletra P en química representa el fòsfor, element important a l’organisme. En física representa la potencia, també la pressió o el pes.
Fugint d’accepcions científiques. Penso que la primera valoració a fer, i la mes sensata, seria que Palafrugell comença amb P. Em ve a la memòria un cartell que va fer Modest Cuixart per les Festes de Primavera amb quatre P enormes: Palafrugell, Primavera, Pau i Poble. Diria que la cosa va per aquí, que la P la valoraren com a sentiment de pertinença a la vila i que va actuar, com totes les vitamines, estimulant les defenses del “peix fregit”.
I ho confirma que van escollir el mot de “palafrugellenquiitzats” per els assistents al sopar de for la vila.

Revista de Palafrugell - Desembre 2014

FIDRMUC, DE NOU

Torno a la figura de Paul Fidrmuc, que va viure un temps llarg a Tamariu, on va escriure Una piragua en la Costa Brava.. Un personatge que portà una vida complicada, quina activitat principal fou la de cap de l’espionatge nazi a Lisboa.
De ma de l’amic Paricio, m’arriba un article recent del setmanari alemany Der Spiegel, titulat El nostre home a Barcelona. On es fa un anàlisi de la seva vida i de les seves activitats com espia alemany a Portugal. Dona peu a recuperar el tipus i comentar alguna dada mes sobre ell. Ja vaig comentar que acabada la guerra mundial, es va instal•lar a Espanya, algú el va portar a Tamariu, va conèixer el lloc i queda encantat, parla amb el meu sogre i li va llogar el pis de la platja. Allí, ell i la seva muller, van estar-hi molts anys. Alternaven entre i Barcelona i Tamariu.
Portà a una relació personal amb la seva muller Rigmor, a ell nomes recordo vagament la seva figura. El fet d’ocupar el pis del meu sogre a Tamariu, si que la meva muller, des de menuda, va tenir-hi una relació freqüent. m una filla. No tenien fills i els hi feia il•lusió els anés a veure.
Fidrmuc, que el seu nom com espia era Ostro, estava destinat a Lisboa i era considerat la figura decisiva de l’espionatge alemanya a Portugal, on hi havia mes d’un centenar d’espies i dobles agents. Sembla que pocs dies abans del desembarca dels aliats a Normandia ell va donar indicacions correctes al servei d’intel•ligència alemanya. Com es sobradament conegut, malgrat l’informe, continua l’error alemany de esperar el desembarcament per Calais i no per Normandia. En aquells moments l’almirall Canaris, cap dels serveis d’intel•ligència alemany, va obsequiar a Fidrmuc amb una tabaquera amb perles, que va pertànyer a Napoleó. La meva muller que, de petita, havia estat a casa d’ells a Barcelona, la recorda perfectament que la tenien exposada.
Schaellenberg, cap de l’espionatge alemany, quan fou detingut per els americans, va declarar que era el millor agent d’espionatge militar a Portugal. Ho confirma el fet que un temps, els anglesos van donar ordre de segrestar-lo o eliminar-lo, ja que va donar informació correcta sobre el lloc del desembarcament. També van intentar captar-lo, a fi que donés informació falsa, cosa a la que es va negar del tot.. El consideraven “un cavall imprevisible” (the loost horse in the race).
D’altra banda, sembla que volia actuar sol i que -a cops- donava informacions inexactes, algunes inventades. Es el que deien els seus detractors dins el camp alemany. Si be, inventada o no, la enviada sobres el dia D i el lloc, van ser exactes. Alhora que creava col•laboradors que no existien i damnava avançaments del sous de l’equip, quan en la majoria de casos, era ell sol.
Bon vivant, fruïa d’una vida de luxe a Estoril. Al morir Hitler, reclamava els sous des darrers mesos, assegurant que havia complet amb la feina fins al darrer dia.
Com he dit, mort Hitler, va passar a Espanya i s’instal•la a Tamariu. El 1946 va ser detingut i portat a Alemanya, a Oberursel, on fou interrogat per els americans i finalment alliberat. Malgrat que un Final Interrogatory Report de l’any 1947 el qualificava com un dels mes eficaços i perillosos espies alemanys durant la guerra. Fou reclamat per els xecs i els americans no van entregar-lo.
Tornà a Barcelona, la seva arribada fou celebrada amb la viuda Canaris i treballà -segons diuen- un temps per els serveis secrets espanyols.
Amic d’escriure. publicà en espanyol algunes novel•les. Temé col•labora amb publicacions alemanyes. principalment amb la revista Spiegel, que el tenia com a corresponsal a Barcelona. Morí l’any 1958 d’un càncer d’ossos i la seva vídua Rigmor va rebre una petita renta d’aquesta revista
En aquest mateix any, Graham Greene va publicar la novel•la “El nostre home a l’Havana” , inspirada del tot en Fidrmuc Una biografia de Greene, escrita per Norman Sherry, asegura que es va inspirar en un espia alemany , de nom clau Ostro, que actuava a Portugal.

Revista de Palafrugell - Novembre 2014

EL TEMPS VOLA

Es una realitat, que a la meva edat, es encara mes punyent. Mil detalls de la vida diària ho confirmen. Una vesant mes, es quan compares experiències viscudes amb el temps actual. I dins aquesta valoració, un punt esclatant son els avenços tècnics.
Fa poc, un familiar al que no veia de temps, parlant de records d’infantessa, em recordava que quan jo era menut i sonava el telèfon no agafava mai l’aparell i no volia parlar a traves d’ell. Sentia un pànic que em va costar molt temps perdre. El parent encara tenia memòria d’una escena familiar que va viure, quan els meus pares em renyaven, un cop que sonava el telèfon i jo no l’agafava. Encara sembla que el veig, un vell telèfon negre, penjat a la paret. No tenia marcador, havies de demanar a la telefonista el numero que volies ( teníem el 61), aquesta t’hi posava. Per parlar fora de la vila, havies de demanar el que en deien una “conferencia” , que a cops tardava hores. Ara el pas del temps ens ha portat a un mòbils, que son ordinadors de butxaca. El mateix he viscut al laboratori, on ara una maquina ho fa tot.
Ja se que es una banalitat comentar els canvis profunds en tot tipus d’activitats. Aniré a un exemple, lligat en part, als actuals moviments sobiranistes Abans, un petit incís: .Dins la feina, ja comentada, de depuració i alleugeriment d’arxius personals. Començant per el laboratori, he llençat tota la paperassa de documents de gestions fetes temps ha sobre reglamentació de laboratoris i publicacions pròpies. El material científic, obsolet ja, amb un possible interès històric, no el vol ningú. El conservava per sentimentalisme, si be te’n canses. Han anat al contenidor de paper i a la deixalleria. No he trobat qui de cap lloc que els interessa-hi.
Tornem a l’inici. Sobres els documents, diguem-ne polítics. aniré amb mes cura. Un que he trobat, hem dona peu a part del comentari d’avui. Es un adhesiu que vam fer, des de l’oposició, l’any 1978. Es la figura d’un campanar de la vila, que diu que ell també vol ser del Baix Empordà. Havia sortit, per part de la Generalitat de Catalunya la Llei d’Ordenació Territorial de Catalunya (LOT) que preveia la divisió ten comarques, basant-se en la llei de la Generalitat de 1936 a la que hi afegia dues mes, el Pla de l’Estany i el Pla d’Urgell. La llei preveia que els Ajuntaments de Catalunya havien de votar la adscripció a la comarca que els pertanyia. L’equip de govern d’aleshores no hi estava d’acord, es va presentar en un ple, una llarga moció de l’alcalde oposant si, sostenia que les comarques traurien poder als ajuntaments, a la fi proposaven un “Corporació Metropolitana Costa Brava Centre”. També van publicar un llibret defensant aquesta posició. Com opositors organitzarem una recollida de signatures a favor de continuar al Baix Empordà, que en va aconseguir mes de dues mil. En aquells moments s’intentava per part de la Generalitat que Catalunya fos província única i suprimir les Diputacions, cosa que no va succeir.
Ara, sortosament, la divisió comarcal ningú la discuteix, el problema es un altre molt mes complicat i on ens hi juguem molt. Un tema polític no se li poden trobar solucions judicials. Si, fugint de l’aversió a temes polítics, ho he comentat es per la trobada dels documents d’aquells dies: l’adhesiu i les signatures es un exemple mes de com el pas del temps canvia opinions i conceptes.
I també, dins aquest canvi inexorable que porta la nova època, potser sigui el moment de reflexionar si es convenient, tant per el lector, per la revista, com per a mi mateix, continuar aquestes escrits, que em qualificat de memòries.

Revista de Palafrugell - Octubre 2014

FA CENT ANYS

M’arriba a les mans un llibret centenari, alhora interessant. Es tracta d’una edició de l’any 1914 de les “Ordenanzas Municipales” de Palafrugell, editada per Imprenta Miquel Palé. Fa exactament 100 anys.
El “Ayuntamiento Constitucional” que els va aprovar era presidit per l’alcalde, per José Vergés Barris. Entre els “concejales” que el van aprovar hi havia el meu avi, Federico Suñer Puig, amb altres cognoms coneguts de la vila: Serra, Genis, Bofill, Pons, Esteva, Gatius, Mato, Daunis, Corominas, Cristià, Bretxa, Colom i Gallart. El secretari era José Mascort.
Van necessitar dies, del 5 al 18 de juny del 1913 per aprovar-los. Son 298 articles, dividits en 6 títols que regulen totes les activitats municipals, amb un article addicional que anul•la les ordenances anteriors. Acompanya el text una descripció curosa dels 75 carrers del poble, amb indicació dels límits, districtes electorals i qualificació. Alhora reconeix nou “caserios”: Armadás, Brugarol, Calella, Llafranch, Llofriu, Sant Pons, Santa Margarita, Tamariu i Vilaseca. Els noms dels carrers es conserven pràcticament, nomes la plaça de l’Església era de la Constitución i el carrer Torres Joanama, era del Sol. Al final hi ha un índex per matèries molt complert.
No es la meva intenció fer un comentari general del llibre, les ordenances actuals s’han adaptat als nous temps. El que fa 100 anys era contingut en un llibret, ara la reglamentació municipal ocupa volums. Anem a comentar algunes disposicions, avui dia divertides.
El primer títol parla del que avui es urbanisme. Tracta primerament de les alineacions dels carrers. Diu que no es pot construir cap edifici sense permís de l’Ajunatment. Afegeix: “serà necesario presentar por duplicado los planos del proyecto compuestos del emplazamiento a escala mètrica 1:500 y fachadas, plantas y alzados que comprendran la extension de la primera cruija a 1:50 o de 1:100 si el edificio es de grandes dimensiones”. El planells han de ser en “papel tela para los orginales, aceptandose Marion par las copias”. Per a patires reformes n’hi ha prou amb el permís de l´alcalde. Adverteix: “si se efectua alguna obra faltando a las formalidades que van prescrites o contra las condiciones del permiso, serà destruido lo ejecutado”. En total son 80 articles sobre edificació.
El segon es política de seguretat: Diu “en los dies de Carnaval se prohibe usar para los disfraces, habitos religiosos o uniformes designados a clases oficiales”. Regula els espectacles públics i diu “Se prohibe expender mayor numero de billetes ni admitir en el local mas persones de las que admita su capacidad” y “Los espectaculos publicos empezaran exactamente a la hora en que se habiesen anunciado”. També “No se permitirá la entrada a las persones que lleven criatures de pecho”, com també “Se prohibe entrar con perros ni otros animales”. Curiós: “mientras el telon este levantado, lo espectadores deben estar descubiertos”. En les festes de barri amb permís de l’alcalde “se permitirá a los vecinos establecer vigilantes nocturnos, para su mayor seguridad”.
En quant als animals diu: “Las perras en celo se tendran guardades convenientemente”. També: “se prohibe hacer aguas en las calles, plazas, paseos y demas parajes públicos”. Concreta sobre la cria d’animals, “se consentirà la cria de gallinas a todos los que tengan local suficientemente ventilado y su numero no exceda de seis” i permet “la cria de palomas mientras esten en local cerrado”. També concreta per animals mes grans, com porcs i vaques.
El tercer títol es sobre venda de queviures. Senyala: “La leche debe venderse sin ninguna mezcla de agua ni otra substancia, aunque sea inofensiva, teniendose en mesas separadas las de vaca y la de cabra”. Curiosament: “La leche de burra serà ordeñada a la vista del comprador”. Debien fer passar gat per llebre.
El quart títol, breu, regula els pastors i els remats. “las cabras sueltas que no pertenezcan a rebaño, se tendran atadas mientras pastoreen”.
Ttitol cinquè , també curt, parla de les instal•lacions industrials. Aclareix que “queda prohibido en el interior de la población , todo deposito de dinamita y pólvora en cantidad que exceda de diez kilogramos”.
Finalment, el títol sisè parla de responsabilitats i sancions. Concreta: “Los maestros son responsables de la infracción cometida por sus alumnos, mientras estuvieren bajo su cuidado, a menos de justificar su inculpabilidad”. En els sancions, concreta: “Los multados insolventes seran castigados con un dia de arresto por cada cinco pesetas, o fracción de esta suma que debieran satisfacer”.

AMICS I CONEGUTS (2) - Setembre 2014

Toynbee, historiador de primera fila, deia que “els que no volen entrar en política, seran governats per els que si volen entrar-hi”. D’acord, si be no valorava els que n’hem sortit “vacunats” En un ambient polític mes enrarit que mai, crec es una consideració oportuna.
Dins el tema, va un record de les persones que van introduir-me en aquest mon. Val allò d’aquell “premier” angles, que al ensenyar la cambra dels comuns a un convidat, aquest li diu: “vostè esta aquí i al davant hi te els enemics”, l’anglès li contesta: “no, al davant hi tinc els adversaris, els enemics els tinc al costat”.
Començaré per Josep Pallach, Una llarga conversa amb ell, la curiositat de viure el mon polític per dins i un laboratori que disminuïa, em van decidir per el Reagrupament. Ja ho he comentat abastament la meva llarga relació amb Pallach, no insistiré. Nomes dir que, per a mi, Pallach, era el polític menys “polític” de tos els que he conegut. Amb això, crec esta tot dit.
A continuació ve Jordi Pujol. Vaig conèixer Pujol, per primer cop, a finals dels setanta, en una reunió d’un patronat del Castell de Cap Roiq, com a delegat municipal, anomenat per l’alcalde Joanola. Mes tard, un dia em demanà anés a veure’l, em cità a un pis al passeig de Gracia, devia ser per el 1978. Volia que em presentes a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. La primera intenció era no anar-hi, si vaig fer-ho, fou amb la intenció de convèncer-lo de que presentes a un altre palafrugellenc, interessat en presentar-se. Il•lús de mi, pensar podria convèncer a Pujol. Al esmentar-li l’amic, ni em va contestar.
Mes tard, mort Pallach, vaig entrar a CDC. Vaig passar el xarampió pujolista, inclòs vaig comprar accions de Banca Catalana. Un cop alcalde, com es lògic, la relació fou mes ample, i mes quan vaig entrar a la Diputació. Recordo la seva primera visita a Palafrugell per inaugurar la plaça Pallach i per un altre motiu que no recordo, hi havia poca gent (cosa que no va agradar-li). Va acabar en un dinar a l’Hotel Alga. Coincidí amb les primeres critiques rebudes com alcalde (tenien raó). En motiu d’una llicencia que es va donar a Sant Sebastià on es van fer dues cases en lloc d’una. Coincidia la visita amb un gran esborranc que es veia a la muntanya. La llicencia va passar com una normal de tràmit, ningú va posar-hi traves, van tenir l’habilitat de passar-ho com a rutina. L’excusa posterior del responsable polític, fou que s’havia equivocat. El contacte amb Pujol segui, fou ampli i desigual. Deixem-ho aquí.
De manera molt breu, dues paraules sobres el seu “suïcidi polític”. Confesso no hem va sorprèndre, vist el que sortia de la família, es impossible que ell no n’estàs al corrent. Les preguntes: Perquè ho ha fet ara? El tema era conegut de molt temps a les altes esferes i tothom estava quiet? Ha sortit per al consulta? Un certa supèrbia de veuràs arraconat? Protegir als fills? En aquest cas el resultat es al contrari. Cal donar temps al temps per fer mes valoracions.
Toca Miquel Roca. El vaig conèixer ja com a secretari general de CDC. M’hi vaig entendre millor que amb Pujol. En el tracte directa era mes amable. Tenia una altre avantatge, defensava els seus i procurava no “deixar-los penjats”. Recordo una reunió del Consell Nacional de Convergència, on ella va presentar la dimissió per diferencies notòries amb Pujol i família (això es el que es comentava). També alguna reunió lligada amb l’operació del Partit Reformista. Així com l’operació fallida per entrar a l’Ajuntament de Barcelona.
La tercera figura es Xavier Trias, potser dels tres el que vaig tractar més i mes temps. I també, per assiduïtat, amb el que ens vam entendre millor. El primer contacte fou a traves d’una figura que comentaré en altre moment, Josep Laporte. Era conseller de Sanitat i si no recordo malament Trias era en aquell moments secretari general. Com responsable de la sanitat de la Diputació, la feina fou –ja ho he comentat- passar l’edifici de Sta. Caterina a la Generalitat i crear, aprofitat els terrenys amplis de Salt, un nou hospital juntament amb un conjunt sòcio-sanitari, el Parc Hospitalari Marti i Julià.
He trobat una brúixola que els adversaris i amics del PSC em van regalar, em creien desorientat. Ara ho estic mes que mai.

Revista de Palafrugell - Juliol 2014

DE PI I MARGALL A PALLACH

Dos fets, em porten al tema d’avui. Un bon amic, Jordi Tauler, em deixa un llibret interesant i poc conegut, escrit per Emili Pellicer i Mestres, es l’obra En Francesc Pi i Margall i en Josep Pla d’unes 121 pagines, fet a la Impremta Ribas , l’any 1929. Al preu de dues pessetes. Alhora, ja no ho recordava, surt una ponència sobre sanitat que vaig preparar per un congres del Reagrupament de Pallach.
Anem al primer punt: El llibre de Pellicer, pertanyent a la CNT, es una defensa aferrissada de Pi i Margall front al que comenta Pla en el seu llibre sobre Cambó
Pellicer, que diu nomes te el títol de “menager” del suro expedit a la fabrica de Sant Miro de les Hortes, reconeix la seva inferioritat per replicar un escriptor com era Pla. Però malgrat això, ha fet el llibre, mogut per l’afecta i reconeixement que sent per la figura de Pi. Considera un “deure sagrat” reivindicar el seu paper. Bàsicament retreu que Pla en la obra sobre Cambó, assenyala que l’iniciador del catalanisme fou el metge Robert i deixí malament a Pi i Margall. També es queixa que el ridiculitzi, per la seva gestió coma president de la República. Acusa Pla d’un “enfarfec de cambonisme”. Se sent dolgut quan Pla qualifica de “gloriola” el paper de Pi quan el culpa que es deixa treure la república de les mans. Li retreu no haver-se documentat be sobre Pi. Diferencia les activitats polítiques d’ambdós, mentre Pi i Margall al deixar el poder torna a casa amb les mans netes, diu que Cambó aprofita la poltrona ministerial Ensems es queixa que Pla acusa els republicans d’adorar les nul•litats mes profundes, ensems acusa Pi de ser un cas de galimaties enfebrat i delirant. No insistiré mes sobres el contingut del llibret, que te un cert interès històric i local.
El segon punt: L’arxivera municipal, Conxa Sauri, em fa arribar fotocopies d’un escrit meu, de l’any 1997 .Es tracta d’una ponència sobre sanitat presentada al Congres que el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Palllach (no recordo si ja, en aquells moments, se’n deia PSC-r) va fer a Col•legi d’Advocats de Barcelona. Jo era del sector mes “pallaquista” i militant del Reagrupament. Tenia bona amistat i contactes sovint amb Pallach, degut a això quan per el Congres un conegut metge gironí , simpatitzant del partit, es va oferir per fer la ponència sanitària. Estàvem en plena febre transaccional i la ponència s’ho carregava tot, fora medicina privada, tot estatitzat, recordem que en aquells moments, en medis socialistes, la paraula “socialdemòcrata” era un insult (que Pallach rebia sovint així com dir-li que era un espia de la CIA). (Ara el mot torna estar de “capa caiguda”). Pallach no va voler presentar la ponència, ja que anava contra tots les sistemes que hi havia en el moment als països lliures d’Europa, a mes coneixia be el sistema francès, que li semblava de moment correcta. L’autor de la ponència no va voler canviar res, els seu “enfebrament” progressista no li permetia. Vet aquí com un dijous em telefona Pallach, m’explica la situació i em demana redacti una ponència sanitària. El congres començava el divendres, si be el camp de salut tocava el dissabte. Després d’una nit, quasi sense dormir, va sortir un esbós que Pallach va veure be, mes apropiat a les directrius del partit. Em va dir, deixa que la demagògia en temes sanitaris la facin altres. Un fallo vaig fer, oblidar els assistents socials i la seva contribució en el camps sanitari. S’arreglà ràpidament.
El anys i l’experiència et porten a una tolerància, amb una barreja d’ escepticisme i optimisme. En base a això crec tots tenien raó, des el seu punt de vista, En la primera república quatre presidents en poc temps. Pla per motius varis, se sentia lligat amb Cambó. I Pallach, amb experiència política variada i solida, tenia molt clar el punt sanitari. Deixem-ho aquí,
El meu amic Paco, d’Orihuela, poeta i incondicional de la cantada d’havaneres de Calella, m’envia aquest vers: Que Hermoso es ver pasar / -barlovento y sotavento- / las veles rasgando el viento / las quilles hendiendo el mar. / Es bello sueño, quimera / cuando me rodea la espuma / si recubre el mar la bruma / y oigo al fondo la habanera.

SENSE TITOL - Juliol 2014

Una experiència em porta al tema d’aquest mes. Fa poc dies, en una caixa de la vila, negociant un comte a terminis, em van fer la següent oferta: Si continuava, em pagarien l’enterrament meu i el de la meva muller. Vaig estar a punt d’engegar-los. Altrament, m’ha fet pensar. Quan una entitat de crèdit es mou, sempre ho fa sobre segur. Vol dir que anant be, em queda poc temps. Has de marxar, deixant-ho prepara. Resultat: he començat ordenar tot el meu arxiu. Records diversos, llibres, documents i fotos. Ha sortit un “totum revolutum”.
He d’aclarir que ho guardo tot. Dins l’arxiu d’escrits: Al Diari de Girona durant molt temps, altres de quasi deu anys d’escriure a La Proa, també un temps de col•laborar al Baix Empordà Digital de Joan Llenas , una multitud de discursos o apunts per fer-los, juntament amb anotacions personals sobre diferents temes, particulars o polítics. Tot junt, em trobo amb quasi uns cinc mil arxius. Hi ha textos fets amb un ordinador Armstrad, en disquets especial, ja en desús, que recuperar-los seria difícil. Junt amb això, escrits tècnics dels que conservo els originals publicats, avui sens cap interès. Cal afegir-hi llibres meus publicats i un apartat de llibres dedicats. S’imposa una depuració selectiva, que faré a la meva manera (“my way”).
Com a xafarderia, unes quants apunts trobats: Un esborrany del primer escrit que vaig fer per La Proa. Fornós me deamnà un secció fixa que volia anomenar L’Analista, a mi no m’agradava el nom i li vaig suggerir L’Alquimista. En aquells moments, la meva candidesa i bona fe em feia comparar l’alquímia amb la política. La “gran obra” dels alquimistes: aconseguir la pedra filosofal que permetis convertir el metalls en or i arribar a l’elixir de la llarga vida. Aquesta barreja especulativa d’esoterisme i mística, plena d’una immensa bona fe, jo –innocent de mi- l’assimilava a la tasca política La realitat va aclarir-me ràpidament que estava ben equivocat (la primera Comissió de Govern de l’Ajuntament).
Una anotació personal sorgida després d’una reunió que el Patronat Català Pro-Europa organitzava cada any, primer a Cap Roig i després a Peralada. Devia ser per l’any 1993, el tema era la seguretat de la UEO. L’encarregat d’explicar-ho era un portuguès que va aclarir que el països europeus, nomes aportaven un 30 % de les despeses de defensa, que la resta ho portaven els americans. Precisament, en aquells moments, Solana era a veure Clinton per ampliar la NATO. Agradi o no, els americans sempre han tret les castanyes del foc a Europa.
He trobat una llista de les persones que em van trucar per telèfon felicitant-me , quan vaig guanyar les eleccions per primera vegada. Entre elles, molt poca gent del meu partit. El president d’aleshores, va felicitar per telèfon a tots els alcaldes sortits de CDC, menys a mi. Si va fer-ho la superiora de les monges de l’Hospital, que havien fet fora, feia poc..
Una mes: He trobat material sobre una queixa feta a la Generalitat. Resulta que TVE va fer una sèrie Homenots dedicada a Pla. Una sèrie molt “barcelonina” , on l’Ermós sortia guapíssim.. Doncs be, TVE la va emetre al “prime time” i en canvi TV3 la va emetre nomes per el canal internacional (governava el tripartida).
Dues cartes interessants, una anònima. La primera es d’un amic, periodista de prestigi en aquells moments, que m’escriu aconsellant-me sobres una controvèrsia política, no recordo el tema concret. Hem diu que era un “polític ocasional” ,del tot atípic, i m’aconsella no continuar en política (era del 1994). L’altre, anònima, una copia en paper carbó, m’avisa d’un sopar que va haver-hi a Llofriu on es va tractar amb regidors i càrrecs del partit de demanar-me que dimitís (tenien raó), sinó presentarien un vot de censura. Seria per el 2002.
Anant a objectes: Una botella de xampany amb etiqueta especial per celebrar la primera victòria electoral. Un altre: un gerro que em va reglar la propietària d’una botiga de pisa, dient-me em va votar i m’explicava que es confessava amb tots els capellans, ja que eren clients seus.
Lector volgut, perdona un tema tan intranscendent. Es la compensació per el mals moments que passo quan faig la tria. Es com allò que deia un empresari conegut sobre el balanç de fi d’any: “no pagant a ningú, farem, la pau”.

