ARTICLES PUBLICATS

ESCORBUT


Llegeix-ho una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques, no t'espantis amic, no parlaré de política. Si d'una data que publica: assegura que mes del setanta per cent dels espanyols creu que Espanya passa per moments dolents o molt dolents.

Hi ha una "escepticèmia" clara, ens tornem escèptics em un sentit favorable del mot: no acceptem lo que ens diuen, dubtem. I per arrodonir-ho recordar el que deia Machado quan recomanava un posició escèptica sobre l'escepticisme.Aquesta actitud es cada cop mes necessari davant els medis informatius. Personalment em considero un "escèptic optimista".

Per arrodonir-ho anem a un exemple que justifica aquest esperit crític, que malfia dels posicionaments i "veritats" oficials. Elecció que potser sorprendrà algúi de nou pot pensar en que s'enreda aquet. Anem al segle XV i a la vitamina C.

Aleshores els viatges per mar eren llargs, fins a mesos i apareixia l'escorbut, una malaltia que anomenaven "pesta del mar" o "pesta de les naus" que va costar la vida a quasi un milió de mariners i que senzillament era provocat per la manca d’aliments frescos que portava a una carència de vitamina C. Cosa que no es va descobrir fins el 1927.

Aquest problema preocupava especialment a Anglaterra, que com a illa vivien de la navegació. Els estaments públics cercaven solucions que no donaven cap resultat. Dos exemples prou demostratius, el cas del Real Col•legi de Metges britànic, aquest recomanava gàrgares amb àcid sulfúric diluïti l’Armada Anglesa intentava curar-ho amb vinagre. Fins que un capità d'un vaixell, l'escocèsLind va fer una prova que va portar la solució: tractà un grup de malalts d’escorbutambdiferents medis: Amb sidra, àcid sulfúric, vinagre, aigua de mar, nou moscada, taronges i llimona. Amb els dos darrers, fuita fresca, l’èxit va esser espectacular. Mes tard s'identifica la vitamina C. Alhora demostra com les versions que sobre el paper haurien de prevaler com les veus oficials, metges i marina, anaven de ple equivocats. La saviesa popular va donar el camí.

Tornem al principi, si be el país ha passat segurament els millors anys de la seva historia, darrerament no hem viscut temps fàcilsque ha portat a un cert escepticisme i desconfiança en la política com a art de conviure. En aquest cas la vitamina C segurament ens ajudarà a superar-ho i podrem compartir -esperem-ho- un escepticisme optimista.


En física hi ha establerta una relació clara entre espai i temps. Aplicant-ho a la situació personal quan arribes ja a un una etapa de maduresa important el temps es poc i l’espai cobra importància en el sentit mes purament material com es cercar records de la vida. Un aspecte es repassar i rellegir els llibres adquirits des de menut. En son una pila, i a cops es tracta d'una primera lectura, no hi havia temps per a llegir-los tots al comprar-los. Fins i tot d'alguns ja no et recordaves de la seva existència. Tenir-los a la ma físicament, rellegir-los o llegir-ne per primer cop uns quants ha estat una feina plaent que m'ha semblat oportú compartir-ho amb el lector.

Començo amb un de Salvador de Madariaga "General. Marchese usted". Editat l'any 1959 per Ediciones Iberica de Nova York. esta imprès a Argentina. Te mes de 250 pagines en forma de carta oberta al general Franco demanant-li la dimissió. De fet el interès de l'obra son els comentaris que des de la seva posició d'exiliat fa sobre esdeveniments de política espanyola i internacional els anys que van des del 1945 al 1947. Ho feia des de la Radiodifusion Francaise. Son un total de 80 intervencions sobre temes amples que van des del Concordat amb la Santa Seu fins al separatisme.

Madariaga, ministre de la República, diplomàtic, historiador i escriptor reconegut va néixer a La Coruña el 1886 i va morir el 1978. Va ser una figura important del que s'ha dit generació del 14.