Revista de Palafrugell - Juny 2014

DE BARRAQUES: LA PONDEROSA

“Carpe diem” Amb el anys, cada cop ho valores mes. Toca, mes qure mai, gaudir dels petits plaers. I dic petits, ja que la pròpia naturalesa i condició humana, fa que ho siguin. Entre ells, valorar el que deia el clàssic “te un excés de be, aquell que no te cap mal”.
Exposaré el que considero -personalment- “petits plaers”. Llevar-te, en bon estat, un dia primaveral solejat (com diu Shakespeare “la incerta gloria d’un dia d’abril”), un cafè/tertúlia amb amics, un llibre, tancar la TV quan parlen de política o sortir d’una d’aquelles insuportables tertúlies, veure el Polònia (l’únic espai seriós de TV3), els diumenges fumar un havà escoltant la novena de Beethoven, jugar (intentant especular) amb la “post-fotografia” i -a vegades no ho valorem prou- viure dins una certa normalitat.
Concretant, avui aniré a un punt, que son els àpats amb una colla, en una barraca. La tradició ve de molt lluny, de primers del segle XIX quan es produí el pas d’una societat agrícola a una industrial amb el descobriment del tap de suro. Apareix la indústria surera i comença una nova etapa per Palafrugell, que el turisme ha pràcticament anul•lat.
No es el moment de fer un anàlisi del barraquisme d’esbarjo, se’n han fet a piles. Nomes recordar, com en tot àmbit, dins el pas esmentat d’una societat agrícola a industrial, surt primer una vesant artesanal que portà a una menestralia acomodada. Mes tard, condueix a empreses amb personal reduït, (ara en diríem pymes). Les concentracions industrials, va arribar mes tard. Si be sembla que la indústria surera no s’adapta mai i del tot a grans concentracions.
La base del barraquisme son les colles que periòdicament feien àpats en un llocs concrets. Per això calien dos elements: Una “barraca” generalment en un lloc aïllat i un grup de persones que tenien –entre ells- una certa afinitat. La feina estava ben dividida: cuina, caça i pesca.
Aquest tipus d’entreteniment s’ha anat conservant, avui dia a Palafrugell encara queden colles i algunes barraques s’han convertit en quasi residencies de luxe.. Explicaré la meva experiència dins aquest mon: El primer lloc a freqüentar va ser al Puig Grui, a la “Little Whitte House” d’Alfons Mascort, on a cops hi passàvem la nit. També –i ben a prop- anàvem a la cas que te Josep Gifreu. Preo la tradició barraquera mes llarga que he viscut, fou la de la Ponderosa.. La barraca de Pere Geli, al Prat Xirlo, a Calella, quasi toca a Ermadas, prop de la “Colina del Sol”. El nom ve de quan es va iniciar la colla, “La Ponderosa”, era el nom d’una sèrie TV molt pupil•lar, basada en la vida d’una família, en una barraca. .
Quan vaig entrar-hi, seria a finals dels noranta, formaven el grup una vintena de persones de procedència diversa. Les reunions eren el dissabte al mig dia. Es menjava molt be, només hi havia un secret, matèries primeres de qualitat i dedicar-hi el temps necessari. Cada plat tenia el seu cuiner propi. Entre el menjar, i sobre tot acabat, venia la tertúlia. Es passa d’una conversa general a –a cops- fer-ho en petit grups i si la qüestió ho mereix ,passava d’un grupet a ser valorada per tots els assistents. Uns parlen del Barça ,els altres del temps ,l’altre comentava els sis quilos de calamars que va pescar. Els temes polítics no sortien quasi mai, era un acord tàcit. El vaivé de temes de generals o concrets d’un grupet, era constant. Quant el temps ho permetia, els àpats eren a l’aire lliure, voltats de pins. Un gastrònom famós, Brillat-Savarin, en una obra clàssica, “Physiologie du gout”, parlava dels plaers del “comensalisme” que aplega àpat i conversa. Era i es això. Als finals., perdut el local fixa, es va derruir la barraca per a fer-hi una urbanització. Coincidí amb el declivi urbanístic i encara no si ha edificat res. Seguírem una temporada, i ho fèiem anant a restaurants.
Però el pas del temps deixà la seva empremta, d’aquelles reunions, ara quedem un parell o tres, que ens em ajuntat amb la colla dels dijous a can Manel Capella. La “cultura” de les barraques continua i son encara moltes les colles que estan ben vives. Conservo un testimoni gràfic abundant, de la Ponderosa, mes de 700 fotografies. Vaig intentar una exposició, no me’n vaig sortit. Un possible interessat, pot veure’n una part a la web www.fredericsunyer.cat.

Revista de Palafrugell - Maig 2014

AMICS I CONEGUTS (1)

Cada cop les “bombes” cauen mes a prop. Son mes els coneguts que se’n van. Alhora queda el record. A aquest punt mi ha portat la mort de mossèn Modest Prats. Un filòleg de primera fila, teòleg, i figura important, a cops decisiva, de la Girona dels darrers anys. La seva figura, entre conegut i amic, em porta al tema d’avui: Anar als records de gent coneguda.
Començaré per dos que han pesat molt en la meva joventut. Em limitaré a rècords personals, de cap manera una “biografia” exhaustiva. Un d’ells es Jaume Isern. L’amistat ve de menuts, si be tenia algun any mes que jo, ens compenetràvem. Tenia amb ell tenia un tipus de converses diferents de les que tenia amb companys de la meva edat. Parlàvem sobre tot de literatura i cinema, ell en va iniciar en afició a la lectura. Jaume va estar un temps internat, període que va dedicar a llegir massivament i aprendre angles, que parlava perfectament. Ell mateixa va aprendre altres idiomes i dominava bastant be el llatí. Ens trobàvem, cap al tard, a la fleca que tenia al carrer Torres Jonama, parlàvem de tot, sobre tot cinema en torn als “Cahiers de cinema” i de literatura. Algun cop venia Pla, recordo una vegada que li va demanar escollis uns versos de Carles Riba per a posar-los al homenot que preparava. Li havia sentit comentar a Pla, que la poesia de Riba era una mica “pesada”.
Era un apassionat de la historia de Roma, en tenia una pila d’obres importants. Vàrem comprar junts l’Enciclopèdia Britànica i també una maquina d’escriure elèctrica IBM que tenia capçals per a diferents tipus de lletra i alhora corregia, cosa que en aquells moments, ens semblava com un miracle. Conservo dos regals d’ell, un llibre de Ramon y Cajal i un altre “Dictionary of Biology” que em va dedicar en llatí. No em puc resistir de comentar-la, diu: FEDERICO SVNIARIO, FLAGELO AEGRUTUDINIS, INIMICOQUE MORBORUM OMNIUM, ID VTILISSIMUM OPUS, ANGLICO SERMONE CONFECTUM, AMICVS IACOBVS, GRATE DONAT. VII KAL IUL; MMDCCXII, ad urbe condita.
Amb en Jaume teníem un vici secret. Per la Festa Major anàvem a una atracció que se’n deia “En Alta Mar”, una plataforma oscil•lant en la que en Jaume si pesava hores. Jo no aguantava tant. A cops li fèiem broma amb una anècdota, parlàvem de Roma i no tenia ningú a la botiga, va haver de sortir a atendre una clienta, quan aquesta li va demanar el preu li va dir: set sestercis.
Un segon personatge, mes gran que nosaltres dos, que sovint venia si be de manera menys habitual, lligat a l’entorn de Pla, fou el pintor Josep Martinell. Martinell era un nebot de pintor Adrià, molt conegut al poble, que havia pintat les figures de les parets del Mercantil. Va començar als 14 anys a pintar parets y mers tard crea una empresa de pintura, fins que va deixar-ho. Persona culte solter, sense masses obligacions, va deixar l’empresa i es va dedicar nomes a la pintura artística. Era un individualista ferotge allunyat de tot tipus de convencionalisme. Per això sempre afirmava que el color, que com a pintor, mes li agradava mes, era el “color de gos com fuig”. ( Per cert, una petició a l’ens que porta el matrimoni Fraternal/Mercantil: Conserveu les pintures de les parets del Mercantil i la llampera, si us plau.). L’amistat amb ell ve també des de menut, malgrat ell havia rondava la quarantena. Si Isern era la conversa sobre literatura, ell hi afegia el mon artístic, i recordo com l’esperàvem del viatge que feia cada any a Paris. Em va portar uns gravats que es venien al Louvre, un sobres la batalla del Ter i l’altre sobres el port i la rada de Toulon, que, per cert, després he vist en algunes cases de la vila. Alhora duia llibres “prohibits” , la majoria del “Ruedo Iberico”. També em va iniciar a comprar volums sobre pintura de l’editorail Skira. Físicament petit i menut, sempre sostenia que va arribar molt be a gran, degut a que mai de la seva vida havia practicat cap esport.
Els dos esmentats, amb altres persones de l’entorn de Pla, segurament van influir beneficiosament en la meva etapa juvenil. Per acabar un record per a Nuri Rivas, bona amiga, malgrat algunes diferencies polítiques, que cada cop compten menys.

Revista de Palafrugell - Abril 2014

DES DE FIGUERES

On hi ha hagut, sempre hi queda. He tingut, ben recentment, una experiència de retorn a una activitat, el laboratori clínic, que ja tenia oblidada. I he de reconèixer que m’ho he passat molt be. He passat uns dies a Figueres convidat al Congres de Ciències del Laboratori Clínic que s’ha celebrat allí. A mes, atenen allò que en termes militars se sol dir, que la veterania es un grau, per aquest motiu i no altre, he estat escollit com a president d’honor. Confesso que la satisfacció, i agraïment alhora, ha estat doble. M’ha permès visitar la capital empordanesa i alhora reviure el que ha sigut, tants anys, el meu camp de treball. Un afegitó, veure com en una dotzena d’anys, han sorgit novetats i canvis importants en el camp del laboratori clínic, impensables fa poc. Apart, m’ha permès reviure bons moments passats a la capital empordanesa, passejar per la Rambla, estada a l’Hotel Duran, sopar al Motel Empordà, veure l’Institut de nou, des de fora veure el Casino i altres llocs. Sempre he dit que en la meva joventut, la capital real era Figueres, no Girona.
Anem per parts: En el camp tècnic, lo dit mes amunt, he pogut comprovar el que diríem, d’una manera una mica suada, els progressos de la ciència. Que per cert, m’han confirmat un cop mes, la diferencia abismal que hi ha avui dia entre el laboratori en que jo vaig iniciar i treballar molt temps i els actuals. Son com un ou i una castanya. També he comprovat que de la gent que vam comença , en queden ja pocs. Potser una manera de definir aquest cavi brutal es el comentari que feia: Els deia que el primer anàlisis que vaig fer com a laboratori privat a Palafrugell, per l’any 1958, va ser una valoració de glucosa. Hi vaig estar quasi una horta, mitjançant una tècnica “prehistòrica”, llarga i complicada. Doncs be, ara s’ho fa el mateix malalt amb un petit aparell , en menys d’un minut.
No nomes canvia la tècnica, també la feina es diversifica, calen especialistes en cada camp, maquinaria molt eficaç i molt cara que fan impossible sobreviure un laboratori privat com el que tenia. Passa a tot arreu, ara es treuen mostres i van a laboratoris grans, que també amb el temps se’ls menjaran altres de mes grans, fins a parar a mans de multinacionals. En medi hospitalari, amb petites variants, passa el mateix. Aquest dies a Figueres, m’han demostrat que la cosa va mes de pressa del que creia. També he observat que hi ha un augment important d’analistes femenins. Com passa ja en molts sectors
Passant de l’anècdota a la categoria, tornant als progressos, comentava com un professor de bacteriologia del meu temps, deia que aquesta disciplina era un art i no una ciència. Ho demostrava perquè amb l’olor, color i forma identificaves les colònies dels germen i tardaves uns dies. Darrerament, identificant l’ADN, una maquina, ho fa en minuts. Això si, el cost es alt, relatiu per altre banda, ja que el temps es decisiu en una infecció.
Ja he comentat que vaig reviure Figueres i records de temps passats. He badat en quasi tots els bars de la Rambla, he comprat diaris a la llibreria Canet. A una senyora gran que hi despatxava, vaig comentar-li les visites que hi fèiem amb Pla i Quintà. Li vaig explicar quan vaig comprar-hi les obres completes d’Azaña, que fins que Pla va intervenir, deia en principi deia que no les tenia. Sospito em va confondre amb un policia, ja que sembla solia disposar algun cop de llibres prohibits. Aquell dia, recordo com Pla comentava el que Unamuno deia d’Azaña,: “cuidado con Azaña, es un escritor sin lectores”. La veritat es que les he llegit molt poc, es una mica aburrit. A Alexandre Deulofeu, autor de “La matermatica en la historia” i “L’Empordà, bressol de l’art romànic”, parlant del “opus spicatum”, li deia que acabareu demostrant que Sant Pere esta enterrat a la Rambla de Figueres.
Vaig passejar al voltant de l’Institut, on vaig estudiar lliure tot el batxillerat. Encara conservo el que se’n deia “Libro Escolar•” amb signatures conegudes: Ramon Reig, Almeda, Quadres, Rodeja, Parramon, Reig i altres.
Una experiència agradable, lluny de la “iucundam iuventutem”, en plena “molestam senectutem” de l’himne universitari, per uns dies les he compartit.

Revista de Palafrugell - Març 2014

EL TRANSPORT

Començà amb la roda, ara les possibilitats de desplaçament son infinites. Per un motiu que explicaré al final, m’ha semblat oportú fer una revisió dels medis de transport viscuts. El primer fou la tartana. De menut el trajecte mes important que feia, era anar fins a Llafranc o Calella. Generalment a peu, molts cops amb una parada davant el Mas Xinxé, a vegades, amb la Sarfa. De mes gran, la il•lusió era anar a les platges amb la Sarfa assentats en un banc que hi havia dalt el cotxe. En alguna ocasio , dins el carro d’en Meliu, que feia el transport entre la vila i Llafranc. Mes endavant, l’alternativa fou la bicicleta i el desideràtum : una moto.
Ensems, algun viatge a Girona, en autobús públic, algun cop en un vell Fiat Balilla, d’un amic del meu pare. Algun estiu, en un Citroen Stromberg d’uns parents francesos. Un pas nou, engrescador, va ser comprar un moto Guzzi, eren de color vermell, que em va obligar a treure el primer “permís de conduir” (de tercera), l’examen es feia al cam, d’en Prats i l’examinador era un enginyer que es deia Masferrer Pladelasala. Passava els estius a Llafranc i era tolerant, deia “ja n’aprendran”. Conservo aquest primer títol. Després vingué la Vespa, (Villaverde Estraperlea Sin Pagar Aduanas), que durant anys fou en vehicle popular. En tenia una que durà molt temps i la competència era la Lambretta. A vegades, discussions entre uns i altres usuaris, sobres quina era millor.
Mes tard va arribar un Seat 600 que vaig anar a cercar a Barcelona (quasi quatre hores de viatge), el va substituir un Seat 800, després un Citroen 2CV, i dos Renault R12 (tots dos de color verd). Amb el segon s’acaba el meu llistat de cotxes. He conduit per força, mai m’ha agradat fer-ho i sempre he procurat trobar algú que ho faci.
Per els palafrugellencs i tota la gent del Baix Empordà, el transport va lligat a la Sarfa. La Societat Anònima, Ribot, Font i Artigues venia d’una empresa de tartanes que varen adaptar-se als autobusos. El vertader iniciador fou l’hereu Rovira, tartaner, que emparenta amb la família Artigues. Un filla, la Maria Artigues, encara la recordo perfectament, vivia al carrer dels Valls. Va passar després a la família Cases de Mataró, mes tard hi entra a un gallec (Don Olegario) i ara esta en mans de Sarbus (de Cerdanyola). Un pas important fou la creació del “Costa Brava Express” que ens portava a Barcelona. Mes tard vingué la nova estació de busos, en un lloc mes apropiat (no interferia el transit del centre). Degut a una decisió respectable, que personalment penso equivocada, ara la Sarfa te la seva seu a Begur, on paga també els impostos. Conservo un especial record per un xofer de la meva joventut, que vaig tractar temps, en Paretas.
Un complement de la Sarfa fou el “tren petit”, de via estreta, també conegut per el “carrilet”. Fou inaugurat el 1887 que primerament anava fins a Flaçà i mes tard s’allarga fins Girona. Construït amb la col•laboració de tècnics belgues, entre ells el conegut “mussiu” Jean (les “galines” em fan els ous “de per res”). Quan l’agafàvem, era divertit el pas per el revolts de Torrent (on encara crec hi ha la via) i a la pujada de Terra Negra, baixàvem i anàvem a peu seguint el comboi. Parlant de trens, altre cosa era el “tren gros” que agafàvem a Flaçà per fer el viatge mes important que fèiem de joves, anar a Barcelona, amb l’arribada a la majestuosa estació de França” i “posar” a l’Hotel Falcon.
Recordo el meu primer viatge en avio, el trajecte Barcelona-Madrid, poc expert en aquest tipus de viatges, pujava al avio amb el sol bitllet, sense targeta d’embarg.
Lligat al transport, un cop, l’any 2003, com a president de la Fundació Pla em van convidar a Madrid a la presentació d’una edició de luxe de “Viage en autobús” de Pla. Editat per la Fundació Wellington, lligada al conegut hotel del carrer Velázquez del mateix nom, seu de toreros. El dinar fou servit per el Motel Empordà, presentat per Subiròs.
Aquest comentaris, venen, en bona part, per la mort d’un bon amic, Joaquim Escrivà. Artífex del ressorgiment de la Sarfa en moments difícils, que renovà totalment, un empresari discret, sensat i capaç.

Revista de Palafrugell - Febrer 2014

GAROINES I HAVANERES

Qui canta, els seus mals espanta. Estem travessant mals moments, si be la dita es compleix. Continuen les manifestacions d’esbarjo, gastronòmiques i de cultura popular, entre elles dues de clares: la garoinada i les havaneres.
Comencem per les primeres. De menut i jove, les consumíem des de les pròpies roques, després de pescar-les, acompanyades de botifarra negra i algun líquid alcohòlic. Ara es un marisc de moda, en part gracies a la “garoinada”, campanya gastronòmica que va iniciar Quim Turró, aleshores regidor de turisme. Alhora va popularitzar el terme palafrugellenc de “garoina” en lloc dels de “garotes” o “eriçons” com es conegut a tot arreu..
La memòria hem porta a Llafranc on les menjàvem, com he dit, des de les roques. Allí també, en les primeres edicions de la garoinada, a la plaça del Promontori es feia una festa popular on hi gavià garoines per a tothom. Hi va haver algunes també presentacions a Barcelona. Aquesta iniciativa de fer una campanya sobres un aliment concret, vist l’èxit de la garoinada, va ser origen d’una pila manifestacions arreu. Un temps, es va arribar a nomenar una personalitat com “Garoiner d’Honor”.
La cosa va agafar empenta i va sorgir la possibilitat d’esgotar l’existència de garoines, i de sectors ecologistes van venir reclamacions. Portà a reunions amb les autoritats de marina, que van acabar, com sol passar, en que el mes calent, era a l’aigüera. Una opció, que noi va anar endavant, era prohibir la venda en envasos. Ara sembla existeix una veda i la quantitat de garoines per plat es mes baixa. La campanya, malgrat la crisi, continua amb embranzida. Devia ser per l’any 1994 quan per TV3 feien una sèrie anomenada “Poble Nou”, en un episodio tots els protagonistes pateixen una infoxicació per culpa d’unes garoines conservades unes hores fora la nevera. Vaig fer un escrit al guionista dient no era possible i convidant-lo l’any vinent a fer una prova. Un apunt final, un elogi a la “pega de sabater” que es el que abans fèiem servir per a treure les espines del animalet, clavades als peus. Espines que el lector veurà, ben evidents, en la imatge “photoshopeada” d’una garoina.
Anem a les havaneres, des del punt de vista gastronòmic que ens ha ocupat fins ara, no lliguen les garoines amb havaneres. Una cantada de havaneres vol rom i cremat. Parlar d’havaneres a la gent de la vila es perdre el temps, Palafrugell ( i el Port Bo) son el niu del renaixement de l’havanera i de la seva popularitat. Per simbolitzar-ho, en una persona, un record al mestre Josep Bastons. Hi ha hagut, i continuen a la vila promotors i grups importants de tots coneguts. Em limitaré a unes experiències personals viscudes a l’entorn de l’havanera. Una dels primers llocs on vaig haver d’anar, recent nomenat alcalde, fou a la cantada d’havaneres de 1991, hi havia el consol de Cuba, a qui, mig en broma, mig seriosament, li deia que a la meva família, Castro se’ns va quedar una propietat a l’Havana. En plena transició, una vinguda del president Suárez que estava a Begur convidat per un amic, seguida d’una recepció a casa de Carles Sentis, on Pla hi era present. Va portar algun comentari. Comentari. Molt abans, havia vingut l’actual Rei, encara coma Príncep d’Espanya. .
En una ocasió, vaig anar a escoltar havaneres a Mayorga de Campos, un poblet de Valladolid, on s’hi van reunir grups d’allà i de Palafrugell. Al darrera hi havia una entusiasta de les havaneres y de la contribució castellana a aquest cant. Parlo de Teresa Pérez Daniel, autora del llibre “Castilla canta Habaneras”. Després va venir a una cantada acompanyada de Maria Salgado, de qui conservo un CD on canta “En una tierra donde no hay palmeras”. Un cop va venir l’alcalde de Torrevieja amb un llibre “La habanera en Torrevieja” amb un obsequi, un veler recobert amb sal cristal•litzada, que vam posar a la sala de Comissions de l’Ajuntament.
L’empenta de la havanera, va conduir a la creació de la Fundació Ernest Morató. Com tot, va portar alguns problemes propis de petites rivalitats entre grups que a la fi, amb bon a voluntat, es va resoldre. Una contribució: Vaig aconseguir que uns mobles vells del despatx del president de la Diputació anessin a la Fundació.
I per acabar, fent el dolent, he de confessar que com a marisc, a mi m’agraden mes les ostres.

Revista de Palafrugell - Gener 2014

ELS AMERICANS

L’havanera ho diu ben clar: Els valents de bordo, els nois de Calella, no varen tornar. Van morir, en temps de guerra, de perfídies i traïcions. Tingueren la culpa, els americans. Tenen la culpa de tot. Vivim en un país on el sentiment poc favorable als americans perviu, sobre tot en els sectors mes progressistes. Això si, envien els fills –quan poden- a estudiar als Estats Units. Que hi farem, la cosa va així.
I em porta a valorar un fet: La influencia americana a Palafrugell. La vila ha viscut temps sota aquesta influencia. Hem baso en dos aspectes concrets, un de ben local i l’altre molt proper. El primer es la presencia de “Manufacturas de Corcho Armstrong” a Palafrugell. Quan l’empresa creada per Mario Miquel va passar a mans alienes, l’empresa de Rochester s’ho va quedar. Durant molts anys treballar a can Mario era una senyal de prosperitat i el numero de treballadors s’acostava al miler. I els alts empleats de l’empresa, eren “figures” a la vila. En aquells moments, el suro, era la base de l’economia del poble, en primer lloc Armstrong, junt amb altres empreses mes petites. La imatge de la sortida de can Mario amb el carrer Pi i Margall ple de gent, es la millor prova del que comento. El “corn” avisava deu minuts abans. El turisme i els avenços tècnics,. juntament amb l’escassetat de matèria primera, han portar, poc a poc, a una baixada important de la industria. No he entès mai com els industrials surers no van ampliar la fabricació i fer taps d’altres materials.
El director fou, durant molts anys, un angles, el senyor Norman H. Sloot casat amb una andalusa de molt ben veure, i que de secretaria tenia Maria Josep Durings, belga, que ens va deixar fa poc. Vivia a Palamós i per motius professionals vaig fer una certa amistat amb ell. Era un “bon vivant”, aficionat del wiskhy (que comprava a Perpinya). Va tenir el bon sentit de rodejar-se de gent competent. Mes tard va venir un americà, ex-militar, que es deia Anderson que vivia a Calella, prop del Canadell i amb qui vaig tenir un petit contacte, també per motius professionals. Recordo que a casa seva tenia un col•lecció important d’armes i veies banderes americanes a tot arreu. Quan va marxar va passar a la direcció un espanyol, Alfons Mascort. En certa manera va iniciar el desinterès per el suro de l’empresa americana que va passar a altre tipus de productes. .Un darrer record, les negociacions, que com alcalde, vaig tenir amb l’empresa per la compra de les naus del carrer de la Garriga, que ara son propietat municipal. Mes tard, la part que quedava que dona al carrer de la Lluna, va comprar-la una altre industria local i a la fi va ser subhastada. La licitació la va guanyar un particular per una diferencia ridícula, sembla que la oferta municipal va “transcendir” a altres interessats. Es va recórrer, si be a la fi es va perdre.
Per el segon motiu, anem un xic lluny, a la platja de Pals on es crea, per part americana, Radio Liberty. De caràcter marcadament anticomunista, era una fase mes de la guerra freda. Va començar a emetre el març del 1959 com a Radio Liberation del “American Committe for the liberation of the peoples of Russia”, d’anagrama AMCOMLIB. Va anar canviant de nom: Radio Liberty, Radio Free Europe i finalment com a Voice of America.
Els canvis de nom, demostren els esdeveniments polítics (al mon i a Espanya). La caiguda del mur de Berlin va significar la seva fi, que va ocórrer el 25 de maig del 2001. El 2006 va tenir lloc la “cerimònia” d’enderroc de les antenes. Un temps es va discutir amplament quin destí s’havia de donar a les instal•lacions. Recordo que un cop com a president de la Diputació, juntament amb Xavier Trias que era conseller de Presidència i l’alcalde de Pals, vam anar a parlar del tema amb els americans, en aquells moments eren ja de la Veu d’Amèrica.
L’emissora donava feina a molta gent de Palafrugell. També molts industrials del poble van tenir treball abundant durant la construcció i mes tard en el manteniment de les instal•lacions. Avui en dia, continua la indefinició sobre l’ús del que queda dels edificis.

Revista de Palafrugell - Diciembre 2013

MIRANT ENRRERA ….

Oscar Wilde deia que la millor manera de fugir de la temptació, es caure en ella. Una possible temptació, comentada sovint, es parlar de política. Alhora es mes freqüent l’oportunitat per fer-ho, ja que els temes banals, apolítics, s’esgoten o son de poc interès o es banalitzen. Ben considerat, per un cop seguiré el consell del poeta angles i entraré una mica en la cosa publica. Justificat per un motiu: Una llarga conversa amb Joan Trilla, portà a una entrevista apareguda, fa uns dies, al Punt-Avui. En ella, comentàrem la meva vida política i professional, passada per el sedàs del temps. M’han arribat bastants comentaris i crec oportú ampliar sobre temes concrets. Seran dons el punt d’aquest més. Que quedi clar, avui es l’excepció que confirma la regla.
Diferents interpretacions han vingut de la vila i de fora. Si de l’entrevista en faig motiu d’un escrit, es per ampliar i concretar punts concrets. Ni de lluny intento modificar el contingut, seria una rucada. Ho comparteix-ho tot, nomes faltaria. A mes, Trilla es un bon professional i a mes amic.
Primera observació: En general en ambients polítics no ha caigut be, es normal. Seguint els comentaris que m’han arribat, crec hi ha un punt bàsic que potser algú no ha entès be. Si comento que si fos ara, amb l’experiència treta, no entraria en política, es perquè entenc que no serveix-ho per fer política, lo greu es que te’n adones massa tard. Nogensmenys respecto la política en democràcia com art imprescindible de convivència i tolerància. Si be tinc menys respecta per a algun polític. Sense ella estaríem molt pitjor. Malgrat interferències enutjoses de tots conegudes, no podem passar de fer política. Un repàs a la historia es la millor prova.
Es normal que un faci millor un cosa que l’altre. He repetit vegades que en política, dos i dos no fan mai quatre. I lo trist es que, al començar, t’ho penses ! Com a altre motiu important, tinc un cert sentit d’independència, propi d’un feina professional i personal. Vaig intentar conservar aquest sentit, mantenir feines complementaries que m’ajudin a no dependre’ del càrrec, junt amb la dificultat en obeir certes instruccions de partit. Tot això que ara ho veig tan clar, no deixa de ser utòpic i totalment impossible. Recordaria la dita del polític ja desaparegut, dels que ha arribat mes amunt en el camp internacional, quan deia allò de que si vols fer carrera política, “quan se’t pixin a la cara, has de dir que plou”. I no ho comento com excusa, lo dit no es res de nou, la culpa fou meva. I la conseqüència lògica es que el pecat porta la penitencia.
A mes afegiria allò de “home de molts oficis, pobre segur”. Un temps: l’Ajuntament, la Diputació i un laboratori encara important, era massa per una capacitat normal. Si afegí una excessiva bona fe i una manca de malicia que es va veure ja en l’elecció de la primera llista a l’Ajuntament.
Un altre comentari que m’ha arribat, perquè vas entrar-hi? Ho dit vegades, el laboratoris com el meu, personal, anaven de baixa. Ara han desaparegut del tot, s’han convertit en una industria. Tenia mes temps i la curiositat de viure aquest ambient m’hi va portar. Ara be, la pregunta es interessant, es un punt que m’ha interessat sempre: Que porta a la majoria a optar un càrrec públic? D’entrada n’hi ha un de molt respectable, que diu quasi tothom, treballar per el be públic. Es sempre així?
Un altre pregunta que m’han fet: Sembla que les relacions amb el partit i el President Pujol no han estat molt bones? A veure, matisem-ho. No puc dir que les relacions hagin estat excel•lents. Potser degut a la meva negativa d’anar a les llisters per Girona en les primeres eleccions al Parlament, no el va agradar. Alhora soc conscient que no era el seu candidat a la presidència de la Diputació. Mai va haver-hi excessiva sintonia, però d’això a que eren dolentes les relacions, hi va un bon pas. En defensa del president (que no cal), hi afegiria una altre consideració que parla en favor d’ell: Pujol era i es un gat vell i segurament va veure que jo no era un polític format, que no serviria per fer política a certs nivells. I en això tenia raó. D’altra banda continuo militant a CDC. Ja n’hi ha prou, deixem-ho estar. Fins una altre.

Revista de Palafrugell - Noviembre 2013

DES DE GIRONA

A un parell de lectors de la RdP sembla no els ha agradat que parles, en un número anterior, de la visita d’Aznar a la Fundació Pla i de les seves conseqüències. Així m’ho han dit. Ho sento, “honni soit qui mal y pense”. Avui, per compensar-ho, de Madrid passarem a Girona. Si be, parlar de les relacions amb la capital petita, obliga forçosament a ser molt selectiu. Com a màxim, tres o quatre punts. .
Recordo la primera vegada que vaig anar a Girona, seria a principis dels anys quaranta, amb el meu pare que em portà de visita al Dr. Josep Maria Muñoz que visitava en una casa que hi havia al carrer Joan Margall, prop on ara hi ha la Clínica Girona. Eren el suburbis de la ciutat. Mes tard va muntar amb el seu germà Jacint, a la Gran Via, la que va ser molts anys, Clínica Muñoz. On van néixer els meus fills. Continuà alguna visita esporàdica, altrament bona part de la meva joventut tenia mes tirada Figueres que Girona. Segurament pel fet d’estudiar el batxillerat lliure i examinar-me a l’Institut Montoriol de la capital empordanesa. Mes tard continuà la relació en visites amb Pla i Quinta a al Casino Menestral i sopars al Motel Empordà. En aquells moments, pesava mes culturalment Figueres que Girona. També hi ajudaren les visites a un cosí germà de la meva mare, l’advocat i propietari, Joaquim Bech de Careda.
Mes tard, el pas cap a Girona, va iniciar-se quan formava part de la Junta del Col•legi de Farmacèutics, ens reuníem en un edifici rònec del carrer Auriga que mes tard passa a la plaça del Mercat.
Després s’intensificaren les visites a Girona, eren ja regulars, degut a que uns anys dirigia el Laboratori de la Clínica de l’Aliança. I també un temps vaig freqüentar l’Hospital de Sta. Caterina, on un grup de digestolegs (Drs. Lopez Aluma, Reyner i Verdaguer) visitava el dilluns i dels malalts vistos vaig treure el material analític per a fer la meva tesi doctoral. El vell hospital, ja intentava posar-se al dia, cosa que -anys després- culminà en un nou edifici a Salt. Qui havia de dir, que d’aquell vell i bell edifici, havia de ser jo qui va iniciar la millora i vaig signar la seva cessió a la Generalitat com a seu territorial.
Dins la meva relació amb Girona, no em puc escapar del camp polític. Conservo ben present, aleshores militant del Reagrupament, un míting que va fer Pallach a la plaça de Sant Agustí i que havia d’acabar amb un sopar en un restaurant anomenat “La República”, que hi havia a la carretera de Banyoles. El governador civil d’aleshores va prohibir-lo el sopar. La mort de Pallach i el pas posterior a CDC em va portar a la Diputació i a la presidència de l’IAS, que era l’òrgan de gestió de la seva part sanitària i que em va conduir al que ja he comentat mes amunt.
Dins aquesta tasca, aquesta fou la part que millor recordo: Reflotar el vell Hospital de Sta. Caterina. De fet en certs sectors gironins, volien que acabes com hospital de crònics, cosa que no vaig acceptar i que probablement fou l’inici d’un cert malestar amb personatges importants del partit. Per evitar equivocs, cal aclarir que vaig tenir sempre el suport del propi president Arnau i dels consellers Laporte primer i de Trias després. Avui dia, els gironins disposen d’un modern hospital a Salt i a la ciutat s’ha creat un conjunt arquitectònic modern i cèntric dins l’espai que ocupava el vell hospital. Ha donat un nou caràcter al centre de la capital on es conserva la part noble amb la vella farmàcia, que continua “in situ”.
Hi hauria molt mes a comentar sobres la relació amb Girona, altrament l’espai mana. Per acabar, vull justificar una petita trapelleria. Es sobres la foto habitual que acompanya els escrits. N’hi ha moltes per a posar sobre Girona, algunes “clàssiques”. He decidit posar-ne una, crec curiosa. Revisant i ordenant llibres, en tinc mes d’un centenar sobre la guerra civil espanyola, n’he trobat un prou interessant del 1974, es “Alerta los pueblos” (Ariel 1974) del general Rojo (cap de l’Estat Major de la República). Hi surt una foto feta a l’entrada de les tropes nacionals a Girona, que es la que veurà el lector. Front algun comentari maliciós, penso, com Sant Agustí, que ”in dubis libertas, in òmnibus caritas”.

Revista de Palafrugell - Octubre 2013

GIBRALTAR DE NOU

Es possible que el lector quedi sorprès per el títol. En unes -mes o menys- memòria locals, perquè parlar de Gibraltar? Dons be, els motius son diversos: En part, ha sigut un dels temes estrella d’aquest estiu: La disputa sobre el penyal surt abundantment i tot de cop, silenci, ningú diu res. Tot fa pensar que alguna pacte hi ha. Per valorar-ho, recordem allò que el països febles no tenen política exterior.
Lo comentat no justificaria el títol, hi ha mes motius per a fer-ho. Em porta records d’infància i joventut. Amb un bon amic (jo no hi es), el metge Francesc Dalmau (de Palamós, si be visitava també a Palafrugell , dins un episodi del molts que en època de Franco es van muntar per a recuperar Gibraltar, Dalmau defensava la presencia anglesa al penyal, deia que era –en aquells moments- l’únic lloc de la península on hi havia democràcia. I ens contava com ell va travessar, nadant i de nit, la badia de Gibraltar per anar a Anglaterra, on allí va formar part de les forces invasores de Normandia. Un cop, a cas de Pere Pla, explicava les peripècies de la nadada fins a Gibraltar. Josep Pla que hi era present deia que Dalmau , per aquest motiu i molts altres, “havia tingut una vida molt navegada”.
Del tema de Gibraltar, de menut me’n vaig assabentar al sorgir un eslògan que ens feien repetir a l’escola. L va provocar el fet que Espanya va accedir al protectorat de Tànger, la cançoneta: deia: “Un, dos, tres / Tànger de España és / Gibraltar vendrá después”. Es deia que nomes hi quedarien els monos (Macaca sylvanus). Cosa que naturalment no va passar, ja se’n van cuidar prou els anglesos. Mes tard, amb la retirada d’ambaixadors a Madrid, acordada per la ONU a petició de Mèxic, es va convertir en allò de: “Si vosotros teneis UNO / nosotros tenemos DOS”. Amb tot, l’any 1967 les Nacions Unides van donar dos anys al Regne Unit perquè “descolonitzes”. Ni cas, per part dels anglesos.
I un darrer motiu, parent del que he comentat a l’inici, es que per els que em tingut una certa experiència dins el núvol polític, l’estiu es un bon moment per a magnificar segons quins temes. Em ve a la memòria alguna “serpent d’estiu” que en un temps vaig ser-ne víctima. Es possible que la primera intenció fos com per alleugerir els sorolls provocats per l’afer Barcenas. Hi afegiria però dos fets interessants, un es la indiferència de la Junta d’Andalusia per el punt i l’altre es que tot de cop, en la premsa i TV, desapareixen els comentaris sobre el penyal. Una intervenció “soto vocce” de l’UE ?
Aquest cop, la crisi ha vingut per l’enfonsament, per part del govern de Gibraltar, de blocs de formigó a la badia, en aigües –diuen- espanyoles. Sembla amb la intenció de guanyar terreny i edificar-hi. La resposta del govern espanyol ha estat complicar l’entrada a Gibraltar, la resposta anglesa (com en el bons temps) es enviar la flota.
Dins el país, els patits espanyols sembla sostenen el govern, el catalans neden i guarden la roba, menys ERC que vol convidar als gibraltarenys per la Diada. . Però, com ja he comentat, una dada molt significativa es el silenci, de la Junta d’Andalusia. Tot fa pensar que, pescadors a part, la regió surt beneficiada econòmicament de Gibraltar. Un fet: l’alcaldessa de La Linea esta “a partir un pinyó” amb el governador de Gibraltar (vertader poder de la colònia). Gibraltar ha passat de ser un tema d’orgull espanyol, a convertir-se en un paradís fiscal amb enormes interessos pel mig. Amb quasi 30.000 habitants, hi ha registrades 50.000 empreses. I un motiu mes per comentar sobre Gibraltar, després de l’èxit de la Via Catalana i de la majoria per el dret a decidir, no es deixa fer una consulta a Catalunya. A Gibraltar, si es fes un referèndum, els partidaris de continuar com anglesos arrasarien (ja va passar un cop). Ara, mes que mai, els gibraltarenys estan encantats de continuar igual, per motius mes que evidents.
I voldria acabar en un record per Adela Muntada, que vaig tenir 41 anys ben a prop. Els records s’acumulen: Adela, adéu i gràcies.

Revista de Palafrugell - Setembre 2013

DES DE MADRID

He trobat un text antic dels Segadors. Comença: “Catalunya ciutat gran / qui t’ha vist tan rica i plena / Ara’l rei nostre Señor / declarada ‘ns te la guerra” “Lo gran comte d’Oliva / sempre li burxa l’orella / Ara es hora nostre rei / ara es hora que fem guerra. / Contra tots els catalans / jo ho veieu quina n’han feta”.
Esta vist que la cosa ve de lluny. I potser no valorem prou aquest sentiment atàvic. No vull entrar-hi, si be el text m’ha portat a una època en que anava molt sovint a Madrid i en les meves relacions a la capital.
Era a Madrid cada tres mesos per a motius professionals. Formava part d’un grupet d’analistes clínics i organitzàvem activitats pròpies que van acabar formant part d’una comissio que preparava la llei d’Especialitats Farmacèutiques, quan un company i amic, Federico Mayor Zaragoza, era Ministre d’Educació. Possiblement aquests contactes, que en certa manera tenien un fons polític professional, em portaren mes tard a formar part del núvol polític.
Des del punt de vista d’interès vilatà, en tenen mes uns viatges fets a Madrid conseqüència d’una visita a la Fundació Pla, del l’aleshores president del govern, Josep Maria Aznar. La cosa va anar així: Em telefonà Valentí Puig i em comenta que, com part d’una visita que te previst fer a Barcelona, el president te molt interès en visitar la Fundació. Passarà, amb la seva muller, un parell de dies al Mas de Torrent i al dia següent vol anar a Sant Pere de Rodes i Empúries i vol que l’acompanyi. Això si, des de la Moncloa ens avisen que es una visita absolutament privada i no vol veure a ningú, i ningú vol dir ningú. Cosa que em va portar complicacions importants per part d’algun càrrec que es va sentir ofès. Abril del1997, a la Fundació només érem el cap de la policia, l’Anna Aguiló i en Paco Dalmau, la resta eren acompanyants del president i Valentí Puig. Aprofitant la visita, se li va explicar les actuacions fetes fins aleshores i el seu finançament. Naturalment, vam demanar-li la seva col•laboració per acabar el projecte. Encarregà a Jose Luis Puerta del Gabinet de Presidència que s’ocupés de la qüestió. Després dinarem en un restaurant del Canadell i l’endemà vàrem fer el viatge previst a l’Escala i al monestir.
Resultat de la visita fou un dinar a la Moncloa amb industrials catalans convocats per Aznar on es va parlar de temes econòmics del moment, alhora que puntualment els va demanar ajudessin econòmicament a la Fundació Pla en la darrera fase. Hi havia convidats: Jose Manuel Lara, Joan Uriach, Salvador Gabarró, Magí Raventós, Joan Renart, Pere Duran Farrell i jo. La visita no va agradar del tot a l’aleshores president Pujol que em va telefonar renyant-me, si be em va dir: “ves-hi ja que si no hi vas diran que he estat jo el culpable”. Sembla li hauria agradat que jo no acceptes la invitació. Em va demanar un informe de la reunió, que vaig fer-li tot seguit. Duran Farrell, coneixedor del tema, va intervenir després, defensant-me.
També com a resultat de la visita, es va fer un acte institucional a Madrid sobre Pla a la Biblioteca Nacional. Van participar-hi Esperanza Aguirre (aleshores Ministra de Cultura), Baltasar Porcel, Valentí Puig, Jiménez Lozano i jo. La cloenda la va fer Aznar.
Afegitó important, la visita ve servir per a contribuir a solucionar un dels temes mes rocambolescos que s’ha viscut a la vila: El solar de l’Armstrong. Es podia haver comprat per 80 milions en el seu moment i l’ajuntament no va voler. Al seu entorn mes tard es va crear un batibull amb un aragonès que feia d’home de palla. Un joc esperpèntic entre babaus i aprofitats “que ara no toca”. Dons be, la compra per part de l’ajuntament de la caserna de la Guardia Civil i la casa del tinent a la plaça Nova, sense la intervenció d’Aznar no hauria estat possible, va ajudar a que la cosa acabes be. Si no vaig errat, Palafrugell es dels pocs Ajuntaments que va comprar, en aquells moments, bens de la benemèrita, i en bona part penso es fruit de la visita esmentada. També la intervenció de Vila Casas va contribuir-hi decisivament.

Revista de Palafrugell - Agost 2013

DOS LLIBRES

He de reconèixer que no tinc formació artística, sobre tot musical. No es pot tenir tot? I ho sento, ja que ara, mes que mai, la musica m’ajudaria, sobre tot l’òpera (nomes arribo fins el brindis de la Traviata i al “Va pensiero”). En poesia vaig una mica mes lluny, en bona part gracies a un professor que ens feia “Formacion del Espiritu Nacional” a la Universitat, als anys cinquanta, que ens va descobrir Machado.
Tot a això ve a tomb per el fet que he retrobat dos llibres, relacionats amb la vila i també amb la poesia. Als dos feia temps que els hi anava al darrera. Un d’ells, datat al 1905, es el resum d’uns jocs florals que es van celebrar a Palafrugell. Una edició luxosa impresa en paper japonès de gran qualitat que no posa on es va imprimir. La Festa va ser organitzada per la Secció Cultural del Centre Català de la vila: El títol es “La Festa de la Bellesa”. L’acte va tenir una gran solemnitat i com il•lustració acompanyo una foto interessant de les dames d’honor entrant a l’Església acompanyades dels organitzadors. El discurs inaugural es de Joan Maragall, si be no va assistir-hi ja que coincidí amb el naixement d’un seu fill.
El segon es un llibre de Josep Marti i Clara, conegut de tothom per Bepes. . Va ser un escriptor prolífic i segurament la seva obra mes coneguda es aquesta, anomenada “Palafrugell, parada i fonda”. Editada l’any 1959, Esta mecanografiat i suposo imprès ciclostilat. L’exemplar que tinc esta dedicat a la meva muller, a la que anomena Anna Maria Julià en lloc de Carbó. Es degut a que al meu sogre, sempre li deien Julià (quan en realitat es deia Juli) i va creure que Julià era el cognom i no el nom. En l’època que el vaig conèixer, Bepes vivia a Barcelona on tenia un despatx que dedicava a la venda de suro i derivats. Era l’impulsor d’un sopars que agrupaven periòdicament als palafrugellencs que vivien a la capital. Per la Festa Major, mai faltava.
Palafrugell, Parada i Fonda, es un llibre interessant que explica la petita historia del poble, on compagina text i poesia. Un dia, comentant sobre Bepes amb coneguts, he pogut llegir dos llibres mes seus: Un d’ells anomenat “Palafrugell- Corcuera-Palafrugell” (propietat de Lluis GIrbal) on descriu, en unes memòries, la seva anada a la guerra. L’anava escrivint com un diari i el va perdre a Valencia durant la tornada. Poc a poc el va tornar a reescriure. Esta també mecanografiat, te 341 pagines . Descriu els 20 mesos a l’exercit, era de la lleva del 30, on comento com va entrar-hi amb uniforme monàrquic i en va sortit amb uniforme republicà. Conta moltes facècies que va passar i parla dels companys que hi havia de Palafrugell. Va sortir de la vila una matinada en el “tren petit” fins a Girona, després a Barcelona amb el “tren gros” i va començar un periple que el va portar a Almagro, Valencia ,Extremadura fins de nou a la vila. L’altre llibre es “Una Volta a la Muralla” editat el 1984 per l’Ajuntament de Palafrugell, la Diputació i la Caixa d’Estalvis (deixat per Jordi Tauler) En un sentit semblant al ja esmentat , es una descripció del poble i habitants agrupats per carrers, juntament amb versos sobre diferents punts i una divertida relació de motius palafrugellencs. Hi ha molta mes obra escrita de Bepes a la Revista de Palafrugell i altres llocs.
De la lectura del primer esmentat de Bepes, un punt: parla de les tavernes i cita Pla quan diu que a Palafrugell ni havia tantes perquè la gent no estava be a casa seva. Defensa Pla els que el critiquen per errors gramaticals. Diu que algú vol segar-li l’herba, publicant llistes d’errors. Conclou: Pla continuà escrivint com si no anés per ell. Afegeix que per un gran escriptor, les coses de la gramàtica no passen d’una pura qüestió ornamental. Cito això per un detall curiós: Es com la historia es repeteix. Fa poc ha tornat a passar, uns lletraferits il•lustres han trobat cinc mil errades en El Quadern Gris, cosa que ha provocat una nova edició del llibre. Acabo, no es el moment de editar de nou algun text de Bepes?

Revista de Palafrugell - Jiliol 2013

Els diferents títols que ha tingut aquesta secció, em fa mes fàcil l’escrit sobres el personatge d’avui. El títol actual de memòries, sorgit quasi espontàniament, potser no es el mes apropiat, si be procuro fugir, tot el que pugui, d’opinions polítiques. I mes vista la situació actual. Amb el remordiment d’haver-hi contribuït en certs moments. Quan ja no hi sigui, algú ja trobarà escrits (que facin el que vulguin). Emparant-me en lo dit inicialment, aquí va un atreviment, per no dir una falta de respecte al lector: Es encabir en un escrit, que es vol semblar a unes memòries, a una persona a qui com a màxim vaig veure un parell de vegades. Una excusa: Ho faig amb la tranquil•litat que l’al•ludit, l’escriptor Tom Sharpe, murri, irònic, iconoclasta, des de on sigui, potser es divertirà en l’atreviment.
El vaig conèixer de la ma de Montserrat Verdaguer un dia a la sortida d’una exposició que va fer de fotografies sud-africanes. I si ho vaig entendre, Montserrat li va explicar que jo era un alcalde anterior. Ens saludarem i aquí acaba la cosa. Ens movíem en mons diferents i no l’havia tornat a veure. Altrament tenia noticies d’ell com a escriptor i com a vilatà. Per la premsa m’assabentava de la seva satisfacció per el funcionament de la sanitat catalana. Molt abans de tot això, en canvi si que havia tingut coneixement dels seus llibres. Quan em van operar a la Vall d’Hebron en Quim Turró em va venir a veure i em va portar “Wilt” que acabava de sortir i que vaig llegir totalment, i va contribuir a alleugerar la convalescència. En Quim em va explicar que l’autor passava una temporada a Llafranc. Un llibre divertit que tot seguit vaig lligar amb un altre que, recomanat per un amic, havia llegir feia poc, aparegut en castellà. Es tracta de l’obra de Keneddy Toole, en aquest cas, podríem dir un llibre pòstum ja que l’autor es va suïcidar degut a que d’entrada no va trobar editor, es: “La venganza de los necios”.
Sembla que l’aterratge de Sharpe a Llafranc fou després d’una roda de premsa a Barcelona quan demanà un lloc per passar uns dies i li recomanaren, crec l’editor Herralde, anar uns dies a l’Hotel Llevant. Que per el que he comentat mes amunt, coincidí amb la meva estada a l’hospital. Durant l’estada, es posa malalt i va tractar-lo Montserrat Verdaguer. Es convertí en un aferrissar partidari de la medicina catalana i de l’Hospital de Palamós, que contraposava a la medicina anglesa, segons ell, dolenta. Darrerament manifestava que si hagués estat ates a Anglaterra, ja seria mort. Casualitats de la vida, una visita prevista breu i ocasional, el va portar després, per deu anys, a la vila i a comprar una casa. Un cas semblant, m’ho havia comentat vegades, es el cas de Carles Sentis que va anar a Calella ocasionalment (li va portar un amic notari de La Bisbal), quedà encantat de la platja, si va comprar terrenys, edificà i si va quedar.
Tom Sharpe té una biografia variada, visque Sudàfrica, lluita contra l’apartheit, es expulsat, professor d’història a Cambridge, fotògraf i escriptor reconegut, ha venut 11 milions de llibres. Assegura que l’humor es l’expressió escrita de la violència i el seu personatge central, Wilt es fill de la realitat, fins el punt que segurament, Wilt es ell mateix.
Cercant relacions indirectes entre l’escriptor i jo, que ajudin a completar aquest escrit, me’n surten unes: Es fumador de puros, i jo també (segurament, jo mes moderat), . Aquesta afició, als puros, mai a les cigarretes, es per a mi un detall molt important, es una senyal de independència i tolerància. També com a víctima de l’apagada de llum, durant les nevades del març del 2011, li he d’agrair el seu escrit a La Vanguardia, que es molt probable ajudes a que tinguéssim corrent elèctrica abans. Alhora una altre, li he d’agrair que durant un temps en que jo estava immers dins el núvol municipal, mai em va portar cap queixa o problema, cosa que molt sovint passa amb hostes distingits.
En fi, adéu i gracies a Tom Sharpe. Copiant el títol d’un llibre de Bepes, va conviure entre nosaltres uns anys, va fer “Palafrugell. Parada i Fonda”.

Revista de Palafrugell - Juny 2013

JOSEP GANIGUER

Anem a records d’infància – alguns ja comentats- que em porten a una persona, injustament oblidada. Ja n’he cometat alguns: la crema de l’església, la recollida per un grup de milicians, un dia a la matinada, de les mantes que teníem al llit per als soldats, l’anada al Moli de Vent per a veire els moviments de tropes franquistes que s’acostaven (on un moment una avioneta fa metrallar als assistents) i l’entrada d’un motorista al carrer de Cavallers que precedia les tropes. Mes tard quan totes les escoles assistirem a l’enterrament dels morts durant la guerra. Enterrats a la platja de Pals van ser traslladats al cementiri de Begur, mes tard a l’Ajuntament i després a les famílies. Es d’aquest període, que de manera molt vaga, recordo la figura de Josep Ganiguer. Era baixet, amb un nas voluminós en forma de bec juntament amb un coll on es marcava la nou. Vegis el dibuix que d’ell va fer Enric Soles.
Josep Ganiguer i Ros va néixer a la vila l’any 1895, el tercer de cinc fills. El pare era jardiner de la família Barris. Estudia a Barcelona. Un germà seu va ser consol a Gènova, cos que li va permetre viatjar per Italià i altres països.
Era un escriptor brillant, a punts càustic, que dominava tots els temes. Va participar intensament en el Baix Empordà, durant vint anys va ser el vertader sostenidor del setmanari, on a cops ell sol l’emplenava tot. Va col•laborar en molts llocs, a “La Veu de Catalunya” de Cambó fins La Vanguardia. Era variat, escrivia sobre qualsevol tema, al 1922 va ser autor, juntament amb Marti Jordi Frigola, d’una revista cèlebre “Palafrugell-Cocktail” amb decorats de Lluis Medir, que va tenir un triomf esclatant i va ser origen d’espectacles posteriors, en les que Manel Bisbe era l’anima i el Fraternal la seu que els acollia. Era un enamorat de Greta Garbo. Possiblement fou el mes brillant i millor d’una generació d’escriptors palafrugellencs, però al seva abúlia i tendència per l’alcohol el va anar marcant (el millor client de can Peret de l’Anna). A l’any 1928 va participar en la creació d’un Centre d’Esports i Esbarjo que presidia al metge Alfred Almeda.
Durant la guerra va ser reconegut a Barcelona, detingut, va ser portat al camp de treball número 3 de la Republicà . Cambó en un cert moment intenta captar-per la Lliga com a persona de confiança seva a Catalunya, però desistí finalment per els motius dels seus hàbits i manera de ser.
Seguint la tradició dels pobles, se li atribuïen alguns sobrenoms o mal noms com “saltamontes” i algun mes. Un amic, ja desaparegut, m’explicava com durant una manifestació per els fets d’octubre, Ganiguer protestava i un policia secreta (sic) que hi avia al poble anomenat Figueruelo el volia detenir. Quan va veure s’apropava va començar a cridar “Viva el glorioso Ejercito Español”. Contesta el policia: “Usted se chancea del Ejercito”. Ganiguer, irònic, li contestà: “quien se chancea es Ab Del Krim. Com a tipus popular fou una font d’anècdotes que per raó d’espai, no dona per comentar-ho.
Acabada la guerra. Sense família, va tornar a la vila a la seva casa de dins la vila, si be va viure temps a l’Hotel Orient on August Farràs el mantenia. Es trobava en un ambient molt diferent del que havia viscut i físicament tocat. En un acte fet després de l’entrada de les tropes nacionals, va fer un discurs que va començar com fray Luis de Leon: “Deciamos ayer...” Ben vist per el nou regim, fou proposat coma a delegat del Servei Nacional de Premsa i Propaganda de Falange. En funció de la seva bonhomia i popularitat, ajuda molta gent amb problemes. Es una llegenda urbana: Es deia que va escriure a Franco a fi que ajudes econòmicament a Viseres que havia deixat el bar i necessitava diners per comprar una moto.
M’ha semblat oportú, dins els records d’una època, fer aquesta referencia a un palafrugellenc, segurament un dels escriptors locals mes destacats del moment, que per circumstancies ja esmentades, ha passat desapercebut. Personalment recordo la seva figura, però no vaig passar d’una salutació quan alguna vegada es trobava amb els meus pares i de comentaris propis de l’ambient familiar. Em sobtà que a cops vestia amb botes altes..
La seva addicció, juntament amb la penúria de la post guerra li van provocar un tisi. Ingressat a l’hospital de la vila, va morir el 17 de juliol de 1958.

Revista de Palafrugell - Maig 2013

FOTOS I SEGELLS

La cerca de motius d’esbarjo, es una manera important de valorar una època. Em limitaré a dues aficions de joventut, que vaig viure apassionadament. Una, mes o menys, ha continuat.
Una fou la filatèlia. La provoca una meva tia Maria Suñer, que em regalà la seva col•lecció de segells Em va agafar molt fort, també va ajudar-hi un meu parent francès que quan venia els estius i em portava segells de l’època. La proliferació de segells nous, en tots els països (convertit en un negoci per els estats) va obligar a limitar-me a Espanya i sobres amb mata-segells especials i de primer dia. Recordo una discussió i protesta quan, per celebrar el primer tren espanyo, van fer una emissió del tren Madrid-Aranjuez quan la primera línia fou Barcelona-Mataró (les diferencies amb el centre, venen de lluny i en tots els camps). El aficionats ens reuníem a casa de Paulí Joanola , personatge pintoresc, a qui un cop el metge li va recomanar, per una lesió, pouar aigua d’un pou, i ho feia si be la tirava, aprofitar-la hauria estat treballar i això l’ofenia. El darrer contacte amb el mon filatèlic fou en l’any Pla amb l’emissió d’un segell de l’escriptor amb un dibuix horrible. Conservo una col•lecció que desconec quin interès pot tenir.
Anem a les fotos: vaig començar una Agfa, ara prehistòrica. Anava amb plaques de vidre que revelava amb el D-76 amb metol i hidroquinona, es fixava amb hiposulfit. Mes tard, en època de mancances, es va inventar un dispositiu adaptable, que en lloc de plaques de vidre, permetia reballar amb pel•lícula en blanc i negre. Mes tard va sortir pel•lícula en color seguida de diapositives. Mes tard vaig comprar una Nikon F (la primera de la famosa sèrie amb un objectiu Nikkor 1:2) i abandonada la política, vaig acabar amb una F.100. Ve el miracle digital que vaig iniciar amb una Nikon D-70 i mes tard una D-700. Les conservo totes. Dada curiosa, en un moment, afortunadament superat, veia difícil ver fotos dins el poble i rodalies ja que la gent –al veurem- sospitava que l’ajuntament tenia decidit quelcom sobre el punt retratat.
Al contrari de la filatèlia que sembla decau, l’aparició de la foto digital ha provocat la practica desaparició de la pel•lícula juntament amb una gran facilitat per fer fotos, mes barates i que es poden revelar o guardar a l’ordinador. Per arrodonir-ho, una eina com el Photoshop o tècniques semblants, que fan que la manipulació posterior permet fer virgueries. .
Parlar de fotografia des de Palafrugell obliga a fer-ho de Xavier Misserachs. Ens coneixíem i havíem comentat aspectes de l’afició. Havia posat, junt amb Tomàs Cervera, una tenda de fotografia a Llafranc (Foto 1). Havia publicat “Barcelona. Blanc i Negre”, i mes tard el “Costa Brava show”, completat per “Memòries de la Costa Brava”. Pertanyia totalment a l’època diríem “clàssica” (analògica) i com a fotògraf, dins el esperit de Bocaccio i la “gauche divine” representava un cert formalisme. Un duia em contà que moltes fotografies de Barcelona en blanc i negre tenien intencionadament un cert gra, ho aconseguia amb revelador calent.
Amb motiu del digital, el canvi al que encara en el que encara en diem fotografia, ha estat brutal. Una figura important deia que la fotografia es nomes el fotoreportatge, tot el demés ja es pintura. Diria es la ciència de la imatge. Fa poc a un expert, Joan Fontcuberta li han donat el premi Hasselbadt de fotografia (un espècie de Nobel fotogràfic). Crec que la parella Misserachs / Fontcuberta (contraposats), son un exemple clar d’aquesta evolució. Continua vàlid considerar la fotografia com “escriure amb llum”, si be penso que hauriem de parlar mes de “imatgelogia”. De totes maneres, no tot son avantatges en el mon digital, la conservació es el gran problema. Tinc plaques de vidre i negatius de mes de 60 anys i son perfectament reproduïbles. En digital, no es pot dir el mateix. Per acabar, com a aficionat, que ha viscut tota una vida entre aparells de laboratori, em cansa la foto ordinària, em sedueix mes jugar amb la tècnica i veure el resultat.
Quan acabava aquesta nota, m’assabento de la mort de Santi Massaguer. Un breu record per l’amic. Son molts anys de convivència i en certa manera es el responsable d’aquests escrits. Periodista honest i defensor acèrrim del que creia millor per la vila, deixa una empremta important. Adéu i gracies...

Revista de Palafrugell - Març 2013

CUIXART

Per a questa secció de records, darrerament visc de troballes. A la meva edat i amb poc empenta per fer coses, em trobo amb el problema d’ordenar milers de llibres, el dubte es si en les meves condicions cal fer-ho o no. Un cop jo fora, el perill es que molts acabin als contenidors. Dins aquest desgavell he trobat una cosa interesant: Es un ex-libris que em va fer Modest Cuixart l’any 1974. Aprofito per a mostrar el dibuix que va fer-me, em comentava que no havia fet mai cap ex-libris. Deia que l’havia fet amb el que considerava “trama biològica”.
He estat amic de Cuixart des que es va instal•lar a Palafrugell. Quan va arribar havia passat l’etapa del Dau al Set i iniciava un cert formalisme. Però ni de lluny intento fer un anàlisi de la seva obra. Es prou coneguda i s’ha valorat llargament, a mes -pobre de mi- no tinc cap capacitat per a fer-ho. En tot cas nomes valorar que volia expressar en el dibuix. Van ser molts anys de contacte, amb ell, havíem comentat llargament sobre tot lo diví i humà. En base a un coneixement mutu, Imagino que intenta assenyalar una unió entre anarquia i ordre. Em sustenta aquesta opinió el fet que algun cop m’havia qualificat com “anarquista de dretes”. <El text, una mica complicada de llegir dins el dibuix, es un vers d’Ovidi: “sic ut guta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo”. Que ve a dir: “així com la gota forada la pedra, no per la força sinó per la constància”. N’he fet un punt de llibre.
Perquè va aterrar Modest a Palafrugell? Es una pregunta que m’he fet moltes vegades. D’entrada, de la vila l’atreia el paisatge humà, l’aglomeració urbana no facilita la feina creativa i per diferents motius, alguns personals, volia allunyar-se de les grans ciutats. Potser va ajudar-hi que es va instal•lar a una casa modernista, el xalet al carrer de la Garriga, que tenien a can Mario per les visites il•lustres (Segons una llegenda urbana, a la sala de banys si va operar de la pròstata l’antic propietari). També la proximitat de França va influir en la decisió, Modest era una persona de cultura ample, si be la base era francesa. Va estar becat a França on disposava d’una llibertat i contactes amb la cultura europea, que en aquells moments, dins el país no hi era. Sovint repetia la frase de Camus: “l’èxit es fàcil d’obtenir, el que es difícil es merèixer-lo”. La presencia de Pla, es possible que també va pesar.
Recordo perfectament quan el vaig conèixer. Ens vàrem trobar a casa per fer un cafè, ell amb el meu germà i en Tomàs Cervera. Vam parlar de instal•lar-se en una cas que en aquells moments era del meu parem, el xalet de ca Mario ja comentat.. La relació va continuar. Als primers temps, algun cop vàrem anar Riudellots de la Selva a casa de Juanita i Ramon de Batlle, amb el matrimoni Riera que en aquells moments tenien una galeria d’art a Barcelona.
Considerava Palafrugell com una societat “variopinta” i es feia amb tothom. Posats a ressuscitar llegendes, esmentem aquell galliner amb la pota oberta d’on s’havien escapat les gallines (“mare, quan a aquesta hora no han tornat”). Tot seguit va seguir una de les moltes proves de integració a la vila, fou el cartell de les Festes de Primavera amb el text: “Pau, Primavera, Palafrugell, Poble”. Crec, pot ser un atreviment i em poso en terreny que no em toca, però la seva estada a Palafrugell va significar un canvi a una línia pictòrica, mes figurativa. Entre molts records, un viatge a Barcelona a la inauguració de la Fundació Cuixart on hi havia el president Pujol i una munió d’artistes. També un viatge a Perpinyà on l’alcalde Alduy va presentar una exposició, seguida d’un dinar en una curiosa finca prop de la ciutat. En fi, un repàs de totes les activitats -a la vila i fora- relacionades amb el pintor, no acabaria.
I sempre recordaré a Modest Cuixart, de cos present a l’església i el funeral multitudinari de l’endemà.

Revista de Palafrugell - Febrer 2013

UN VIATGE (PLA I ALSINA)

Cícero diu a “De senectute ”que “la vellesa , a la qual tothom vol arribar, i que tothom blasma quan hi ha arribat”, la frase i una troballa m’ha portat a l’escrit d’avui. Estic desenterrant llibres que unes obres varen apilonar. N’he retrobat una pila, alguns que ja no recordava. En tinc molts (potser massa) però no es pot dir que tingui una biblioteca, els tinc poc ordenats. Doncs be, he recuperat (dedicat) una llibret d’Alsina i Bofill sobre “El procés d’envelliment” i em dona peu per a comentar un viatge que vàrem fer amb Josep Pla i Josep Quinta, un dia 8 de novembre de 1970, a la recepció coma numerari d’Alsina a la Acadèmia de Ciències Mediques, on el tema esmentat era el discurs d’ingrés.
No pic deixar de fer un comentari personal a la frase de Cícero, veurem mes endavant los opinions d’Alsina i Pla. Amb els anys perds empenta per fer coses i memòria, amb el parany que conserves la memòria per fets llunyans (política sobre tot), que precisament voldries oblidar.
Anem al viatge. Sortirem aviat de Palafrugell, cosa estranya en Pla, i tot seguit veiérem els motius. Per cert, inaugurarem l’autopista, que si no recordo malament en aquells moments arriba fins a Girona. Pla es va voler aturar a Granollers, era diumenge, i el motiu de la parada anar a la Fonda Europa a saludar al seu amic, el senyor Paco. Estaven en plena sessió d’esmorzars. Hi havia plats abundants, de tot tipus. L’aldarull que es va crear al veure entrar Pla va ser enorme, i en aquells moments va “fer de Pla”. Ens van obsequiar esplèndidament i Pla es va convertir en motiu de tertúlia amb la gent, cosa no gaire freqüent en ell. Una prova es que vàrem entrar al restaurant no gaire mes tard de les deu, vam sortir tard, amb temps just per arribar a punt la Acadèmia. Vam fruir del que ara els americans en diuen un “branch”.
La sessió de recepció d’acadèmics era a l’amfiteatre on antigament es feien les intervencions quirúrgiques. El públic assistent es col•locava a les grades d’obra on antany es situaven els estudiants per observar l’acte quirúrgic o la dissecció. Que recordi, ens hi vàrem trobar amb Verges i familiars de Pla. Naturalment molts metges de prestigi del moment, entre ells recordo una persona amiga del meu pare i que en bona part va ser el meu guia en els estudis, al que acudia sovint, era un dermatòleg famós, Santiago Noguer-Morè. Ens vam col•locar a la fila mes alta i Pla es queixava que el seient era incòmode, efectivament era així. Alsina fa ver un parlament (extractat com es fa sempre) sobre el procés biològic d’envelliment i de les compensacions que porta com a culminació d’una vida, també com a època de plenitud. Pla no hi estava d’acord i en veu baixa deia que era una època de frustració. Comentava: “que carai s’enreda l’Alsina”. Verges i jo li dèiem que calles o no parles alt. Va contestar el parlament d’Alsina l’acadèmic Pere Domingo que va citar Machado i que va definir Alsina com a “metge presoner del malalt”. Acabat l’acte va haver-hi un llarga conversa entre Pla i molts dels assistents, En sortíem tard i marxarem directa a la vila. Aquesta era la intenció, durant el viratge va canviar d’opinió i va dir a Quinta: Podríem parar a S’Agaro a veure uns amics (dels que ara no recordo el nom). Eren uns sud-americans que tenien una casa a la platja. Jo els coneixia d’anar-hi algun cop amb Quinta.
Durant el camí, Pla no va fer cap comentari de la reunió, es va limitar a valorar els mèrits d’Alsina, com metge i filòleg . No es cap secret que tot el referent a la salut el preocupava i no li agradava parlar-ne. Es deixava visitar per qualsevol metge amic, si be no feia res del que li deien. Alsina, que el coneixia be, sempre deia que ell era, d’una manera aleatòria, el seu metge de capçalera.” En fi, fou un viatge que ens recorda dos palafrugellencs.

Revista de Palafrugell - Gener 2013

RIDRUEJO

Ridruejo tornava de la campanya de Rússia per motius de salut, formava part de la “División Azul”. Va estar un temps ingressat en un Sanatori al Montseny. Al sortir es queda un temps a Barcelona, on amb Puig Palau va conèixer i dinà amb Pla. En la conversa va comentar que estava enfadat amb Aznar pel tema de La Vanguardia. Mes tard, Ridruejo dimiteix de tots els càrrecs, escriu a Franco criticant el regim polític i es confinat a Ronda.
Va aconseguir li canviessin el confinament per Catalunya. Pateix una intervenció de gola i Felip Bertran el va portar un dies a Gabà. D’allí varen fer un recorregut per la costa que va acabar a Aigua Blava on es va trobar de nou amb Pla que vivia a Fornells, quedà astorat de la Costa Brava, en aquells moments encara verge. Mes tard, Masoliver, a qui quan era cap de propaganda, va enviar de delegat a Barcelona, li va deixar una casa a Llavaneres. Mentre no s’acostés a Barcelona gaudia de mobilitat per l’entorn que li donaven una cerra llibertat. Correa Veglison, aleshores governador civil de Barcelona, el va visitar i donar garanties en aquest sentit. Aprofitant aquesta possibilitat, va tornar de nou a la Costa Brava i no va tardar a instal•lar-se a Tamariu una bona temporada. Vivia a la Riera en un casa d’en Pere Patxei. Una visita a Hedilla, que estava confinat a Mallorca, va provocar que l’allunyessin de nou i el van portar a Cadis, si be poc després va tornar a Tamariu.
Vivia l’ambient de la petita platja, freqüentava la taberna de cal Patxei i assistia a les celebrades sessions d’havaneres amb el trio “Abelardo, Niño, Hermoso”, on la xerinola continuava fins tard i acabava amb el clàssic sorteig d’una ampolla de conyac a benefici dels cantants. Aquestes nits son l’origen del llibre de poesia “Cancionero Catalan” editat per “Revista de Occidente” (1965).
Naturalment la relació amb Pla va continuar, per motius diversos. Entre ells que Ridruejo va iniciar la traducció de “El quadern gris” al castellà, que no va acabar i la completà la seva muller Gloria de Ros. Es reunien sovint a sopar al restaurant de cal “Tinyoi” on amb el seu posat de sorneria, Miquel Reig vigilava si entrava algú sospitós per a controlar la conversa. El que no es sap i seria interessant, es si va coincidir i va establir contacte amb un altre personatge interesant que vivia a Tamariu: parlo de Paul Firdmuc. Fa poc he tingut noticies d’un escriptor portuguès que esta investigant la seva activitat des d’Estoril com espia nazi..
Ridruejo era de natural discret i reservat, parlava poc, en part degut a que era controlat i havia de comunicar a la Guardia Civil qualsevol sortida, per el fet ja comentat que havia abandonat el nacionalsocialisme. Es definia com un “desenganxat” de Falange, no un “convers”, es considerava com un “pur” del partit.
Parlava de la revista “Destino” com una curiosa peripècia. Es referia als seus orígens a Burgos coma a falangista ( “política de unidad”), quan la dirigia Ignasi Agustí. Deia fou introduïda a les llars catalanes amb els baionetes. Un cop a Barcelona, en mans de Verges, el canvi fou important i segons Ridruejo molts catalans van veure: “Coi, si aquesta es roba nostra!”. Ell mateix diu va afavorir que passes a ser una empresa privada. Que va donar a la revista una fisonomia liberal , aliadòfila i dins el que es podia, catalanista.
De Destino destaca dos personatges que diu la qualifiquen: El “liberal laic” Pla i el “liberal papista” Brunet. Esmena els altres col•laboradors: Nadal, Verges, Masoliver, Teixidor fins a un republicà que escrivia en pseudònim, Antoni Espina.
La trajectòria política del personatge, falangista de la primera època, autor de la lletra de “Cara al sol” fins que va xocar amb Franco i acabà a l’oposició. Fundà un partit il•legal “Union Social-democrata Espàñola” i mori a Madrid el 1975.
L’estada de Ridruejo a Tamariu ja es prou coneguda: M’ha portat a comentar-ho novament, seguint la intenció d’aquests escrits, com prova de que les actituds polítiques canvien. Reconec que algun lector pot dir que amb això he descobert la “sopa d’all”.

Revista de Palafrugell - Desembre 2012

AUTODETERMINACIO

Segons el poeta Joan Margarit, a la meva edat sempre ens queda (o nomes roman) “la porta mal tancada de l’oblit”. Ho fa en una obra que recomano, “Es perd el senyal”. I si continuo (amb un certa incomoditat) amb referencies a una època política passada, m’hi ajuda un fet (que ja he repetit vegades), que valora com el pas del temps modula criteris polítics.
Hem passat unes eleccions, diria innecessàries, que ens han portat on som ara, a un futur preocupant, alhora indefinit. No s’espanti el lector, no entraré en el tema de les darreres eleccions. Anem als anys noranta.
En un ple de gener del 1990 surt el tema de l’autodeterminació, com a resultat d’un acord no de llei, aprovat per el Parlament de Catalunya sobre l’autodeterminació. Plantejava aquesta possibilitat i recomanava el suport dels ajuntaments. En aquells moments estava a l’oposició, era la legislatura del nou a vuit. Com ha passat darrerament, el terrabastall que es va crear va ser important, el Rei en parlà en el discurs de Nadal, Felipe Gonzalez es manifestà i diu clarament que s`han de vigilar molt be el traspassos de competències. I la premsa madrilenya, com es habitual, s’hi despatxa a gust. Pujol, al contrari d’ara, limita la demanda i diu que Catalunya no vol la independència, sinó una autonomia mes dúctil que la que hi havia al moment. També es parlà de la qüestió en el Parlament basc.
Entre els socialistes sorgí la divisió de sempre entre els centralistes i el sector mes nacionalista. Si be en l’acte fundacional del PSC del 1976 diu que l’autodeterminació es una exigència alienable. I un destacat element gironí diu que es “es millor perdre unes eleccions, que no perdre l’anima”. En alguns ajuntaments de majoria socialista una moció de suport a l’acord del Parlament es va aprovar.
Tornem al ple esmentat en mig d’una gran expectació es debat una moció, com la presentada a la majoria d’ajuntaments, en suport al dret a la autodeterminació. L’actualitat del tema va portar una munió d’assistents, entre públic i premsa. En la discussió l’alcalde del moment ho valora com una maniobra de CiU per desestabilitzar el pacte que hi havia aleshores al país basc, entre PNB i PSOE. I d’anar contra el govern d’aleshores. Surt també un manifest, signat per el mateix, quan en la candidatura al senat del PSUC a l’any 1982 on era candidat, es defensava l’autodeterminació. Se’n surt com pot i passem ràpidament a votació.
Fou interessant el resultat, malgrat estar en minoria (9 PDC/8 CiU), la moció es va aprovar per 9 vots a favor. 5 en contra, 2 abstencions i una absència. Val la pena concretar: Van votar a favor , en suport de l’autodeterminació, 7 regidors de CiU i dos del PSC. En contra 5 del PSC, dues abstencions un de CiU i un del PSC i un regidor del PSC es va absentar durant la votació. De la majoria del PSC, de 9 nomes 5 voten contra. Corrien el anys de l’inici de la desena dels noranta i ja Palafrugell es manifestava a favor de l’autonomia. Cosa que s’ha confirmat darrerament.
I acabo de nou amb Margarit sobres la memòria: “Mireu-la deambular pels seus records / recorre una costa desolada / perquè comprendre no vol dir estimar, / sinó allunyar-se mes. Ho torno a aprendre tot”.

Revista de Palafrugell - Novembre 2012

DOS MANUSCRITS

Hi ha petits detalls que ajuden a configurar un poble. Un exemple: Al poble hi ha dos manuscrits importants: una gran part dels escrits de Pla, alhora el Llibre de Privilegis de la Vila. Una breu ressenya d’ambdós casos. Començaré per el darrer, un Conseller ben disposat però una Directora de la Biblioteca de Catalunya entossudida i esquerpa, no van fer possible vingués a Palafrugell, el màxim que oferien era donar una reproducció. Mes tard, afortunadament un nou ajuntament juntament amb una altre administració, va aconseguir-ho.
Anem al tema dels manuscrits de Pla, que va provocar mes enrenou. L’escriptor va deixar la seva biblioteca al poble i s’instal•la en un reco de la Biblioteca Municipal i crea una Comissió per a tirar-ho endavant. Estem al 1987, si be l’assumpte ja venia de temps, surt la possible cessió dels manuscrits de Pla en mans de Verges. Aquest vista la poca operativitat de la donació, que es conserva en un lloc poc operatiu, envoltat de paperassa vella, decideix cedir els manuscrits a Poblet. Aleshores, l’alcalde del moment, mal assessorat, presenta una demanda contra Verges demanant la cessió dels manuscrits a la vila,. Ja la tenim armada! Mes tard ve el canvi d’alcalde. Es convoca una reunió de la comissió anomenada per el seguiment de la donació dels llibres i no s’aclareix res. Apareixen manifestacions i contramanifestacions sobres el tema dels manuscrits i la cosa s’enrareix mes. Verges continua entenent que l’estat de conservació, fins aleshores, de la biblioteca cedida no justificava que ell entregues els manuscrits que seguirien la mateixa sort. Sobre aquest oblit i deixadesa, hem de pensar que en aquells moments, en plena efervescència progressista, la figura liberal-conservadora de Pla era un punt incomoda per alguns.
Vaig creure oportú dues coses, una d’elles fou escriure a l´Abat de Poblet i mes tard anar a visitar-lo ja que la resposta no arribava. L’anada, juntament amb la aleshores regidora de cultura, amb qui –un copa al Monestir- seguirem trajectes diferents per arribar al despatx de l´Abat. La conversa fou distesa si be no arribarem a cap acord, recordo a la pregunta meva de que ja portàvem un any sobre el tema, em va contestar que “per un monestir, un any no es res”. La discussió va continuar per via jurídica, l’Ajuntament va desistir del plet, fins que a la fi es va arribar a un acord entre les parts.
Un altre punt, que fou el que definitivament va solucionar la qüestió, va ser la compra d’una seu digna per la Biblioteca Josep Pla com aleshores s’anomenava (mes tard va passar a Fundació Pla). L’ajuntament va comprar una de les dues cases parelles del carrer Nou on en una va néixer Pla. L’altre, mes tard, la va comprar La Caixa i la va cedir en us a la Fundació, si no vaig equivocat, per trenta anys. Es van fer les obres de rehabilitació de les dues cases per part de la Generalitat. Quedava viu el famós pou, sobres el que es diu la mare de Pla el passava a la veïna.
Una seu digna per la biblioteca de l’escriptor i una posta en marxa efectiva de la Fundació que substituïa la Comissió creada per Pla, junt amb el nomenament d´una persona que portava la direcció i la creació d’uns Estatuts d’acord amb la legislació del moment, varen ajudar que Verges fes dipòsit dels manuscrits que ell tenia a Palafrugell, en concret a la Fundació, on estan en una cambra especial apropiada. Arrodonit per posteriors cessions de Frank Keerl.
Hi hauria mes comentaris, conservo molta documentació d’aquells dies i dels tràmits judicials. Nomes voldria completar-ho amb uns punts. Verges es va portar con un senyor i si un moment era realcí fou degut a la deficient conservació de la biblioteca. I com sempre, vegem com el temps canvia actituds i opinions, com el que en aquells moments semblaven refractaris a l’escriptor, ara son planians de tota la vida. No es cap critica per ningú, la política es així.

Revista de Palafrugell - Octubre 2012

DES DELS VUITANTA

El dia 5 de setembre vaig complir vuitanta anys. Es un sotrac important, acompanyat d’un fals consol, he deixat gent per el camí. L’efemèride et porta a reflexions sobres els anys passats. En l’anàlisi deixo de banda allò que se’n diu “autoestima”, en tot cas es feina de psiquiatres. Malgrat això, una revisió de vuitanta anys de vida, si l’analitzes en funció de l’activitat pública, porta mes decepcions que satisfaccions. Ho compensa la vida privada, on he tingut sort. .
Un altre punt, el pas dels anys deixa rastre Dins aquest conjunt, s’hi afegeixen petits problemes: des de la pèrdua de la memòria fins a una peresa total.
Resumir les reflexions que et porten vuitanta anys es impossible en aquest petit espai. Van quatre records mal triats: De menut, un dels primers record que conservo es quan els meus pares em varen portar a casa la meva avia degut a l’incendi de l’església. El menjar era escàs i la roba escassa. Un dia, mentre dinàvem soroll de motos al carrer Cavallers, era un motorista i un grup de soldats de Franco. Venen els anys a l’escola del Sr. Angel, mes tard les anades a l’Institut de Figueres. Un batxillerat de set anys i l’Examen d’Estat. Uns sis anys a la Facultat de Farmàcia de Barcelona. Un temps a la farmàcia i la instal•lació d’un laboratori d’anàlisis clíniques que de fet ha estat tota la meva vida professional.
En quan a la vila, he viscut l’evolució de Palafrugell: De menut passàvem el temps entre plaça Nova, la pineda d’en Marques, el Moli de Vent i la plaça de l’Església. Els jocs habituals: “bolites”, vèlid i “cavall fort”. Mes tard fer voltes al carrer de Cavallers el diumenges a la nit, a la sortida del cinema. Venia la Festa Major. Viajes a Girona amb el tren petit o amb la Sarfa. Carrers sense asfaltar i uns anys amb problemes de subministrament d’aigua. El futbol, tema principal, s’iniciava els diumenges al mati comentant a l’Sport Bar, al carrer de Cavallers, que era el punt de reunió. A la tarda, el partit de torn al camp del Casal. El Mercantil i el Fraternal eren altres punt de reunió de la gent del poble, un i altre eren en cert reflexa de les possibilitats dels que hi ananven. L’alta societat es reunia en cases particulars.
Mes tard, arriba el turisme. La seva empenta encara dura i ha creat una nova estructura social, desplaçant la industria surera. L’increment de la construcció porta a un augment demogràfic important, fruit de la immigració.
En la basant religiosa, el rector era una figura important, acompanyat al principi per al menys quatre o cinc vicaris. La rectoria era davant l’església on ara hi ha un bloc de pisos. Un nou rector la va portar on es ara al costat del Casal. Les pintures noves per restaurar l’altar major obra del pintor Guillem Soler, incitava la curiositat per saber qui va emprar de model per les figures, sobre tot les femenines
Després la guerra civil, un alcalde moderat va ajudar molt, si be els disbarats van ser d’un costat i altre. Un canvi del edifici de l’Ajuntament, la famosa “permuta” va provocar els primers moviments polítics, amb la creació de l’OAS. Ve la transició, amb les pors d’uns i l’esperançà d’altres. En vam sortir prou be, cal reconèixer que el poble i el país ha gaudit dels millors temps de la seva historia. Tot fa pensar que s’acaba, la caiguda del mur de Berlin dona força a un capitalisme desfrenat que junt amb la manca de sentit d’estat de la majoria dels que hem estat polítics portà a estirar mes el braç que la manega. En aquest ambient, segurament equivocat, vaig tenir un cert paper. Penso que al poble, la gent de dretes em te per tirant a l’esquerra i la d’esquerres per dretà.
Ara que acabo i rellegint-ho, veig que Intentar commemorar els vuitanta anys amb records, es una feina inútil, inclòs imprudent. Però ja esta fet i no es hora de començar amb un altre comentari.

 

Revista de Palafrugell - Setembre 2012

EMPORDANET; SI O NO ?

He comentat varies vegades que treure records lligats amb una experiència política no m’agrada. El lector em pot dir, amb tota raó: perquè ho fas? Es molt senzill, escriure obliga a una gimnàs mental que a la meva edat es convenient. Tampoc soc un professional capaç d’improvisar sobre vaguetats, o per parlar del sexe dels àngels, em fa falta un motiu concret. I malauradament la política en dona molts. Si bé, ara hi afegiria un altre punt: Al treure vells records polítics, demostra la vaguetat i inconsistència de moltes actituds.
El tema d’avui: Era l’any 1987, acabava d’entrar com a regidor a l’oposició. Érem 9 PSC i 8 CiU. En ple mes d’agost l’alcalde convocà un ple extraordinari amb un punt important, una moció de l’alcaldia sobre la recent aprovada LOT (Llei d’Organització Territorial de Catalunya): Establia els Consells Comarcals i la llei preveia que els ajuntaments acceptessin pertànyer al Consell Comarcal assignat, en el cas de Palafrugell era naturalment el del Baix Empordà. Posava al dia una llei de la Generalitat del 1936. La moció de l’alcaldia rebutjava un fet geogràficament incontrovertible, agradi o no, la vila pertany al Baix Empordà.
Naturalment era de difícil manteniment una decisió en aquest sentit i posava el govern municipal en uns situació difícil i diria, fins i tot, ridícula. Va fer riure a molta gent i el comentaris de prems eren sucosos. Se sentien incomodes els que van votar-hi a favor de no pertànyer al Baix Empordà, per a pal•liar-ho es va donar l’excusa que calia formar una “Corporació Metropolitana Costa Brava Centre” i no formar part del Consell. Vist amb perspectiva, crec hi havia dos explicacions bàsiques: Una era que la creació dels consells comarcals preveia l’elecció indirecta dels consellers, cosa que molestava als socialistes que volien una elecció directa. Es va seguir el sistema que es feia a les diputacions de una elecció indirecta de diputats provincials i que continua encara fent-se en els dos llocs. També es va dir que treia competències als Ajuntaments. Per altra part va jugar-hi, opinió totalment respectable, la poca “afinitat” de l’alcalde d’aleshores per els sentiments nacionalistes.
Per part de CiU va haver-hi una campanya contra la decisió i una recollida de mes de dues mil signatures a favor del Baix Empordà. Es va fer un adhesiu amb un dibuix amb un campanar emprenyat, que recull la foto. Malgrat la votació consideràvem que hi havia una pertinença real al Consell Comarcal. El Govern Central, en aquells moments socialista, i poc amic de les autonomies, va recórrer la llei al TC. En aquells moments l’opinió de CiU era anar a la província única i suprimir les Diputacions provincials. Cosa que no va passar i que ara sembla va en sentit invers, potenciar les Diputacions. També creiem que en plena transició, els Consells Comarcals oferien unes oportunitats als petits municipis i al medi rural en general, que acostava l’administració als nuclis petits.
Que Palafrugell pertanyia i pertany al Baix Empordà era una realitat esclatant, si be dins l’ambigüitat del joc polític, intentar donar-li la volta era una feina ben feixuga i que els propis actors els provocava incomoditat. Ara ningú ho discuteix i el propi lector actual que no hagi viscut aquella epoca s’estranyarà que ningú intentes dubtar de la pertinença al Biaix Empordà i proves de fer entrar el clau per la cabota.
Seguint la frase de la política francesa: “entendre-ho tot, per perdonar-ho tot” si trec el tema del rebuig a l’Empordanet no es per ressuscitar una vella polèmica ridícula i ja oblidada, res mes lluny de la meva intenció. Intento demostrar com el pas del temps invalida certes actituds polítiques esbiaixades i porta les coses al seu punt. Ara la crisi i els intents de reduir estructures administratives qüestiona els Consells Comarcals.

Revista de Palafrugell - Agost 2012

AIGUA I POLITICA

Començaré amb dos tòpics: L’home es un animal aquàtic, tan com el peix. Un altre es que en el futur, les guerres vindran per l’aigua. Establert això, l’home podrà viure sense petroli, no sense aigua. Esdevindrà, cada cop mes, que l’aigua sigui un motiu de controvèrsia política. Recordem les baralles sobre el traspàs Ebro-Segura que ara torna a cuejar o be la possible portada a Catalunya d’aigua del Roina.
Un cas basat en l’ús de l’aigua com a arma política el vaig viure a l’ajuntament l’any 2000 . Era l’ultima etapa com alcalde després d’un pacte que va desconcertar molta gent. Tothom em veia fora i no va ser així, i com es propi de la política, vingueren els contraatacs: El primer embat va ser el tema del sous (potser quedi per un altre moment), mes tard va sortir l’assumpte de la qualitat de l’aigua de consum del poble. Era i es l’aigua dels pous de Gualta que va a la mancomunitat formada per Palafrugell, Mont-ras, Begur, Torrent i Pals. Surt una queixa sobres la seva qualitat, si be nomes es citava Palafrugell, a la resta de municipis no se’n va parlar, nomes era dolenta la que anava a la vila. Hi afegeix-ho una valoració personal: En certs sectors es confiava en un canvi polític que no es va donar, i malhumorats, es va endurir l’oposició i calia aprofitar el que fos. Es normal, tenien tot el dret a esperar un canvi que no va ser.
La denuncia la va fer una associació ecologista local. La queixa te un precedent llunya: En certes llocs de l’Empordà es van trobar, a les aigües de consum, un excés de nitrats i nitrits, degut als purins de les granges de porcs. Basant-se en l’ambient que això va crear van sortir un pamflet denunciant la mala qualitat de l’aigua de la vila.
Es va crear un rebombori important amb intercanvi d’escrits dels denunciants, ajuntament i sanitat. Tinc un plec enorme de fotocopies . Impossible de resumir en el petit espai que toca. Com sempre. la cosa es va anar esmorteint fins desaparèixer. Si be d’entrada ningú pot negar la importància de disposar d’una aigua de qualitat.
S’ha de valorar uns condicionants: L’agua, dissolvent universal, arrastra gran quantitat de substancies, unes beneficioses, altres sanitàriament poc importants i varies perilloses. El que ni es pot fer, seria impossible i enormement car, donar aigua -diríem- destil•lada. Un exemple: Les aigües de Palafrugell, com totes les de la zona de les Gavarres, tenen un excés clar de ferro, manganès i calci, elements que millor no fossin tan abundants, però que no tenen cap perill per la salut. El mar proper fa augmentar també el clorur sòdic. Sorea feia temps, havia creat una estació potabilitzadora a Torrent per intentar eliminar aquest excés. El que noi hi havia es nitrits ni nitrats.Un altre fet: Les anàlisis químiques i bacteriològiques eren correctes i mai hi havia hagut a la vila focus de malalties de transmissió hídrica.
Anem a efectes pràctics (no sanitaris): Entre la quantitat alta de ferro i la cloració hi ha un fenomen que tots hem viscut i difícil d’evitar, el clor redueix el ferro a metall, que queda en suspensió en llocs concrets. Quan per obres de manteniment o quan s’està molt temps sense consumir aigua, al obrir per primer cop l’aixeta sol sortit l’aigua tèrbola degut al ferro precipitat. Afegim-hi que el calci provoca que les despreses de sabó i detergents siguin mes altes.
Per tranquil•litzar, es van posar cada setmana els resultats de les anàlisis fet per l’empresa concessionària. Algun cop que he anat a l’Ajuntament, m’ha semblat que ara no hi eren al taulo d’anuncis.
En resum: penso que i l’interès per l’aigua era, coincidia amb un intent de desgast a l’equip de govern. Cosa que no retrec, forma part de la política habitual. No tinc informació actual, nogensmenys crec continuem consumin aigua de qualitat acceptable com la de fa anys. Al meu entendre, l’error dels protestataris, si es pot considerar una equivocació polititzar el tema, fou que la preocupació per l’aigua era deguda en aquells moments als nitrits i nitrats, i aquests mai a la vila va estar per sobres dels límits autoritzats.

Revista de Palafrugell - Juny 2012

PRIMERS PASSOS

Entrem de ple en assumptes que d’entrada no volia arribar, nogensmenys cedeix-ho als precs que m’han arribat per molts costats. Sento dir-ho una vegada mes, tinc la desgracia de no participar en aquest sentiment de “bonisme” tan estès ara. I em sap greu, m’agradaria deixar aquest punt d’escepticisme que et donen els anys. Quan vaig decidir entrar a l’Ajuntament no vaig fer-ho del tot per un sentit altruista, pesaren dos motius mes prosaics. Un d’ells, que els laboratoris petits com el meu no tenien cap futur i em quedava temps, l’altre fou la curiositat, veure una administració per dins.
Un cop a dins, començà en un primers període de quatre anys a l’oposició que estan descrit en un llibre: “Nou a Vuit”, del que encara vaig trobar-ne una pila, ho dic per si hi ha algú interessat. Ara penso en els esforços d’aquells anys en l’oposició i de la immensa bona fe que vaig posar-hi. Resultat: El 1991 una majoria absoluta que cap mes alcalde ha aconseguit.
No va tardar gaire que vaig començar a tastar la realitat de la vida municipal. Sempre recordo un fet que no he comenta mai. Un cop presa posició de l’alcaldia, un dissabte en un acte molt concorregut, el dilluns vaig anar al despatx i vaig veure com un plec de dossiers que l’alcalde sortint m’havia deixat amb temes pendents, havia desaparegut. Al començament no vaig donar-hi massa importància i desprès vaig aclarir que un alt càrrec municipal els havia “absorbit”. Vaig callar, error! Al no haver-hi una reacció meva immediata, varen entendre que era tou i manejable.
Un altre desencert inicial, posar de segon a la llista i donar-li la regidoria d’urbanisme al que havia perdut les anteriors eleccions. I que encara mantenia estretes relacions amb l’anterior alcalde. La proba esta que va plegar al cap de poc amb l’excusa que un altre regidor no feia la seva feina. Mes endavant la cosa acabà de clarificar-se i va formar part del equip tripartit. No es cap critica personal, devia tenir el seus motius per fer-ho. I continua l’amistat.
I lligat amb això, passant dels inicis del mandat a la sortida, es curiós que el meu comiat com alcalde, de fet la constatació de la derrota, es va celebrar al Teatre Municipal en lloc del salo de sessions de l’Ajuntament. Cosa que no s’havia fet mai i no s’ha tornat a fer des d’aleshores.
I en aquesta línia de descobriment de la realitat de la política per dins, arriba el primera desengany. Fou en la primera Comissió de Govern (ara se’n diu Junta de Govern). De fet es la reunió setmanal del tots els regidors amb càrrec assignat per l’alcalde. Jo no estava d’acord en limitar-ho a uns quants i la volia oberta a tots els regidors de l’equip de govern. I així vaig fer-ho. Tothom hi entrava, cosa que porta mes discussió i enuigs, si be es mes democràtica. Sembla que els governs posteriors, han tornat a limitar-ho nomes als membres propis de la junta. .
Tornem a la reunió esmentada. Era la primera vegada que tots els deu regidors elegits ens reuníem i el secretari d’aleshores, amb bon criteri i per celebrar-ho, va encarregar cava per destapar-ho al acabar la reunió. Es portava dies sense fer -ne, ja que l’alcalde anterior, vist el resultat electoral, va suspendre la comissió antiga i hi havia molts temes a discutir. Dons be, per part del regidor ja esmentat, va començar a posar inconvenients amb obstacles i esmenes a tot el que deien els altres, aquesta mal humor i enfrontament als seus companys va estar a punt d’acabar malament i era una mal pronòstic. Resultat: el secretari va amagar les ampolles de cava i la primera reunió va acabar com el rosari de l’aurora. Això en la primera sessió d’un equip que havia guanyat per gran majoria les eleccions. Amb el temps es va anar aclarint del tot, fins que va abandonar l’equip de govern. Un cas mes on no em vaig saber imposar i frenar-lo d’entrada.
El següent mes parlarem del pes de l’aigua en la política.

Revista de Palafrugell - Maig 2012

JOSEP PALLACH

Nova etapa i nou nom. L’enceto parlant de la persona que em va introduir en el mon de la política, Josep Pallach. Darrerament , a Palafrugell, se’n ha parlat de nou, amb motiu de la posta en marxa de la Fundació Pallach, que s’ocupa bàsicament dels aspectes pedagògics del personatge.
Una conversa amb Josep Maria Soler, va portar a reviure la Fundació Pallach, que havia creat fa molt anys Robert Verges. Soler contacta amb Teresa Juve i Pere Baltà: Resultat, la primera Fundació no era vigent, ja que estava constituïda a Madrid, i la Generalitat no tenia competències sobre associacions que ara te. S’ha creat una nova.
Quan el vaig conèixer, ho recordo perfectament, fou un diumenge a casa de la parella Anna Maria Brunet i Lluís Tauler. Vam quedar per fer l’aperitiu i va acabar en un dinar improvisat que finalitza a primera hora de la tarda. Era l’any 1976, parlarem de la situació del país. Passat un temps vaig ingressar al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Vaig iniciar-ho en un míting al Fraternal, del Pacte Democràtic on vaig ver una mica el ridícul. Hi havia gent bregada i no tenia cap experiència.
Pallach vivia a Esclanya en una casa on encara viu se seva vídua Teresa. La seva figura era familiar, sobre tot els caps de setmana on el veies sempre carregat de diaris. La seu del partit, encara no legalitzat, era al carrer Canuda en un pis que portava el rètol “Edicions Contemporànies”. Allí vaig conèixer gent interessant: Fiant-me de la memòria mossèn Dalmau, Pere Baltà, Amadeu Cuito, Joaquim Ferrer, Miquel Reniu, Rafel Hinojosa, Josep Verde,... A les reunions, obertes a tots els militants, vaig començar a entendre l’activitat política.
Parlàvem dels canvis que la transició portaria a Palafrugell. Veia be com anaven les coses, amb una certa prevenció per moviments comunistes, si be era mol prudent. Recordo com un cop, conversàvem sobres uns abusos per part del govern, deia tot vindrà poc a poc, penseu que un dia de guerra civil costa mil vegades el que ara discutiu. En un clima mes de confiança contava el que havia passat i com eral combatut per la seva manera de fer. Davant el marxisme imperant al moment, deia jo he llegit Marx a fons i Marx no era marxista. Mig en broma, deia que en Ramon Sureda (a qui havia conegut a la presó de Salt) havia de ser el proper president del Fraternal i que jo havia de treballar per anar al Senat.
Era un socialdemòcrata i nacionalista convençut, en uns temps en que aquest concepte era considerada un insult per les majories del moment, dominat en gran part per sectors extremistes. Durant un temps els seus enemics feien córrer que era un espia de la CIA. Ja ell desaparegut, el president Pujol em va comentar que si hi hagués hagut Pallach, possiblement el pacte amb Tries Fargas no hagués anat endavant, hauria escollit Pallach. Es una versió... a Convergència hi ha una barreja de conservadors, lliberals i socialdemòcrates. Sobres aquest punt, em ve la frase de Pla: digueu-li a Pujol que a Espanya no hi ha suecs.
Amb una perspectiva, el tempos es un jutge impecable, crec que la transició a casa nostra no hagué estat la mateixa si hi hagués estat present Pallach. Ha guanyat batalles desprès de mort, recordo el sentiment general de l’acte de record celebrat a Palafrugell als deu anys de la seva mort, quan tothom reconeixia que de fet es va implantar una “pallaquització” de la política (perdo per la jgosadia,vaig dir-ho en l’acte del TMP) i així va ser recollida per la premsa.
Hi ha molt a dir sobre Pallach, he intentat limitar-me a aspectes relacionats amb la vila. Un afegitó important, destacaria un llibret interessant, una llarga entrevista que li fa ver Porcel “Josep Pallach” (Editorial AC, ¿es Armand Caraben? Barcelona, 1977) un resum interessant de la seva vida i idees. L’altre es la obra recomanada, publicada al començament de la transició es “La democràcia, per fer que” (Nova Terra, Barcelona 1975). I rememorant l’acte a Palafrugell hi ha “Recordat Josep Pallach” Rubrica Editorial (El Prat de Llobregat, 2002).
Tinc la sospita que aquest escrit esta un mica des estructurat, queda molt per dir-hi. Soc conscient que m’allargo massa. Acabo en la final del III congres del PSC-R, recordant la seva decepció quan el seu vell amic Mathoffer li va dir que els alemanys finançarien Felipe González i no ho farien a un partit nacionalista. Va contribuir aquest fet al que va passar al cap de dos dies?

Revista de Palafrugell - Abril 2012

OXIMORON

L’escrit darrer al Palafrugell retrospectiu m’ ha portat comentaris. Son moltes les persones que m’han aturat pel carrer i no veuen be la decisió de no continuar a la RdP, em demanen continuí. Crec no m’he expressat be, no deia que deixes del tot la col•laboració, nomes que la continuïtat m’obliga a barrejant-hi records de la meva inoperant feina política. Alhora afegia que em feia pànic entrar en records d’aquest temps i que ho assajaria una temporada a veure com ho valora el lector i com ho assimilo jo. He d’agrair a aquestes persones la seva deferència i valoració, generalment bona. Entre ells, un dels comentaris m’ha fet pensar: es l’explicació que me dona un amic, sosté que en el fons estic fent un pecat de supèrbia, ja que el que m’ha passat en política passa a molta gent i s’ho callen. Potser te raó? En canvi, un familiar em comentà que em complico la vida sense cap necessitat, em deia perquè caviar el nom de la secció, si continua retrospectiva.
Nogensmenys, conforme amb el canvi parcial d’orientació dels escrits, crec s’imposa una alteració en el títol de la secció, serà l’oximoron. Perquè aquesta elecció? Ve tot seguit. Oximoron es un mot poc conegut que ve de la barreja de dos paraules gregues: “Oxis” (fusió) i “moros” (estúpida). Consisteix que en una mateixa estructura sintàctica figuren paraules o expressions totalment oposades (un silenci tronador) . El clàssics castellans estan plens de frases en aquest sentit, Lope de Vega i Quevedo ho han fet llargament.
Els escrits i comentaris fets fins ara a la secció “Palafrugell retrospectiu” pràcticament no m’havien portat quasi cap comentari, alguna petita correcció ajustada i alguna observació relacionada, si be insisteix-ho, han estat molt pocs i benvolents. En el sentit que en algun cas existís una possible omissió, hauria d’aclarir que tot lo escrit fins ara es fiant-me de la memòria, es important perquè pot provocar certs errors. Si be la memòria dels fets llunyans generalment respon be, al contrari del fets recents, també pot portar a errors. Una altre solució hauria estat anar a consultar l’Arxiu Municipal que funciona molt be (hi ha pocs pobles amb un arxiu tan eficient), però la mandra deguda a la meva edat pot mes, malgrat el tinc a dues passes i esta molt ben informatitza’t. Altrament els meus coneixements informàtics son bastant basics i molt selectius (Photoshop) i per segons quims tràmits, mes ordinaris, a cops no me’n surto. Un cas, em perdo en el Facebok.
Perquè dons aquest canvi en el nom de la secció? Es degut a que, valorant pot haver-hi una part politica, el llenguatge dels politics, (abans, ara i sempre) es un oximoron permanent, i quan mes ample s’agafi el significat de la paraula, mes succeeix. El mateix mot, tan emprat en aquest moments, el “pacte fiscal” no deixa –en part- de ser-ho: una fiscalitat estricta no val pactes. I en trobaríem un munt. A mes a mes, en molts casos segurament es bo que els dos conceptes antagònics coincideixi’n. Tornem dons a un nom nou a la secció, que serà L’OXIMORON, si es que a la gent de la RdP els hi sembla be la iniciativa. Comprendrà un conjunt de records personals de una època, vista amb la perspectiva que et donen els anys, i recalco, de record poc grat. Privarà l’evocació personal per sobres del possible fons polític de l’assumpte.
I si es veritat que inicio la nova secció amb n mandra i recels importants, un altre fet, apart com deia al començament, de les moltes persones que m’ho han demanat, un assumpte ben recent m’ho facilita Des del mon municipal (un empleat, no polític), m’ha demanat que cerques unes actes del any 1980 d’una comissió on hi era jo com a patró, anomenat per l’alcalde d’aleshores. La seva recerca m’ha portat a mirar d’ordenar el meu arxiu personal i a la trobada de temes interessants a comentar. Si be no he aconseguit trobar el que cercava, i dubto me’n suri, l’apilament de papers desordenats es molt important i fon t de possibles comentaris. M’ha sortit material, de manera fàcil d’explicar. Quant entra un tema important a l’Ajuntament, es feia i suposo que encara es fa, el secretari iniciava l’expedient i enviava copies a l’alcalde i interessats i ell conserva els originals. Això permet que un càrrec polític tingui un expedient personal amb anotacions i copies que un cop solucionat (o no) perden valor. Es una font per recordar vells assumptes.
En fi, fins el proper mes, si es que la gent de la RdP hi estan d’acord. Començarem amb Josep Pallach

Revista de Palafrugell - Gener 2012

ADEU I GRACIES

He estat dubtant temps abans de publicar aquest escrit. D’entrada , m’hi obliga el significat del mot “retrospectiu” que l’amic Massaguer va donar a la secció. Fins on arriba en el tems la retroactivitat? Fins on es pot allargar? Aquesta es la qüestió.
He anat allargant una decisió que es la fi d’aquesta secció, s’esgoten els temes i acabo parlant de quatre bajanades. Coincidint amb el 50 aniversari de la RdP em porta a prendre aquesta decisió definitiva. El lector habitual, a qui he d’agrair la seva paciència, ha vist com –per anar tirant- aprofito comentar qüestions intranscendents i de poc interès per anar tirant. Per a guanyar temps.
Ara sem presenten dos (o tres) solucions: Una d’elles seria continuar amb escrits mes o menys relacionats amb el tema, fins que el propi lector se’n cansi i m’envií a fer punyetes. L’altre es entrar en temes propis de la meva accidentada relació amb la política. Fins i tot una tercera opció, prescindir del títol de la secció i anar per lliure, improvisant sobre el sexe dels àngels.
Escollir la primera opció acabaria no tringuen sentit, seria pesada per a mi i per el lector. La segona em preocupa per molts motius i a ella m’agradaria dedicar una explicació mes ample. En primer lloc m’obligarà a cercar i desenterrar documentació que tinc mal distribuïda i poc ordenada. Un altre, i mes important, es que a ningú li agrada recordar fracassos, que el temps ha anat esmorteint. Si escric, els records tornaran i a la meva edat ja no son massa apropiats. I una tercera es que ja he aconseguit prous enemics dins el mon polític, amb el perill de provocar nou enfrontaments. I cosa curiosa, passa el que deia el polític angles a un visitant de la cambra, explicava com al davant hi tenia els adversaris i al costat els enemics. Si algun lector li fa gracia el tema, li recomano la lectura de la novel•la de Delibes “Cinco horas con Mario”.
Com a complement i allunyant-me del “bonisme” tan estes avui dia, per a donar una pauta de les dificultats quer em porten uns records de caire mes o menys polític, he de començar per un fet clar que ja he repetit vegades ( i que ningú es creu): Vaig entrar en política per dos motius: Un laboratori com el que tenia, era insostenible, era totalment inviable degut a la poca feina que pot donar una vila com la nostra, amb el temps acaben els laboratoris privats. No tardarem gaire a veure solsamènt un o dos laboratoris independents en tot Catalunya (en mans estrangeres) i amb punts locals d’extracció, que els portaran milers de mostres al dia, on les maquines ho faran tot. Tornant als motius d’entrada en aquest mon, el segon fou la curiositat de veure i viure lo política municipal per dintre. Vaig escollir l’opció política que em semblava mes lligada amb el meu tarannà, primerament dins el Reagrupament de Josep Pallach i desprès a Convergència, on encara hi soc.
A aquest motius cal afegir-hi el fet que hem vaig equivocar entrant en política. Ara molta gent pensa allò de la dita “quan la guilla no en pot haver, diu que son verdes”. Jo crec que el meu error va ser el següent: acceptar càrrecs per sobre de l’ambient local, no tenia temps, ni caràcter, ni capacitat de maniobra per navegar dins el mon complicat dels partits politics quan arribes a segons quin nivell (podria aclarir mes, per ara deixem-ho aquí). Un altre es un sentit de independència inapropiat per estar en aquest mon (recordem la recomanació d’un polític bregat que va arribar molt amunt: “quan set pixin a la cara, has de dir que plou”) . Portat per un objectiu principal: no dependre del càrrec per viure, em va portar a una barreja inassolible: L’alcaldia de Palafrugell, un laboratori Clínic , amb un cert prestigi portat personalment. Junt amb la presidència del IAS. Mes tard la de la Diputació. Acabes en allò de: “hom de molts oficis, pobre segur”. I alhora et porta a descuidar legítims interessos personals. I la culpa nomes va ser meva.
Per a completar-ho, acabo en un aclariments necessari: El que dic no es cap critica de la política, aquesta es absolutament necessària, el que defenso es que per a sobreviure, l’han de fer gent entrenada des de jove, amb temps i amb ganes de viure’n, a ser possible, tota la vida. Insisteix-ho, no es cap critica per qui ho fa, nogensmenys jo no tenia capacitat, ni volia, fer exclusivament de la política una carrera professional, altres coses també m’interessaven.
Be, som on som. La disjuntiva exposada al començament m’ha portat a una sèrie de reflexions personals , potser excessives, i que segurament no tenen cap interès per el lector. La decisió es meva, sigui quina sigui l’opció que prengui. Hi ha un altre factor que pesa molt, l’edat . Et porta a un cert desengany i a una manca d’empenta que ho fa tot de mes mal fer. Pensant-hi , crec que la solució esta en iniciar provisionalment una nova secció quin nom estudiaré. No n’estic massa convençut, ho intentaré. Veurem si surten masses entrebancs i alhora la solució es fàcil, deixar-ho.. Penso que el poble te altres problemes, prou greus, que entrar en el passat. Voldria acabar felicitant a tots els que han fet possible aquest cinquanta anys de la revista. Repeteix-ho: Adéu-siau i gracies.

Revista de Palafrugell - Desembre 2011

LA VELLA UNIVERSITAT

Acabat de sortir del col•legi del senyor Angel, llest el batxillerat, ens enfrontàvem amb una prova perillosa, el famós “Examen de Estado” que es feia a la Universitat de Barcelona. La presencia a l examen, acompanyat dels meus pares i del senyor Antoni Hernández com a professor, va ser el meu primer contacte amb la Universitat. Desprès vaig passar-hi sis anys. (Farmàcia, en aquells moments temia un curs que en deien preparatori comú per les rames de ciències i cinc mes). Era l’any 1948. En sortí el 1955 (foto).
No vaig aprovar, un problema “trampa” em va costar el suspens (l’únic que he tingut en tota la vida, perdo per la gosadia). M’obligà a passar un estiu a Barcelona per preparar l’examen de setembre. Vaig anar a l’ Acadèmia Perez-Iborra que hi havia al carrer Consell de Cent, coneguda com a dura i eficient. Estava dirigida per una senyora. Va donar resultat i al setembre vaig treure notable.
Comença la meva estada a Barcelona en una residencia per estudiants del Opus Dei, anomenada Monterols, al carrer Atenas,7. L’Ernest Bisbe que va començar Dret recordo va anar a la residencia dels Teatins. A Monterols vaig estar-hi dos anys, i he de reconèixer que si els estudis em van anar be, ho dec en bona part a l’ambient d’estudi i ordre que hi havia al centre. A mes en comparació amb altres llocs, era el primer any de funcionament, les instal•lacions eren magnifiques en comparació amb lo que hi havia al moment. Però al tercer anys, no hem varen prorrogar l’estada, el motiu va ser que no m’adaptava al ambient. Hi tenien tot el dret, si be no em varen dir res i la negativa em va arribar el mateix dia d’entrada. Vist això, vaig poder entrar a la residencia que el jesuïtes tenien al costat del Institut Químic de Sarrià, l’estada dura també dos anys. El pare Palacios n’era el director , juntament amb un germà, alt com un Sant Pau. Dos anys desprès, de nou canvi, vaig inaugurar el “Colegio Mayor San Jorge” que portava el SEU, al carrer Mestre Nicolau, entre la Diagonal i Infanta Carlota. El director era Joan Echevarria, en aquells moments en ple fervor falangista. Hi érem amb el meu germà i l’Alfons Capella, mes tard el seu germà Manel. Els palafrugellencs no estàvem massa ben considerats, un cop per culpa nostra. El dia de la mort de Jose Antonio hi havia gran cerimònies i anàvem als murs de la Catedral. Mes tard, Echevarria va ser Director General de Correus amb un govern Suarez i desprès director general de Nissan. Fa poc vaig assistir als cinquanta anys de la creació de la residencia, ara mixta.
La Universitat era la única a Catalunya, i si volies fer el doctorat havies d’anar a Madrid. Comparat amb ara, els estudiants érem pocs, quasi tots enquibits en un únic edifici. Quedaven fora medicina, enginyeries i arquitectura. Bàsicament l’edifici estava distribuïda en dos patis, el de ciències i el de lletres. Un passadís enorme al primer pius comunicava els dos sectors. En mig hi havia el paranimf. Ciències Naturals (ara Biologia o Geologia) tenia una petita construcció al costat , tocant al carrer Muntaner. El darrer any d’estada es va crear l’Autònoma.
Un centre important de convivència era el bar, situat en un soterrani a la planta baixa, al costat del pati de lletres. En la planta baixa, apart de les oficines, entrant a la dreta hi havia una gran escala que portava al rectorat. Recordo que en aquesta escala va haver-ho un acte del que se’n va parlar molt en aquells moments, hi havia ja una certa crisi a la Universitat i va venir el aleshores ministre de “Educacion Nacional”, que era Joaquin Ruiz Giménez. Naturalment va anar al rectorat a reunir-se amb el rector i degans. Els estudiants ens varem agrupar a l’esca-la en silenci per parlar-hi, assabentat, va sortir el ministre a comentar els fets. En moments de tibantor estudiantil, l’actitud del ministre va ser ben rebuda.
En certs moments, anàvem al pati de lletres, mes polititzat, quan hi havia agitació. Llavors, la policia et demana el carnet i si eres de ciències i et trobaves al pati de lletres podies tenir problemes.
Son records que em venen amb una certa nostàlgia. Seguint una hàbit meu, com en altres llocs que he freqüentat, al finar l’estada no he postat mai mes els peus a la Universitat de la Gran Via (actitud per consultar amb un psicòleg). Un dia que vagi a Barcelona, intentaré entrar-hi.

Revista de Palafrugell - Novembre 2011

ESTRIS D’AQUELL TEMPS

Aquests dies m’he entretingut a netejar una mica una vella maquina d’escriure Underwood. Que era la primera maquina que vaig fer servir, la va comprar el meu pare els anys 1920 i que amb una cinta vella encara funciona. Acompanyo una foto amb l’estat actual. Desprès he intentat fer memòria de les maquines per escriure que he anat fen servir i per extensió a altres tipus d’artilugis per a feines ben diverses. Centrant-nos en les maquines d’escriure el proper pas desprès de la Underwood va ser una Hispano Olivetti elèctrica, amb elles teclejar ja era menys costos. L’afició i interès per aquestes maquines la compartia amb el meu amic Jaume Isern i tots dos vam coincidir en comprar una maquina que en aquells moments tenia tots els atractius, era revolucionaria. Era una IBM en la que podies escollir el tipus de lletra canviant una bola diferent per a cada tipus. Alhora portava una cinta correctora apart de la cinta impressora normal, si t’equivocaves en alguna lletra, podies esborrar-la pica’n la lletra amb la cinta correctora activada i desprès imprimir la senyal apropiada. Amb en Jaume varem gaudit temps del aparell i comentaven les possibilitats. La propera etapa ja vingué amb els teclats per ordinador. Cada cop mes complicats i amb mes possibilitats. Avui dia es tan important teclejar amb tots els dits com saber escriure. Personalment nomes he aconseguit escriure amb dos dits.
Recordant altres els estris d’us habitual que han evolucionat amb el temps, fa poc n’he trobat un altre. Una regla de càlcul. Remenant i fent tria per llançar restes i deixalles del laboratori, vaig trobar una regla de càlcul, que el primers temps feia servir per a determinar valors sanguinis. Seguint la cadena que els progrés ens porta, ràpidament va ser substituïda per una calculadora electrònica, la primera la vaig comprar a Andorra, que si no recordo malament nomes feia les quatre regles. Un pas mes endavant, ja els propis aparells del laboratori portaven targetes que et feien els càlculs i et sortia tot imprès. I el darrer pas fou un ordinador que permetia càlculs i alhora escrivien els resultats de les anàlisis. Juntament venen els ordinadors: El primer, que encara deu estar en algun lloc per casa, era un Comodore. Desprès un Armstrad i mes tard un HP. I els televisors? El primer televisor va ser un Zenith, naturalment en blanc i negra.
I continuant amb el desenvolupament dels aparells d’us habitual, una altre peça a valorar son els telèfons. De menut recordo perfectament un telèfon negra que penjava de la paret, sense marcador. Per les trucades locals havies de damnar-ho dient el numero (a casa teníem el 61) o be el nom directa de la persona amb qui volies parlar. La família Tauler des d’un pis que hi havia al carrer del Valls i et posaven en contacte amb l’interessat. La cosa anava diferent quan s’havia de parlar amb una altre localitat, aleshores havies de demanar una “conferencia” que a vegades tardava hores. Parlar amb l’estranger era ja paraules majors. Desprès va venir la facilitat de marcar el numero sens passar per ningú i avui dia amb el mòbil fas miracles. Els aparells continuaven amb el color negra fúnebre. Les modificacions als darrers temps han estat de tot tipus, tècniques i estris de tots colors. Per els que ens ha agafat de grans, es pura ciència ficció. Aquí hem passat del missatge oral a l’escrit, amb un resultat: estem destronant la llengua.
Per escriure hi havia el llapis i la ploma. Encara recordo com a cal senyor Angel i en tots els col•legis, teníem tinters al pupitre. La revolució va venir amb el bolígraf que es mante i que ha evolucionat relativament poc en comparació amb altres productes.
Ja ho he comentat des d’aquesta secció, però no poem deixar de banda els canvis en el mon de la fotografia. Vaig començar de menut amb plaques de vidre i ara estem en plena època digital i amb el Photoshop que ha revolucionat el mon de la imatge.
I per acabar amb els estris d’us habitual, en quedarien mes, entrem un moment en els medis de transport. Vaig viure de menut el patinet a la bicicleta, en el pas habitual de passar de l’esforç propi a l’enginy que te faci la feina, entro en el mon de la propulsió amb gasolina amb una moto Guzzi vermella, va seguir una Vespa i mes tard un Seat 600. Va continuar amb un Seta 850, un Citroen 2 CV i finalment dos R12. D’aquí no vaig passar. Ara no en tinc cap.

Revista de Palafrugell - Octubre 2011

ELS VELLS LABORATORIS

Anem a una petita efemèride: Palafrugell i el seu entorn foren la seu dels primeres reunions en català sobre anàlisis clíniques. Vaig muntar un laboratori d’anàlisi. En aquells moments, era una activitat senzilla. Punxaves tu mateix, et preparaves els reactius i comptaves amb quatre eines bàsiques. Poc a poc va venir l’augment de determinacions i l’especialització.
Era pel 1957, no hi havia ensenyament oficial, uns mesos de practiques al laboratori d’una institució que hi havia a la via Laietana, propietat de la Caixa. El nom crec era Santa Madrona o l’ Institut de la Dona que Treballa. Desprès vaig estar, mig d’amagat, uns dies a Paris. Tot amb la finalitat de muntar-me a Palafrugell. Tinc present com si fos avui, el primer anàlisi que vaig fer particularment. Era un diumenge i vaig quedar a la sortida de missa. Es tractava de fer una glicèmia (mirar la quantitat de glucosa a la sang). Tenia el laboratori en una habitació del edifici del carrer Major al costat de la farmàcia, on hi havia hagut l’antiga fusteria Santaló. Entre preparar es reactius i fer la prova vaig estar-hi tot el mati. (Per si algun lector es del ram, aleshores era una volumetria amb la tècnica de Hagedorn i Jenssen). Per fer una comparació fàcil, per valorar el progrés en el camp, ara aquesta mateixa determinació se la pot fer el propi pacient amb un aparell senzill, punxant el dit, en menys d’un minut.
Mantenir un control personal d’una activitat em seduïa, em sentia com el peix a l’aigua. Mes tard, atret per estar al dia, vaig treure el títol de Supervisor d’Instal•lacions Radioactives i vaig muntar una instal•lació per treballar amb isòtops radioactius, la única que hi havia a la província. Les circumstancies em van portar a plantejar-me traslladar el laboratori a Girona. Una certa mandra, la comoditat de la vida al poble i la meva agarofobia (peresa per conduir) van ser decisius per no fer-ho. Les novetats creixien, progressos en bioquímica i en informàtica van crea noves possibilitats i em van portar a la situació d’ara que fa que els laboratoris rurals siguin totalment no rendibles, necessites un volum de feina que un poble no dona. Aquest procés que va durar un anys, obligava a disposar de maquines de mes preu, no rentables si no es disposava de moltes mostres, va portar a que em decidís d’un cop a abandonar el laboratori i traspassar-lo. Alhora que pràcticament no hi avia clients particulars i les companyies dictaven els preus.
Coexistin amb lo dit, havia estat un temps en política professional amb viatges seguits a Madrid com a membra d’una comissió per crear el títol d’especialista i una reglamentació dels laboratoris. Si no vaig confós, uns dels que assistia en representació del Ministerio de Educación Nacional era un tal Rubalcaba. Parlo dels anys setanta i el procés de transició política tenia el seu impacte. Entraven les Comunitats Autònomes, titulars de la Sanitat, plantejava nous reptes. Recordo una reunió a Madrid a l’hotel Mindanao, que pràcticament va coincidir amb la mort de Franco, en un ambient que marcava el final d’una època. Aquest precedent i la curiositat em van portar a entrar en la cosa publica.
Les competències en sanitat passaren a la Generalitat. I un dels temes que apareix dins el camp es la regulació dels laboratoris. Passant a l’efemèride del principi, vam crear una associació catalana d’analistes. La primera a Catalunya i amb seu a Palafrugell. El títol era una mica complicat, ACEBA, anagrama de Associació Catalana d’Especialistes en Bio-Anàlisi. Varem organitzar sis reunions anyals sobre anàlisis. La primera a Calella a l’Hotel Garbí, i les cinc restants a la platja de Fornells a l’Hotel Aigua Blava. Van durar des del 1984 fins al 1990. La primera activitat pública i en catal dins el ram. S’agrupaven mes d’un centenar de professionals, un grup significatiu de parla no catalana. S’iniciaven un divendres a la tarda i acabaven amb un dinar el diumenge.
Entre els conferenciants, passaren primeres figures, potser atrets per el interès turístic del lloc. Procuraré fer un resum: Soledat Woesner, Frederic Mayor Zaragoza, Santiago Dexeus, Jaume Gallego, Gerard Manresa, Santos Muiños, Gerard del Rio, Gonçal Lloveras, Andreu Segura, Jose Maria Varela,, Josep Laporte. Els Consellers Laporte i Trias van participar a les Diades. Especial reso va tenir també la presencia de Frederic Mayor Zaragoza que, com els consellers, va donar la conferencia inaugural.
Mes tard, també va tenir a Palafrugell la seva primera seu la SEQC (Sociedad Española de Química Clínica), encara vigent que amb milers de socis te actualment prestigi internacional. I el tipus de laboratori que vaig viure ha desaparegut, esta en mans de grans companyies i hospitals i s’ha convertit en una industria amb tots els condicionants que porta. Milers d’anàlisis a l’hora, on la maquina ho fa pràcticament tot. Aviat faran mes falta els enginyers que els analistes.

Revista de Palafrugell - Setembre 2011

UN PERSONATGE DE TAMARIU

Es una realitat que el turisme porta al estius personalitats diverses , figures conegudes. En la meva època juvenil, algunes venien també per amistat i relacions amb Pla. La llista seria llarga.
Un exemple, recentment desaparegut, es la figura de Carles Sentis que va comprar una finca a Calella a mitjans de segle passat,i es va convertir en un dels periodistes destacats del segle passat, a la vegada fou un palafrugellenc adoptiu i que compartia afició amb el personatge d’avui: la piragua.
El descobriment recent d’un llibre, que no trobava ( havia perdut per obres), em fa pensar en l’oportunitat de recordar la figura d’un persona lligada a Tamariu, Paul Fidrmuc i el seu conegut llibre •”Una piragua en la Costa Brava” (Editorial Iberia, Barcelona 1948). L’exemplar original que tinc, porta una dedicatoria al meu sogre, diu: “A Julio Carbo, el primer amigo que tuve en Tamariu”. L’amistat va augmentar fins a llogar-li la casa del Passeig del Mar de la platja. I per records dels meus sogres, alguns diumenges anaven a visitar-los. Mes tard, per part del editor fincat a Tamariu, Antoni Paricio, es va fer una edició facsímil de l’obra, esgotada de temps.
Era nascut a Austria, si be per tothom passava com alemnay. Juntament amb la seva muller Rigmor, que era danesa, varen arribar a Tamariu pel els anys 1945. Ella anava sempre amb pantalons cosa que en aquells moments sorprenia a molts. Veien de Portugal on ell sembla feia espionatge per la Abweher alemanya des del 1940 fins el 1945. Tenien la seva residencia a Estoril, prop on vivia Don Juan de Borbon. Allí ja practicava la seva afició al piragüisme i coneixia be la costa lusitana. Un cop a Tamariu, ràpidament es van instal•lar a la casa esmentada, on vivien tot l’hivernai els dos mesos picats d’estiu marxaven a Barcelona. Vivia amb ells una gata d’angora que es deia “pipel.la”. Un cop ell mort, no recordo exactament, va ser per els anys 1960, patia un càncer d’ossos, ella va continuar molts anys entre Tamariu i Barcelona. A ella si que mitjançant la família de la meva esposa, vaig tenir ocasió de tractar-la temps i va assistir al nostre casament..
A Paul, físicament el recordo vagament, era una persona alta, musculosa, amb un tipus esportista i amb força. Parlava cinc o sis idiomes. Era una persona formada y culta. Educat, en els darreres èpoques, postrat a un sofà llit per la malaltia, quan hi anava algú amb moltes dificultats, s’aixecava sempre. Havia escrit varies novel•les policíaques, que es varen publicar a la Biblioteca Oro de l’Editorial Molino. A Alemanya i Àustria fou campió de natació, un cop aquí, la seva distracció era recórrer la costa amb una piragua, que ell anomenava “Don Tonto”. S’havia comentat si la piragua era una excusa per recórrer les cales i fer sondejos. En la època que vivia a Tamariu això ja no tenia cap interès amb la guerra pràcticament acabada. Si es possible ho fes des de Portugal quan la guerra estava en primer terme, alhora que completava la seva feina investigadora.
Quan feia poc que era a Tamariu fou detingut i portat a Alemanya on va ser ingressat en un camp de concentració. Es va escapar i caminant va arribar fins a la frontera espanyola on agafa el tren. Envia un missatge a la seva muller avisant-la que tal dia, “Don Tonto”, arribaria a Tamariu. Al baixar del tren a Flaçà es va trobar-se amb en Samuel taxista, que era qui el portava sempre a Barcelona. Amb ell arribaren a Tamariu.
Lliure, va continuar amb la seva especialitat que era passejar amb piragües. En totes les va que va tenir els hi donava el mateix nom: “Don Tonto”. Era un mestre en la navegació en piragua, fos quin fos l’estat del mar, ell solia sortir i sostenia que era la millor forma d’embarcació per a sortir en mal temps. Era un expert en enfrontar-se a la tramuntana al golf de Roses amb gràfiques que ho expliquen.
Passant al llibre, fou un èxit editorial. Ara encara es pot trobar la edició facsímil eludida. Documentadíssim i amb opiniós personals pròpies sobre els llocs visitats amb “Don Tonto”. Conte fotografies dels llocs que frequentava i esta ple de guies sobre els trajectes efectuats. O com manejar una piragua en cas de tramuntana forta, quan pareixien el “blancais, qure ell anomenava “blancos corceles del mar”. O una conversa amb en Gotas a Tamariu, a qui Fidrmuc cita com a “Ojo de Dios”: El saluda: “Hola, amiga “piragua”. Aun no te has ahogrado” “No aun, prefiero esperar algun tiempo”. I amb això acabo i deixi-ho que el lector pugui llegir enter el llibre.

Revista de Palafrugell - Agost 2011

ENTRETENIMENT D'ÈPOCA

Dins el títol d'aquesta secció, el mot retrospectiu (mirar enderrera en el temps) em porta dubtes de si certs comentaris s'escauen o no. Alhora, fins quant temps pot arribar aquesta mirada enrrera? Els limits són imprecisos i porten a dubtes de futur. Apareix la posibilitat d'entrar en temes polítics. No em satisfà, en tot cas ho deixo a suggeriments del lector. M'obligaran a records poc grats (per culpa meva)
Anem al tema d'avui. Els meus primers entreteniments eran jugar a futbol amb una "draposa", a "lites" i a "cavall fort" , devant l'esglesia, al camp d'en Prats i a cops al Casal. Mes endevant, com a sortida atraient, s'imposava anar al Molí de Vent. Pujar per unes escales que hi havia al dipòsit de l'aigua era un atractiu difícil de superar, malgrat el risc que corriem. La foto que acompanyo és prou concloent. Una afició d'un temps -ara no tindria cap sentit ja que estem atiborrats de propaganda-, era demanar informació gratuïta sobre productes ben dispars, anunciats a la premsa del moment. Rebia per correu fulletons i altre material, que guardava curosament. No tenia ni un duro, no comprava res. Mes endevant vaig formar part d'un equip de futbol amb el qual ens entrenàvem al camp del Casal. El dirigía en "Titín", si bé l'experiència meva va durar poc ja que ho veia tan malement que, amb bones paraules, van prescindir de mí...
Per influència d'una meva tia, vaig entrar amb interès en dues activitats dins el camp del lleure que em van impactar fort. Foren la fotografía i la filatèlia. Amb una d'elles, més malament que bé, encara hi continuo.
Començant pels segells, vaig seguir la col·lecció de la meva tia, Maria Suñer, si bé en aquells moments era universal i massa diversificada. Vaig continuar mot temps concretant-me només en Espanya, i fins al centenari del primer segell. Un parent francès, als estius em portava edicions de França. També vaig iniciar una col·lecció de sobres amb mata-segells especials i, del primer dia, recordo els primers sobres de la ruta cervantina. Se m'ha extraviat la majoria de la col·lecció. La filatèlia ha perdut interès, l'explotació per part dels estats fent emissions, purament per diners, han acabat practicament amb l'afició, i avui dia estan ja desepareixent els segells. L'afició em va agafar molt fort, recordo quan ens trovàbem a casa de Paulí Juanola, que tenia una col·lecció important, al carrer de la Font, amb Francesc Bohera (en "Paco de la burra") i altres aficionats per fer intercanvis i parlar. Com a exemple fefaent, d'una passió momentània, un cop un vicari jove que va estar un temps a la vila, i amb qui tenia una certa amistad, va insinuar-me si havia pensat mai en entrar al saminari. La meva única resposta fou qu si, en cas positiu, podria continuar amb la col·lecció de segells...
Ara que hi som, dos mots sobre Paulí Juanola. Un personatge pintoresc que va treballar un temps als Estats Units i va arribar a Palafrugell jubilat. Anava sempre en bicicleta i sensa mitjons. Feia una vida lligada als primers temps del turisme. Una anècdota; un cop per un problema articular li van receptar de fer exercici pouant galledes d'aigua d'un pou que tenia al costat d'un safareig. Ho feia, si bé no recollia l'aigua; tenia el recipient destapat, ja que deia que aprofitar l'aigua hauria estat treballar i, com a jubilat, s'hi negava del tot. 
Una altre dedicació incluïda per la tia mencionada, va ser a fotografia. Vaig començar de menut amb una màquina Agfa de plaques: conservo una pila de plaques de vidre que, per cert, s'han conservat molt bé. Gràcies a Photoshop i l'escànner he pogut pàssar-les a digital. Una part es poden veure a la meva web (fredericsunyer.cat), Darrerament, com a resultat d'una activitat tècnica i professional de molts anys, la complexitat del Photoshop m'atrau i els seus intringulis m'han portat a un parany: pel fet d'anar trobant tècniques noves, no faig cap fotografia, s'hauria de fer sobre tècniques de la imatge.
Una altre satisfacció era la `pesca. Ja he comentat en un altre lloc, que bellugar per la part de Llafranc, sota can Capella -que en dèiem Venècia-, i calar nanses a la brevada, era una altre de les diversions. Més tard, vam posseir un bot, fet d'en "Peixalla", que es deia Santa Isabel i completava i eixemplava les activitats.
Dins el caràcter una mica desmanagat d'aquest escrit, acabaria a un altre punt d'esbarjo que va venir més tard: el Bar Cavallers, dirigit per Ernest Bisbe. Haven dinat hi havia una tertúlia amb ell mateix, el metge Lluis Maimi, en "Melio"... i on el tema de discussió principal era la borsa. I deixem-ho per avui.

Revista de Palafrugell - Juliol 2011

EL CASAL POPULAR

Una bona part de la meva generació vam passar la majoria dels moments d’esbarjo, propis de la joventut, al Casal Popular. En aquells moments en les instal•lacions del Casal bàsicament hi havia tres punts importants: un era la sala del teatre, a la que es pujava per una escala ample, de la que no recordo mai hi hagués cap accident, malgrat això va arribar un moment que es va considerar com perillosa i va provocar tancar la sala. Mes tard, durant un temps va ser la seu de la televisió local, Palavisió. A la planta baixa hi havia el cafè juntament amb un o dos billars. I el complement de tot, i per a molts la part mes important era el camp de futbol.
Nogensmenys, les instal•lacions no funcionen sense les persones. I en la meva època del Casal Popular les activitats son totalment inseparables de la figura de mossèn Bas. En aquells moments com a vicari, a les ordres del rector mossèn Bosch, sembla tenia encomanada la direcció del Casal. Malgrat que com tota associació hi havia una junta directiva. Recordo d’algun cop d’anar a casa seva, vivia en una casa del carrer Bailen, a tocar el carrer Nou. Un altre figura significativa d’aquella època era el conserge del bar, l’Eusebi Garcia, en “Sebiu”. Amb qui el usuraris joves teníem les nostres trifulgues, la majora ocasionades per desperfectes als billars. Vivia al mateix local en un piset entre la sala del cafè i la sala de dalt. Si arribava per un enllaç que de menuts fèiem servir, era una escala complicada que passava per darrera l’escenari, baixava per la vivenda del conserge i que donava al bar.
Anant per odre de dalt a baix, comencem per el que en aquell temps en dèiem el teatre, la sala d’espectacles. Mai m’he sentit apte per fer teatre, malgrat tot, qui m’ho havia de dir, en una etapa posterior de la meva vida, n’he hagut de fer-ne d’altre manera. La meva participació teatral es resumia en els Pastorets en els que feia de pastor petit, en els que les figures principals eren Nicolau, Serra, Piera, Pifarrer i altres. Tornant als Pastorets, recordo una pífia, com a pastor en l’oferiment final al pessebre: “te trago un queso, hecho por mi abuela con la leche de una ovejuela” per “un queso, hecho por una ovejuela, con la leche de mi abuela”, Un aspecte que interessava molt eren els versos crítics de la situació del moment que cantaven el cor de pastors. Nomes un: Quan es va fer el pont que cobreix la riera de Llafranc, cantaven “si el pont us el fa en Pruneda, qui es que us hi farà el riu”. En Ramon Prats acostumava a ser-ne l’autor.
Al bar com a clientela fixa érem la canalla, ben dinat i sobre tot els diumenges a l’hora del cafè, se solien reunir un grup de persones diríem de la dreta catòlica practicant, (d’Acció Catòlica), la resta benestant anaven al Mercantil. Els dies que hi havia actuacions al teatre la cosa canviava, l’animació era evident i dispersa. També hi havia algunes sessions de cinema, per això hi havia un altell per la maquina que era un atractiu especial per el menuts, s’hi arribava per una esca-la que si no recordo malament era exterior, un atractiu afegit per anar-hi.
Però, sens cap tipus de dubte, l’atractiu principal del Casal era el camp de futbol. Per allí passava mig poble ja que era el camp de joc del Palafrugell i dins el Casal hi havia un petit local social del club. La tradició de bon futbol a la vila venia de temps, molt abans de la guerra civil, i havia sentit comentar a la meva mare que el pare va estar un temps de la junta, cosa que li va portar alguna discussió que va estar a punt, mes endavant, de costar-li cara. Com si fos ara penso en els partits el diumenges a la tarda quan el camp s’emplenava d’espectadors drets al costat de les tanques d’obra. Alhora existien uns “palcos” al costat del carrer Nou on hi havia la junta i abonats especials. Acostumava a haver-hi una parella de la Guardia Civil, quina feina mes usual era protegir l’arbitre. Un interès particular tenien els “derbis” amb el Palamós, no se’m va borrer de la memòria en un d’aquesta partits quan persones que es tenien per seriosos a la població, van envair el camp amb paraigües (havia plogut) per a protestar de manera activa contra l’àrbitre. Signe del creixement i del temps, ara l’enyora’t camp del Casal es un pàrquing.
Un incís general per tots els escrits: de Palafrugell retrospectiu: Algú vegada se m’ha retret que em deixi persones en diferents anàlisis d’activitats concretes. O de gent disconforme amb el que comento. Pot ser, ara be si algun interès poden tenir aquets escrits es què em baso totalment en la meva memòria i en el meu record dels fets. Alguna vegada em pot fallar. Demano disculpes. Alhora que potser arriba el moment d’acomiadar aquets tipus de reflexions.

Revista de Palafrugell - Juny 2011

PLANIANES

La figura de Pla ha tornat figurar aquests dies a la premsa, es compleixen trenta anys de la seva mort que s’apleguen al Sant Jordi i a la diada del llibre. Mai havia vist tanta gent al carrer de Cavallers i la plaça Nova com aquesta any. I el record de la figura de Pla ha portat, com ja va passar amb l’any Pla, les discussions clàssiques, centrades en un punt principal, uns diuen que la seva figura s’exagera i altres es queixen que no es llegeix-hi Pla a les escoles. Res de nou, per uns es una figura simpàtica, per altres continua essent incomoda. Una altre prova: Uns diaris fan suplements extraordinaris, altres hi passen de puntetes.
Vaig al meu Pla, ho he explicat vegades, De menut, havia aconseguit que els meus pares em compressin una escopeta d’aire comprimit i amb ella anava a la carretera del cementeri a tirar als ocells i recollir fulles de morera per uns cucs de seda de criava. Un encarregat que hi havia a l’escorxador municipal em va confiscar l’escopeta i va dir que nomes me la tornaria si hi anava el meu pare. Es tractava que estava molest amb el meu genitor i volia parlar amb ell, la cosa es va arreglar i a la sortida ens varem trobar amb una colla de senyors, entre ells Pla, que va saludar al meu pare i me’l va presentar. Per a mi era fet un fet intranscendent, havia recuperat el fusell d’aire comprimit i això era lo important.
Passà el temps i la seva figura començà a ser-me familiar, fins que acabats els estudis, la relació amb un grup de persones de l’ambient de l’escriptor va facilitar el contacte amb ell. Va ajudar-hi el seu interès per un laboratori d’anàlisis clíniques que havia muntat, que Pla coneixia per Josep Quinta. Així vaig entrar, poc a poc, en la gradació successiva que ell valorava com “amics, coneguts i saludats”. Nogensmenys, de manera general, en la seva relació amb la gent de la vila, Pla era amable i alhora esquerp, suportava treballosament un cert tipus de popularitat. En aquest punt, Fuster ho defineix be, per Pla, Palafrugell era la realitat.
A finals dels seixanta vaig fer un curs de Supervisor d’Instal•lacions Radioactives i al meu laboratori hi vaig muntar la quasi única instal•lació per treballar amb isòtops radiatius de Girona. Crec nomes ni havia una altre a la empresa Torres per a calibra la mida del paper. Amb ell varem parlar-ne i de les dificultats que hi havia per a donar el permís definitiu, una certa reticència, a Madrid devien pensar que sens hi ha perdut a Palafrugell devien pensar. Pla va oferir-se a fer uns tràmits que a la fi no varen caldre. Dons be, dins el tema nuclear han sortir darrerament comentaris sobres possible central nuclear a la platja de Pals. Recordo com a la tertúlia de nit del Mercantil el tema es comentava i de moment el comentaris eren favorables degut a la forta inversió. Altrament,mes tard va sortir el tema turístic. Per el que he explicat, n’havia parlat amb Pla i en aquells moments, crec recordar que en principi hi estava d’acord, influït per Duran Farrell. Mes tard Pere Servia (pare) va intervenir-hi i la cosa es va parar-ho el propi Duran va ajudar-hi. Dins el tema nuclear controvertit, els anys seixanta en el curs esmentat, tenia un professor argenti de seguretat nuclear i ens contava que l’únic accident greu que hi ha hagut fins aleshores fou a l’Argentina on un empleat es va posar el butxaca una capsula de Cesi. Ara es diferent, el tremps ha aclarit moltes coses.
Parlant de Pals i de les millores importants que va fer Servia com alcalde, sempre em ve a la memòria la frase de Pla quan portava algun hoste a dalt del Padro y ensenyava el camps ben delimitats. Deia: ai¡xo es una prova que la única reforma agrària valida, es la que es fa a cal notari.
I de les nuclears anem a les malalties. Insisteix-ho, penso una de les coses que va facilitar la relació amb Pla va ser el laboratori. Sentia curiositat en tot, malgrat que en el fons era escèptic front les possibilitats reals davant la malaltia. Es deixava visitar per tothom i rarament feia cas del que li deien. Alsina Bofill em comentava quan aleatori era ser metge de Pla. Alhora que em deia, mireu que Pla no sigui tan crític amb la intel•lectualitat barcelonina (entorn del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). Pla deia: el metge cura amb la paraula. El mateix que comentava dels professor universitaris quan atribuïa els aldarulls a la Universitat a que el professor no fascinava l’alumne. Tornanmt als metges, quan cops li havia sentit dir:: “mireu, a la època victoriana, els metges entraven a les cases per la porta de servei”.
“L’estat natural de l’home es el pecat” Així començava el text que figura en el recordatori de la seva mort i funeral. Ara mes que mai es una realitat esclatant.

Revista de Palafrugell - Maig 2011

EL (MEU) MON DEL SURO

El suro i Palafrugell es un assumpte que donaria per molt, intentaré limitar-me a remembrances viscudes, a uns quants records de joventut. Encara ara, la torre de can Mario es un emblema del poble i serveix, a vegades, per manifestacions (vegi’s la foto). Eren moments que el “corn” de can Mario era la referència horària del poble. I el punt àlgid del dia era a la sortida de la fabrica a les dotze. En aquells moments, en el llenguatge corrent i popular sortia el nom de Manufactures. Si be anant enrere l’origen de l’empresa fundada per Joan Miquel i Abelli, era “Manufacturas de Corcho S.A.” creada juntament amb Enric Winke, Julius H. Strauss i Charles Mc Manus. El 1929, malalt el senyor Miquel, ho va vendre a “Armstrong Cork Company” de Lancaster, convençut que una gran empresa americana donaria estabilitat i portaria progrés. Sens dubte, al moment, era l’empresa puntera i de referència en el mon del suro. Es diu que quan es van vendre, Miquel deia: “A Armstrong o a ningú” . Malauradament la cosa no va resultar com ell creia.
Coneixia com tots els vilatans els problemes de la industria ja que la vila vivia del suro. Sens cap dubte el puntal era Armstrong, de on sortien els problemes de tot tipus. Les altres empreses seguien el ritme. Darrera venia Bertran i desprès continuaven Sagrera, Capella, Bisbe, Genover , Esteve i Messer i alguna mes que no recordo ara.
A la tertúlia de les tardes i nits al Mercantil sortia sovint el tema del suro. A la hora del cafè també s’hi trobaven alguns industrials. L’economia del poble, ja comentat, era bàsicament surera. Una placa, sobre tot d’escrivent i no diem un càrrec important, a l’ Armstrong, era un sinònim de bona qualificació personal, de un bon “status”. Els alts empleats de la industria tenien un pes important, procura’n recordar-los: Paco Matas, Alfons Mascort, Cèsar Reig, Manich, Bordas, Deulofeu. També comptaven els encarregats com Jaume Guasch i altres. Sembla que en uns moments tenien fins a 700 treballadors. Malgrat no tenir cap relació directa amb l’empresa, tinc present durant un temps contactes amb un director angles de l’Armstrong , que va estar-hi molts anys, de nom Sloot. Comentava amb ell com va arribar a la conclusió, entenc encertada, que el millor tractament coadjuvant desprès d’un infart era el whisky. Desprès d’ell va arribar un ex-militar de nom Anderson, amb qui també vaig tenir contacte professional, que vivia a Calella. Si no recordo malament, desprès d’aquest ja va entrar-hi un espanyol, senyal patognomònica i prou demorativa que els americans havien perdut interès en la fabricació de suro.
Un altre aspecte de l’industria que es vivia en aquells moments, era el canvi del dolar. En una situació de dirigisme econòmic, un problema important era solucionar el canvi de pesseta a dolar, fixat arbitràriament a preu baix que feia a les exportacions no rentables. L’enginy i martingales per a solucionar-ho i cobrar, d’una manera o altre, el preu real donaria per una altre nota, nogensmenys a la fi se’n sortien. Recordo un sopar amb Pla i Manel Ortinez que en aquells moments era “Director General de Moneda Extrangera” en el que Pla va intentar, inútilment, traure-li informació sobre canvis futurs de cares als industrials del poble. Lligat amb la família de l’escriptor, el suro em va portar a converses amb el germà de l’escriptor, Pere Pla. Treballava a Lisboa i de jubilat va viure a la casa familiar (on avui hi ha el restaurant “Pa i Raïm”). Venia algun cop al laboratori a fer proves en diferents mostres de suro. Degut a que preparava un llibre fonamental: “El suro. Que es. Per que serveix”. Explicava com va viure moments tristos quan la fabrica on treballava a Lisboa, la “Crown Cork Compnay” a Amèrica e l 1959 ja va començar a substituir en el tap “corona” el disc d’aglomerat de suro per plàstic .
A la vila, tenien pes també dos organismes lligats amb el suro, un era el que anomenaven ordinàriament la “rama”, que era una part del “Sindicato Vertical de la Madera y Corcho”. Al costat, o ben a prop, hi havia la “Mutual Corchera” per solucionar d’entrada el accidents, que portava el practicant Vila.
Per fi un punt, que he estat dubta’n si parlar-ne o no: La meva intervenció en la ubicació a Palafrugell de d’Institut Catal del Suro. Un cop arribat a l’alcaldia (un error, el problema es que te n’adones massa tard) una de les primeres visites va ser amb el d’aleshores conseller t’Industria i aconseguir que la seu del organisme fos a Palafrugell.
Actualment , la industria surera ha baixat molt desplaçada pel turisme i serveis. Alhora l’escassetat i preu de la matèria primera, fa que surtin reemplaçants mes barats,i cada vegada mes emprats. A la vegada apareixen solucions a base de triturats i pols de suro. Si be no hi ha cap dubte que la matèria mes apropiada per tapar el vi es el suro, el futur no esta gens clar. Quedarà el suro nomes per tapar vi de qualitat?
_________________________________

Revista de Palafrugell - Abril 2011

LA PERMUTA

Un fet, poc conegut ja, dins la memòria històrica de Palafrugell. Quan els darrers anys la política urbanística es font d’escàndols a tot arreu, em sembla oportú recordar com a principi dels seixanta es va viure una primera controvèrsia en qüestió de planificació urbana a la vila. Van fer populars els termes “OAS” i “permuta.
L’ajuntament estava on ara hi ha el mercat del peix, al carrer Pi i Margall. En un edifici amb poques condicions. A la planta baixa hi havia la presó. La proposta, la cèlebre “permuta”, era traslladar la casa de la vila al can Bech actual. La finca era propietat d’uns parents meus, els Bech de Careda, que ho van vendre a Eduard Agramunt i Jaume Sala. El tracte era que l’ajuntament es quedes can Bech, canviant-lo per uns terrenys municipals, l’anomenada Horta d’en Carles, mes de dues hectàrees, a l’actual carrer Barris i Buxó.
La finca de can Bech era atractiva, una casa de senyors, amb un jardí magnífic de quasi tres hectàrees, el que ara es la plaça Josep Pla. Un mur tancava la finca per el carrer Nou i l’entrada principal era per una gran porta que hi havia al carrer Cervantes. Tenia i te un regust colonial, construïda per un membre de la família al tornar de Cuba. En aquest lloc es va celebrar la petició de ma de la meva mare (Acompanyo foto).
Tot seguit va sorgir una oposició, formada per un grup on hi havia un ex-alcalde, Antoni Hernandez, antics regidors i particulars. A l’oposició se la va denominar com OAS (“Organisation de l’Arme Secrete”), els fets coincidien amb la guerra a Argelia.
Va començar amb un acord del ple de l’ajuntament de 27 de novembre de 1961 proposant el canvi. Es valoraven les finques pels arquitectes Masramon i Baca, Can Bech en 1.620.520 pessetes i els terrenys de l’Horta d’en Carles en 1.548.600. Passà a informació publica l’abril del 1962 i es presentaren diferents escrits en contra. Un d’un grup de ex-regidors, (Antoni Hernandez, Francesc Esteva, Martí Jano, Marius Deulofeu, Joan Cama i Jordi Oriol) que participaren en la compra de l’horta per l’ajuntament no creien necessari el trasllat de la casa de la vila. Un altre escrit de Jaume Simón i Ernest Bisbe demanava no es fes el trasllat ja que la taxació era desfavorables per l’ajuntament. Dos mes contraris, un del mestre Joan Planas i el darrer de Pilar Bitlloch acompanyat de mes firmes. També es presenten dos escrits de suport, uns signat per 242 ciutadans i un altre favorable dels sindicats, aprovat per deu vots contra quatre. L’opinió general era que l’ajuntament havia d’haver comprat directament can Bech. Tots els escrits d’oposició foren rebutjats.
Es va arrodonir l’expedient amb informes de l’interventor i secretari, justificant que no es fes una licitació publica. Finalment el ple del 30 de maig de 1962 aprova l’expedient de permuta. Voten a favor els regidors Francesc Alsius, Lluís Esteba, Frederic Martí, Josep Burgas, Artur Boix, Jaume Brancos i Joan Gich. En contra Laurea Boera. El “Ministerio de Gobernación” dona el vist i plau el desembre del mateix any.
L’oposició presenta nous recursos de reposició fonamentats en que hi ha hagut desinformació i tremits administratius incorrectes.
Per a complicar les coses, Telefònica demana comprar una part de can Bech per posar-hi una central automàtica, la que encara hi ha al carrer Ample. Es va vendre per 50 pessetes el pam per acord d’un ple fet el mes de març del 1963. I l’”affaire” no queda qui, dos dels firmants del segons recurs, Ernest Bisbe i Jaume Simón, juntament amb Jaume Vidal proposen a l’ajuntament la compra de la finca de l’Horta d’en Carles per 2.200.000 pessetes, superior a la valoració feta municipal.
La cos s’enrareix, l’ajuntament desestima l’oferta de compra i els recursos. Si be malgrat tot, ordena una nova valoració de les finques pels arquitectes Josep Maria Claret i Claudi Diaz que valoren l’horta en 1.682.380 pessetes i can Bech en 2.115.674. Finalment, el dia 2 de març de 1963 es signa l’escriptura de permuta.
Acaba en un contenciós administratiu. Josep Pla i dinou veïns mes presenten un escrit a favor de l’ajuntament. Aquest fa públic un escrit exposant els motius personals dels recurrents atribuint-los greuges i interessos privats. Va acabar tot a favor de l’ajuntament.
El canvi d’emplaçament era bo, considerant el mal estat de l’ajuntament A favor de l’OAS, hi havia el fet que s’havia d’intentar la compra directa, en això tenia raó l’oposició. Va ser la primera vegada que hi havia un contrast d’opinions important dins el poble. Si be certs sectors d’esquerres no intervenien, ho consideraven una lluita entre les dretes. Tot va ocasionar que a les eleccions municipals del 1963, en l’anomena’t “tercio familiar”, es presentessin dos candidats, Enric Reig com a governamental i Ernest Bisbe com representat de l’oposició. Va guanyar de llarg Bisbe, 718 vots contra 268 de Reig.
La sang no va arribar a riu. Ara els convenis urbanístics d’aquest tipus estan a l’ordre del dia i els que veurem! Un exemple es el cas de can Mario. A l’any 1988, l’ajuntament podia comprar tot l’Armstrong per 90 milions i no va fer-ho.

_____________________________

Revista de Palafrugell - Mars 2011

LLEGENDES URBANES

Tornem a la plaça Nova. I ben especialment al que representava com al lloc i punt obligat de manifestacions de tot tipus, en uns moments que un Palafrugell mes petit, bastant per sota dels deu mil habitants , la convertia (com ja comentava en l’escrit anterior) en la vertadera àgora del poble i de on sortien tots els rumors i noticies. Es tracta d’un apartat del Palafrugell retrospectiu que em sobrepassa. El que comentaré, en bona part no ho he viscut directament, la majora de fets a glossar m’arriben per tradició ora, tramesa per coneguts, ara ja desapareguts.
De dos d’ells conservo un bon record com transmissors de fets diversos, com dic, no viscuts directament. Que poc a poc es van convertir en llegendes urbanes. En aquella època, les noticies sobre els fets importants del poble , venien del “Baix Empordà” en català i altre premsa local. Passada la guerra civil arribaven per escrit, en castellà, des del vell periòdic “Los Sitios” (convertit, anys mes tard, en el “Diari de Girona”). Aquesta part ja es de la meva època, en una petita crònica social que va durar molts anys vafer mossèn Frederic Tapiola, alhora mestre a les Escoles Nacionals (la Vila) ”, personatge que va marcar una època de la vila. En aquells moments era un capella “popular” que el trobaves a tot arreu. Algunes altres informacions venen d’un amic, ja desaparegut, a qui mossèn Tapiola qualificava al diari esmentat com “amigo, gran persona y mejor observador”. També la tertúlia de nit al Mercantil era una altre font de coneixement i d’anècdotes. En algunes intervé un tipus interessant que formà part de d’intel•lectualitat de l’època, Ganiguer, al que recordo vagament i va morir poc temps acabada la guerra civil. Una altre figura fou Bepes.
Anem a esdeveniments concrets: Durant la setmana tràgica van haver-hi manifestacions a plaça Nova. Ganiguer intervenia en favor de no enviar mes soldats a Africa a la guerra del Rif. Un policia civil que hi havia aleshores, que es deia Figueruelo, ja el tenia clissat, va detenir-lo per protestar. Es donava compte que el policia s’acostava i es posa a cridar, en castellà: “viva el glorioso ejercito español”. Al emportar-se’l, protestava. El policia va aclarir-li: “usted se chancea del ejercito español” ,de sobte Ganiguer se’l mira i contesta “en todo caso, quien se chancea del ejercito español, es Ab-del-krim”.
Un palafrugellenc que ara no recordo el nom, es trobava fent la mili , durant la dictadura, prop de Madrid. En mig d’unes maniobres es va posar a ploure a bots i barrals. Es sopluja sota uns arbres, va veure passar un cotxe i el va parar, al anar a pujar-hi es va donar compte que era el rei. Malgrat tot munta dins, es mira al rei i li digué: “oye, tu eres el rei!” i es diu que Alfons XIII li va contestar: “si soldado y tu eres el primer español que me tutea”.
Dins el fatalisme imperant a la vila, ben propi del peix fregit, un símbol es sens dubte el campanar inacabat. El segueix en importància una frase dita per un vilatà, ja desaparegut, alcohòlic perdut, que quan li donaven alguna mala noticia. La replica sempre era la mateixa: “sabeu com acabarà això, dons apujant-se el preu del vi”. Conseqüent amb ell mateix, era l’únic que el preocupava. Va acabar els seus dies per culpa d’un síndrome de privació, ingressat a l’hospital d’aleshores, no va suportar una dieta nomes de llet sense res d’alcohol.
Era en l’època quan de la plaça Nova se’n dia d’España. Pla passejava amb en Salvi “Embustero” muntants en un carret tirat per un cavall a qui Salvi anomenava “claudillo” Passant davant del Fraternal (aleshores també Centro Español),i en Salvi crida al cavall: “arri, despresa que se sent olor de “montepio”. L’ambigüitat ben calculada del nom de la euga li va portar algun disgust, ja que la Guardia Civil entenia “caudillo”.
A la plaça en aquell moments si podia circular amb cotxes, a mes hi havia un benzinera que encara obligava a anar-hi. Un cop, en una maniobra atrevida un automòbil va creuar la plaça pel mig. Un dels pocs guàrdies urbans que hi havia, el va aturar, el conductor es negava a circular com calia, en un gest d’0autoritat es va treure la gorra i la va plantar davant el cotxe. Sense cap vacil•lació, el conductor va avençar i va desfer la gorra que simbolitzava l’autoritat de l’agent.
I com aquestes, mil.
____________________________

Revista de Palafrugell - Febrer 2011

LA PLAÇA NOVA

Com a poble, Palafrugell te unes senyals identificatives que el caracteritzen: la torre de can Mario, l’ermita de Sant Sebastià i la vista de les platges des del mirador de Sant Sebastià. Nogensmenys n’hi ha una, mes complexa, que cal valorar ja que segurament era i es el lloc mes freqüentat del poble Es la plaça Nova (en cert temps plaça de la República i mes tard d’Espanya). De menut una de les atraccions era anar a escoltar els “xarlatans” que en una paradeta, acompanyats generalment d’un animalet, venien de tot, des de xarops per la tos, locions per conservà el cabells fins a fulles d’afaitar i remeis diversos. Era divertida la cançoneta amb la que anaven baixant els preus: “ni set, ni sis, ni cinc....”
Si be Palafrugell s’ha estès i difuminat al hora. En els moments retrospectius de la meva joventut, la plaça Nova era el rovell de l’ou. I en la practica, en molts casos continua sent-ho. Com en la gran majoria de pobles endemés sobreviu un lloc clau de reunió, que continua seguint el concepte grec d’àgora que el romans coneixien com a fòrum. La plaça de l’Ajuntament, el camp d’en Prats, la plaça de can Mario poden ser llocs concrets de reunió, si be el punt neuràlgic i geogràfic del poble continua sent la plaça Nova.
Quan vaig començar a anar-hi era tota de terra, nomes la limitava una vorera circular de pedra. Recordo perfectament quan encara s’hi circulava amb cotxes i a la part nord hi havia una benzinera. Desprès vingueren reformes i contrareformes, necessàries, si be li donaren un aspecte mes impersonal. L’experiència demostrà la necessitat d’eliminar una plataforma d’obra davant el Fraternal i desprès segui la marxa (no tant justificada) de la font.
Procuraré, (fent us de la memòria) una revisi-ho de com era la plaça en aquells moments. Estava presidida per dos edificis emblemàtics:El Fraternal (en aquells moments Centro Español) i el Mercantil. Seguint en sentit circular i travessant el carrer del Clos venia una casa de gent adinerada, seguia un establiment encara vigent, la pastisseria Serra. Recordo la figura d’Avenaci Serra quan a la mitja part del cinema anàvem a cercar confits i altres llaminadures. Seguia un lloc que s’ha convertit en una llegenda urbana: es la que seria desprès la casa del Tinent, aleshores i per molts anys era ca en Matlleria. Es diu que la finca va anar a parar a mans de la Guardia Civil degut a que el seu anterior propietari, autor d’un cèlebre testament, que va deixar la seva anima al dimoni, si es que la volia i es van enterrar amb musica de sardanes. Cansat que els esverats de torn pugessin al balco de la finca per fer-hi arengues en les manifestacions, (la plaça feia d’àgora) i enfadat, va deixar en seu llegat la propietat de la finca a la Guardia Civil (així privava l’ús descrit de la plaça).Abans de la compra per l’Ajuntament, es convertí en la casa del tinent. Ara es la seu de la llar de jubilats de la Caixa. Nogensmenys tota la negociació reeixida per la compra gracies a la intervenció d’un expresident (Aznar) es una altre història que queda pendent.
Tot seguit, seguint el mateix sentit circular venia la taverna de can Moragas, amb una torre famosa que formava part de la muralla original del poble. Segui un altre establiment important en aquella època, una drogueria que portava el senyor Llambi. I en front hi havia la benzinera. Continuava fen costat amb el carrer un altre establiment preferit per la canalla, La Palma, una . botiga de dolços. Travessant el carrer venia el bar Montserrat i la llibreria de les germanes Rodríguez, per nosaltres a ca les Paulines.
Passat el carrer de Santa Marti hi havia un establim rent important i conegut, l’Hotel Orient. Durant molts anys el va portar un personatge conegut, l’August Farràs. Desprès venia una oficina de la benzinera i la lampisteria de Damià Olives. Seguia una casa important, hi vivia el germà gran de la família Capella, importants fabricants de suro.
Completant la volta a la plaça. Creuant el carrer Santa Margarida, en trobem amb l’anomena’t aleshores, Cinema Victoria, ara convertit en Teatre Municipal. I com tot, la volta s’acaba.

__________________________

Revista de Palafrugell - Gener 2010

PRIMERES LECTURES

Es llegia mes en la meva infància i joventut que pas ara? Diria que si. Altrament, ara no es aquesta la qüestió. Va per el fet que les primeres lectures ajuden a formar una persona i modelen el futur. Així, m’ha semblat oportú una noticia sobre les primeres lectures d’infància i joventut. Els primers llibres que jo recordo eren per consell de la meva mare, tinc present un anomenat “Energia y pureza” de Thiamer Toth i les obres detectivesques del pare Brown de Chesterton. L’afició al gènere m’ha continuat sempre, sobre tot Simenon i Agatha Christie. Recordo també el llibre d’un gironí, Ministral, que es deia “Vaya Equipo”. Tot en castellà.
Mes tard em va impressionar molt “El libro de la selva” de Kipling. Encara recordo els noms que donava als animals (Ka, Baghera) i al final del llibre, quan al tractar del futur de Mowgli, el protagonista com adolescent ja, diu que això ja forma part d’una altra historia. Varen seguir una colla de llibres de Guillermo Brown de Richmal Crompton, de les que vaig fer també moltes relectures.
Unes vacances llargues a Massanet de Cabrenys degut a una malaltia d’una meva germana, em van portar a una lectura intensiva de Karl May , de les seves obres sobre el “far west” americà amb el seu heroi “ Old Shaterand”. Em van engrescar tan que a cops pispava algun diner de la meva mare, per comprar-ne de nous. En canvi he de reconèixer que cert tipus del que anomenaven “tebeos” no em tiraven massa, su be encara conservo alguns de “Flash Gordon” i de “Fu-Manchu” (“Caballeros del Si-Fan... Honorable Señor”).
Mes endavant els comentaris sobre lectures era amb Jaume Isern. Persona culta, era un enamorat de la historia de Roma i del cinema (sortia sovint la Historia de Roma de Momsen). Parlàvem de la famosa revista “Cahires de Cinema”, era la nostra bíblia en qüestió de pel·lícules. El contacte posterior amb Pla, amb la seva famosa advertència: “llegiu Stendhal! “ em va portar a llegir “Le rouge et le noir” ja que en aquells moments em sentia capaç de llegir ja en francès. També vaig comprar , per indicacions seves, el llibre de German Arciniegas “Biografia del Caribe” que nomes el tenien a can Canet, a Figueres. Parlant de Figueres també vaig comprar personalment a l’autor, l’apotecari Deulofeu, varis volums de “La Matematica en la historia”.
Vaig entrar en literatura política. Recordaré sempre dos títols en aquells moments d’actualitat: Un era “Itàlia fuera de combaté” de Ismael Herraiz del que recordo una afirmació que no he sentit gaire mes, l’autor atribuïa la desfeta italiana al fet que Mussolini parlava alemany i va ser víctima de la capacitat de seducció de Hitler. Mes endavant vaig completar-ho amb les memòries de Ciano. Un altre va ser una obra de Penella de Silva, una biografia de Hitler anomenada “El numero siete”, ja que el set era el numero d’afiliat de Hitler en el partit nazi. Un altre de lectura repetida fou “La nacionalitat Catalana” de Prat de la Riba, en una edició facsímil que es va fer clandestinament. L’iniciï de llibres en català fet per Cruset en l’editorial Selecta va ampliar les possibilitats de lectura, encara conservo el primers escrits de Pla, uns llibres petits sortits.
Desprès em va donar per comprar obres completes en català i castellà. Conservo les de Marañon, Ortega i Gasset, Azorin , Baroja i Azaña i en catal les de Pla, Sagarra, Riba,Maragall...
Entre lectures de joventut, no puc deixar de esmentar “La Codorniz” . També els viatges a Perpinyà amb Quinta a comportar llibres del Ruedo Iberico. Un cop varem estar a punt d’acabar malament ,quan passàvem de nit la fronter amb una pila d’exemplars del llibre de Ynfante (un pseudònim) sobre l’Opus Dei i la policia ens va parar. Afortunadament no els van trobar.
I per acabar , els llibres sortien de les llibreries, així tinc ben present les troballes del diumenge al mig dia a la llibreria de les germanes Rodríguez Joanola a plaça Nova. Fa poc dies, encara vaig tenir el gust de parlar amb un d’elles, la Paulina. Un cop, en l’escalfor de la tertúlia, m’hi vaig deixar un fill. Mes tard tractàvem també amb nou llibreter, Junque, que va instal•lar-ne una a la mateixa plaça

_________________________________

Revista de Palafrugell - Novembre 2010

EL MERCANTIL

Era “el casino dels senyors”. El Fraternal era considerat com el dels menestrals. Un fet interessant, es troben tots dos de costat i en un lloc immillorable de la vila, dominant la plaça Nova. Quan es van construir el lloc era assequible, alhora que son una bona prova dels anys que porta la capacitat associativa de la vila . En ambdós casos, per entrar-hi calia ser soci, cosa que de manera estricta no s’ha seguit mai. El Fraternal, era i es, propietat de la societat. El desaparegut Mercantil, encara es conserva el nom a la façana, era propietat aleshores de la família Capellà, ara l’edifici es municipal.
La qualificació de casino dels senyors era una mica aleatòria, hi anava la classe mitjana, comerciants, administratius, mes o menys adinerats. La vertadera “aristocràcia” del poble, la majoria industrials surers, rarament anava al Mercantil, es trobaven en domicilis particulars.
Sobres el Mercantil de l’època que vaig freqüentar mes asiduament, entre els anys 1960 a 65, contava amb una assistència de socis moderada. Al mati i aperitiu, molt pocs. Desprès de dinar augmentava, recordo com el meu pare, acabat el dinar, anava ràpidament al “casino” com deia. Continuava amb un grup que es trobaven a mitja tarda fins l’hora de sopar. Jo durant una temporada llarga, anava a la tertúlia dels vespres que solia acabar a mitja nit. Al sortir, fèiem una passejada pel carrer de Cavallers, ben desert.
Conservo perfectament el record de la reunions ben sopat. Procuraré fer memòria dels assistents: Jaume Isern, Josep Deulofeu, Xicu i Tomàs Gallart , Josep Guillo, Manel Carreras, Josep Marco, Marcel Pagès, Silvestre Galceran, Lluis Maimi, Pep Miquel i es probable m’oblidi d’algun. El temari era l’actualitat vist des de diferents angles amb preferència els temes locals. Recordo algun punt sorollós com era la possibilitat sorgida uns moment, d’instal•lar una central nuclear a la platja de Pals. Altre fou la venda dels “comuns” d’Aigua Gelida per part dels germans Pla. I juntament amb l’esport, una tema que no faltava mai era la borsa. Encara recordo, se’n va parlar temps, la compra col•lectiva, per part dels assistents de la nit, d’accions del que en dèiem “Mau-Mau” (Manufacturas Metalicas Madrileñas) que va resultar un fracàs. Si be l’incitador de la compra, va tornar als participants els diners que van posar-hi. Altre qüestió, en un temps motiu de llargs comentaris, va ser quan en mig d’uns discussió una mica acalorada, un cendrer va volar ,afortunadament sense cap dany per el destinatari.
El punt àlgid de les activitats de la societat venia per la Festa Major. Lloguer de l’orquestra, sardanes a la plaça, concert i el ball de nit. Es feia servir un carnet on tenia absoluta preferència, a la mitja prat, el “ball de prendre”. El servei era portat per el conserge, en aquells moments i durant molts anys, Guillem Frigola, ajudat per el seu pare, una figura venerable que s’havia trobat en tot.
Hi havia dues sales de joc, la de la planta baixa on es jugava la botifarra i una superior reservada per diversions on corrien mes diners. El joc en parelles sempre porta malts entesos i sovint les queixes, en veu alta, d’un a l’altre se sentien des de la sala general. Un cop, feia mal temps i no hi havia prous jugadores per fer la botifarra, em van embarcar a fer-la. El resultat va ser tan desastrós, amb la meva parella vam perdre estrepitosament, fins al punt que els guanyadors no varen voler cobrar el que ens hi jugàvem.
Un cop es va decidir arreglar les butaques, ja que estaven molt gastades per l’ús, fins i tot sortien algunes molles. Naturalment aquestes despeses es convertien en una quota extraordinària per els socis, ja que no hi havia prou fons en caixa. Dons be, jo era de junta i la mare d’un soci em va venir esverada dient que aquesta despesa l’ havia de pagar la societat i no els socis. Una altre queixa rebuda, sobres algú que tancava tard i solia emportar-se els diaris per llegir a casa.
Eren comentats els sopars que de tan en quan es feien per a celebrar alguna efemèride amb parlaments tradicionals per part d’algun soci. Un d’ells, prou conegut, sempre acabava la seva intervenció amb les paraules: “se despide de Vds. affmo, seguro servidor, que estrecha su mano”.
Son una part dels records que conservo de la meva època del Mercantil.

_________________________

Revista de Palafrugell - Octubre 2010

VISITANTS D’ESTIU

Continuem en el anys quaranta, cinquanta i alguns mes. Desprès de parlar del estiueig local, m’ha semblat oportú anar a un tema prou interessant, la gent de fora. Ho faré a nivell molt personal, perquè de jove i en aquells moments amb unes possibilitats de contacte limitades, l’amistat amb Pla i amb un grup de persones que passaven l’estiu aquí, em va ajudar. Els hi dec molt.
Apart de Pla, entre ells, n’hi ha dos fonamentals per a mi, el Dr. Alsina i Bofill i el Dr. Antoni Esteve. El primer era fill de Palafrugell, van néixer al carrer Nou, fou un reputat internista i un filòleg important. La seva catalanitat, la seva fidelitat al país, va provocar que desprès la guerra fos expulsat de l’Hospital de Sant Pau i es dediques solament a la medicina privada. Malgrat els impediments, es convertí en un dels primers internistes de Catalunya. Va ser fidel a Calella, on va morir en plena lucidesa mentre estava llegint una revista científica. Les seves filles es van casar amb dos germans Puig perfumistes, també fidels del molts anys a la platja. Gracies a ell, aleshores president de la Societat Catalana de Biologia vaig presentar el primer modest treball sobres “Una reacció de floculació amb tintura de mirra” al Dispensaris Blancs on vaig conèixer per primer cop a al Dr. Laporte. Recordo quan acabat l’acte, amb l’Anna Maria, varem marxar ràpid per anar al casament de Josep Bages.
El Dr. Antoni Esteva era titular d’una farmàcia a Manresa on va començar a preparar medicaments. Va iniciar amb el Salvarsan, un arsenical que en aquells moments es feia servir contra la sífilis. Em contà com un alemany, que també ho feien, el van amenaçar de fer a Espanya preus “dumping” per enfonsar-lo. Els va fer passar a la cuina de la farmàcia on ho feia per a demostra que tenia una despesa mínima. El resultat: va crear una de les industries farmacèutiques mes importants del país. Vaig estar punt d’anar a treballar al seu laboratori. Recordo perfectament quan anava a la missa de vuit els dissabtes a la parròquia es trobaven ell i Alsina, tots dos a la farmàcia. Molt sovint dissenyaven excursions a llocs propers per el diumenge.
Sens cap dubte, en aquells moments era important el numero de persones que venien de vacances influïdes, en més o menys part, per la presència de Pla. Entre ells, limitat ala vila, recordo Armand Caraben, que va ser gerent del Barça, casat amb una holandesa i que en un estiu va treballar per el fitxatge de Cruyff. També, per setmana santa posava a San Sebastià Maurici Serrahima. El que en aquells moments era el seu col•laborador al seu despatx, l’ historiador Josep Benet, va venir molt temps a Llafranc. .
El periodista Ibáñez Escofet va venia a Calella, un temps director del Tele-Este, primer revista per gran públic en català.
Entre records de l’època, un sopar amb Manel Ortinez, quan va ser nomenat Director General de Moneda Estrangera. Pla, per pura trepanaria i també per ajudar als fabricants surers amb problemes en el canvi de divises (un canvi oficial baix que obligava a fer totes les trapelleries possibles). Va treballar tot el sopar per a veure si treia alguna informació a Ortinez. No va tenir massa èxit.
Una mica mes tard, ens veiem amb un joier barceloní, Josep Mones, que tenia una casa a Begur. Pla, ja un mica delicat, Mones portava el menjar preparat per la seva muller i sopàvem al mas, sota la xemeneia. Un cop amb ell, Serrahima, Benet, Quinta, i algú mes que no recordo, soparem a la fonda Plaja a Begur. L’obsessió aquella nit de Pla era convèncer a Benet que sota la capa d’una societat, crees un partit catalanista de dretes. Penso que per Pla, que era un murri, era una operació de tanteig. A la sortida varem anar a fer una copa a casa seva i Mones va regalar a Pla un pot de farmàcia del segle XVII. Me’l va donar a mi, “vos el fareu servir”. Naturalment va tornar all propietari.

Revista de Palafrugell - Setembre 2010

VACANCES D’ESTIU

Eren temps diferents, parlo de finals dels quaranta i tot el cinquanta. El turisme era incipient, pràcticament limitat a quatre famílies de Barcelona. Feia que molta gent de Palafrugell i pobles veïns, molts de Girona, podien anar a estiuejar. Un precedent, de molt menut, abans del 1936, tinc un vago record d’anar al Canadell. Mes tard, passada la guerra, llogàvem la cassa de Calella i anàvem a una de Llafranc.
Recordo un grup de famílies de la vila que anaven a Llafranc, els Capella, Sagrera, Cristia, Girbal, Girbau, Prat , Gich i segurament altres que ara no em venen a la memòria. Com deia, quasi tota la gent era del país, un estranger era una raresa. La gran majoria estaven en casa pròpia, si be el lloguer per a temporada ja s’estilava. Hi havia a Llafranc uns quants hotels, La Llagosta, el Terramar, el Llafranc i el Celimar. D’aquella èpocai amb edificis importants construïts a la muntanya de Sant Sebastià, hi havia la gent rica de Barcelona. En els primers temps eren bàsicament tres: Els Vila, Carner i Cabre. Si be en aquest sentit sobresortia la família Marti que ocupava l’edifici mes emblemàtic, entre Calella i Llafranc, La Marineda. Ara fet a troços. En aquest capítol, no cal oblidar la parella Woewodsky instal·lada a Cap Roig, que feien vida apart. Si be la muller, Dorothy Webster, era una figura familiar a la vila, sempre acompanyada d’una llibreta on apuntava tot el que feia.
Per el que fa els palafrugellencs, hi havia un ritme en el temps d’estiueig, que es respectava totalment. Anàvem a Llafranc, l’endemà de la Festa Major de la vila, per Sta. Margarida i tornàvem al poble, passada la festa major de la barriada, per Sta. Rosa.
Per anar fins a Llafranc, els medis eren diversos. Uns a peu, altres amb bicicleta, alguns afortunats amb moto i pocs amb cotxes de segona ma. Agafàvem també en un autocar vell de la Sarfa destinat a fer la línea a les platges. Em aquest cas, gaudíem enormement quan podíem pujar a un banc que hi havia a l’exterior del cotxe al davant (en dèiem el terrat) i que si accedia per una escala que hi havia al darrera. Solia conduir un xofer molt conegut, que portava molts anys a l’empresa, en Baldomero Paretas.
La principal distracció era la pesca, anàvem al punt de la csta que en dèiem Venècia, que son unes roques irregulars que creen una especia de canals, amb poca profunditat, situades a sota la casa que tenien els Capella. Hi anàvem des de la platja, tenia un punt amb una certa dificultat d’entravessar, i havíem fet carreres per a veure qui arriba primer al punt de trobada, que era l’embarcador que hi tenia la família esmentada. Mes amunt, prop de la punta del cap d’en Blanc, hi havia la última fita del nostre camp d’operacions, la roca vermella.
Ja mes tard, vaig posseir una embarcació de les que feia en Peixalla, de popa carrada, amb ella, entre altres, calava nanses a la badia, a la línia que en anomenàvem “brabada “ (límit entre la Posidònia i el sorral). Un cop, sortint amb el germans Sagrera, em van enganxar l’orella amb un potera, accident que va solucionar el Dr. Almeda i el mecànic Trifon.
Els diumenges anàvem a la missa que oficiava mossèn Rafael Duran, que era rector de Calella i a les festivitats anava també a Llafranc. Recordo les seves prediques en català , que solien acabar sempre igual “gracia que desitjo per a tots com per a mi mateix”.
A finals d’agost solia haver-hi temporals forts, els aleshores anomenats “rentabotes” degut a que en aquells temps i abans, els feien servir els pagesos per netejar les botes abans d’una nova verema. Tinc un molt mal record d’un d’ells: Feia mar moguda i amb una certa inconsciència vaig voler banyar-me. Les onades van augmentar i no podia tornar a la platja. Vistos els meus esforços, els companys van mobilitzar els meus pares i altre gent, em deien que aguantes que intentarien rescatar-me per mar. Vaig fer una nova imprudència que fou pujar per les roques negres que hi ha a la part sud de la platja. Per un miracle em va sortir be, altrament al arribar a terra ferma, em va tocar aguantar les renyines de tots els presents. Segons els assistents, vaig tornar a néixer.
______________________

Revista de Palafrugell - Agost 2010

A CAL SENYOR ANGEL

Al valorar un període de la vida d’una persona i de una època, entre els punts mes importants, hi ha l’educació rebuda. Tan a nivell familiar com a l’escola. En el meu cas, parlo dels anys quaranta del segle passat. Acabava una guerra civil i les privacions de tot tipus eren ben clares, naturalment afectava l’ensenyament. Recordo vagament la primària, em portaven a casa el senyor Angel al carrer del Padró, durant part de la guerra civil i postguerra. L’escola es va traslladar al carrer Nou, a un edifici mes ample que havia estat fabrica de suro. . El meu primer mestre a primària fou Sebastià Figueres a qui encara tinc la satisfacció de trobar sovint pel poble.
Angel Lopez era un aragonès nascut a Mallen, es va fer mestre a Saragossa. Va parar a Palafrugell al principi dels anys vint, per indicació d’un seu germà, capella a Barcelona. Arribat, es va fer càrrec el col•legi creat per Josep Massanas que portava el nom pompós de “Colegio Mercantil Hispano-Frances”.
Eren èpoques difícils, d’escassetat total i els sistema educatiu de la república va desaparèixer. L’ensenyament i els llibres eren tots en castellà. En aquells moments, junt amb l’esmenta’t, hi havia un col•legi nacional, popularment “la vila”, (mes tard Torres Jonama), juntament amb dos collegis privats a càrrec de Joan Planas i un altre dirigit per Manel i Joan Massoni. Cal afegir-hi un col•legi femení, el de les Monges Carmelites. El del senyor Angel, cosa important en aquells moments, era mixt, convivíem nois i noies. També el de les monges, fins al set anys, era mixta. El panorama educatiu es completava amb un grup d’alumnes que anaven fora, com interns, a diferents col•legis. Uns a Figueres, al que s’anomenava familiarment com “els Fossos”, també algunes noies anaven a un altre internat de Figueres dirigit per monges. Una altre opció, que tenia un cert predicament, era un centre del bisbat, a Santa Maria del Collell.
Al col•legi del senyor Angel teníem la possibilitat d’estudiar el batxillerat. En aquells moments les eleccions possibles eren fer l’educació normal fins als setze anys i desprès cercar feina, els estudis de comerç que calia anar a examinar a l’Escola de Comerç a Barcelona (molt sovint en classes nocturnes) i el batxillerat. En el cas del darrer, nomes hi havia dos instituts, els de Figueres o Girona. En aquells moments el batxillerat comprenia una prova d’ingrés i set anys, amb assignatures, ara desaparegudes, com el llatí i grec. Al darrer curs calia fer el que se’n deia “Examen de Estado” per poder estudiar carrera i que es feia a la Universitat de Barcelona (la “Central”) també la única que hi havia.
Si be la el senyor Angel i la família portaven el pes de l’escola, recordo encara com la senyora Fidela (muller del senyor Angel, filla de Palafrugell), que a part de portar la casa vigilava els mes menuts. Per el batxiller calia de l’ajuda de professionals del poble. Entre els mestres de batxillerat recordo Antoni Hernández, químic, que fou alcalde un bon temps. El doctor Alfred Almeda que ens feia Naturals, mossèn Soles que ens ajudava amb el llatí, la senyora Maria Juriol que apart de geografia i historia, era el veritable coordinador, Requena (ex -seminarista) que ens feia grec, Maria Teresa Joanola que ensenyava francès i Lluis Medir que ens instruïa en dibuix. Al morir Angel Lopez, estàvem al darrer curs i per a salvar la situació un temps, juntament amb el seu fill, varen entrar Adrià Cuffi i Fermi Vila. El grupet que seguíem batxillerat érem cinc, Manel Jano (que va morir just acabat el darrer curs, en un accident amb una camioneta que conduïa a la Portalada), Marti Joan, Antoni Bofill, Joan Reig i jo.
Ates que no hi havia institut, la solució era estudiar com a lliures, el terme exacte era “no oficial”, i al mes de juny anàvem a Figueres a examinar-nos. Generalment marxàvem el dia anterior i solíem posar a la Fonda que la família Armendares tenia a la ciutat a la pujada del Castell. Era una llegenda urbana, no oblidem que hi havia escassetat de tot, el següent fet:. Es deia que el senyor Angel, amb els seus bons contactes, portava cert tipus de provisions, sobre tot arròs, per distribuir-lo a l’ Institut i aconseguir una certa benevolència.
Dins l’estretor que es vivia en aquells moments, la feina del senyor Angel i altres mestres va tenir una importància cabdal. Personalment sempre guardaré un bon record dels mestres d’aquella època. Un aspecte important, la disciplina era estricta. La situació instructiva va canviar poc a poc, van sorgir noves escoles: la de Joan Farga ( Col•legí Sant Jordi). També el de la senyora Tulita al carrer de la Caritat (Santa Teresa).
Mes tard ve la creació, l’any 1966, del nou Institut “Frederic Marti Carreras”. Vaig viure els primer anys d’aquest centre, amb dos tipus de batxillerat, nomes es feia l’elemental, pel superior anàvem a Girona com lliures. Hi donàvem classe varis palafrugellencs, degut a que en aquells moments, no hi havia prous llicenciats. El director era Esteva Bagué.
Hi hauria molt a dir sobre l’evolució de l’ensenyament a la vila. Em limito a comentar la meva experiència d’alumne en un període concret. Amb la transició, la política educativa i els mitjans, han millorat enormement, si be continua sent un tema debatut. Un dels problemes sembla apareix una certa indisciplina. Sobres això, entre molts encerts, crec va haver-hi un error important: en aquells moments de canvi: els professors van afavorir i a cops imposar que els alumnes els tractessin de tu. Un malencert clar.
____________________

Revista de Palafrugell - Juliol 2010

EL CARRER DE CAVALLERS

Traslladem una mica el punt de interès. Des del pou de l’Allada i la plaça de l´Església al carrer de Cavaller. En aquells moments, juntament am plaça Nova, eren els punts neuràlgics de la vila. Els alumnes de cal senyor Angel (Colegio Mercantil Hispano-Frances) ens traslladem al carrer Nou. Parlarem de col•legis una altre dia.
El futbol era el principal motiu d’esbarjo de la vila. En dues versions, la local i la nacional. Era totalment diferent d’ara, que el futbol local passa totalment desapercebut per una gran majoria. La TV ha portat un predomini total i absolut de pràcticament dos clubs: el Barça i el Madrid. Aleshores, el Palafrugell era tema de discussió local, generalment centrada al Sport Bar. M’atreviria a dir que el càrrec de president del Palafrugell, era quasi tan important com el d’alcalde. Entre els presidentes d’aquella època, recordo nítidament a Santiago Balaguer, el propietari d’una empresa de trasllats, Transports Reunits. Tinc present enarca l’impacta que feia un camió americà que va comprar nou, un Studebaker, Recordo com si fos ara, la commoció quan es va fitxar un jugador de fora, era el cas de Guell. Que es va casar aquí i quina descendència continua al poble. La gran finestral del bar esmentat servia alhora com a petit diari local d’informació (“En C... ha terminado la carrera de veterinario, apreparense los animales).
Els diumenges de partit, al mig dia anàvem al carrer Cavallers, al Sport a sentir i comentar. Naturalment a la tarda al camp del Casal. Els dia de màxima tensió, el derby local, era quan es jugava amb el Palamós. I res no ha canviat, l’àrbitre acabava sovint mal parat i havia de sortir protegit per la parella de la Guardia Civil que hi havia al camp.
El futbol nacional era seguit al moment per radio. L’endemà per la premsa, si be el dilluns quedava limitat a la “Hoja del Lunes” i “El Mundo Deportivo”. Al començament el aparells de radio eren molt modestos, una majoria eren de “galena” i amb un alcans molt limitat i sorollós. Tinc ben present que quan jugava el Barça ens reuníem al menjador de casa entre deu i quinze persones escoltant un aparell nou, de marca RCA, que el meu pare va comprar a un seu amic Aguilar.
Continuant amb el tema del futbol, recordo l’impacta que es va produir amb la visita d’un club argenti, el San Lorenzo de Almagro. Va portar una obertura del sistemes de joc d’aquells moments i una renovació on l’impacta argenti va continuar. El resultat va ser el fitxatge de Di Stefano tan discutit i resolt políticament i salomònicament a favor del Madrid. Es conegut que el primer partit, encara formant part del Barcelona (equip que el va adquirir primerament), el va jugar a Palafrugell per la Festa Major.
En aquells moments, una altra distracció era el cinema. Ja començava anant els dissabtes a la plaça Nova a recollir els programes de les pel•lícules que es feien. El “Tinyoi”, encarregat de la gestió dels locals, sortia puntual a les dotze a repartir-los. Desprès venien els problemes per aconseguir entrades i també hi havia les possibles intervencions familiars, si les pel•lícules eren mes o menys apropiades per el jovent.
Un cop acabada la sessió, era obligat anar a “fer voltes” al carrer de Cavallers. Era tot un espectacles social. Molt sovint venien els comentaris sobres qui anava amb qui de parella. Sortien tot seguit a comentaris i rumors de compromís.
Tinc un record ben viu d’aquestes passejades. Quan encara no n’era participant per edat, les veia- i sentia els comentaris- des de casa la meva avia. Tenia el millor observatori del carrer, la casa al costat de ca’n Pifanio. Allà es reunien les mes ties amb les seves amistats . La tertúlia sobre el que passava era divertida i una distracció per elles. Un resultat: em van buscar parella, intent que va fracassar.
____________________

Revista de Palafrugell - Juny 2010

EL POU DE L’ALLADA

Son motius clars, sobra temps i el que molts consideren distraccions, m’avorreixen sobiranament. Em porta a un intent de valoració de vells records. Els que em arribat a una època de la vida (a la que malgrat tots volem arribar-hi), apurar la memòria te els seus inconvenients. Un d’ells es que la retentiva te una acció selectiva, definida per un fet evident: Els bons records duran temps, si be els dolents encara duren molt mes. Alhora que aquests darrers predominen. Ho definiria com un estat d’esperança invertida.
Començaré amb una retrospectiva personal d’un Palafrugell viscut de menut. Vaig néixer un dilluns de setembre, al mati, de l’any 1932, desprès d’un partit de futbol entre el Palafrugell i el Barcelona. Va ajudar a la meva entrada a aquest mon, la ma experta de la llevadora, la senyora Isabel.
El primer record d’infantessa: Com un dia de la festa major del 1936, quan es cremava l’església (vivíem en primer terme). Em van agafar i em portaren a casa la meva avia que vivia un tros mes avall del carrer Major. Un altre reminiscència, una matinada, un grup de milicians van entrar a casa i van treure les mantes que hi havia als llits, per a portar-les als soldats que combatien al front. Una altre, com un cinc de febrer del 1939, el meu pare em va portar al Moli de Vent per a veure una petita escaramussa que va haver-hi als voltants de Calonge entre tropes de Franco i republicans en retirada. L’endemà, mentre estàvem dinant, vaig sortir al carrer de Cavallers per a veure passar una moto, que va ser seguida per tropes. Passat anys, vaig saber que aquella mateixa tarda, el comandant Alvarez, lligat amb Palafrugell, que manava les tropes, va oferir l’alcaldia al meu pare, que no va acceptar. A la sortida va anar al davant mateix i provisionalment va nomenar alcalde a Marti Ristol. Desprès el va succeir Joaquim Feliu.
Al créixer, la memòria s’amplia. Recordo com anava a l’escola del senyor Angel al carrer del Padró i els diumenges anàvem obligatoriament uniformats a una missa. Va durar poc temps.
Nogensmenys, dins el capítol de remembrances de la infància, no se per a quin set sous, un record ben viu d’aquella època, el tinc centrat en el pou de l’Allada. Es un pou ara tapat que hi havia dins la vila, al carrer del mateix nom, que estava situat en un punt entre on hi havia el taller de l’Impremta Ribas (ara hi ha el taller Sala) i la cosa veïna. Als menuts, aquell pou i la seva profunditat ens donava una sensació de misteri. També vaig viure al carrer Major on vivia la meva avia (ara hi havia l’agencia Reitur). Allà hi quedava un reco, encara existent, entre la seva casa i a ca en Pifanio d’aleshores (ara Prats), que donava un espai tranquil per fer tertúlia el dies de bon temps.
Potser la meva fixació per el pou de l’Allada es deguda al fet següent: En aquells moments a la vila hi havia una xarxa de subministra d’aigua (feta per l’alcalde Bertran), però aquesta no arribava, era ben seca. El pou era la única font de líquid per a les cases que no teníem pou privat. L’aigua es va regularitzar del tot en l’època de l’alcalde Hernandez.
Els menuts d’aquella moments, fèiem vida a la plaça davant l’església, era el lloc d’esbarjo. Amb Josep Puig, Fina i altres, hi jugàvem a futbol amb una “draposa”. Cal aclarir per la gent d’avui, una “draposa” era una petita pilota feta amb draps i lligada amb cordill. El luxe era jugar a “bolites” amb les boles d’acer que sortien de desmuntar coixinets d’autos i camions. La moneda de pagament eren “bolites” mes petites fetes d’argila i a cops pintades de colors. I també ens ho passàvem be, malgrat les renyines del meu pare que amb la pilota ja li havíem trencat algun tros de la porta modernista, feta amb vidre plomat, de la antiga farmàcia, que encara conservo. Intentaré continuar.
____________________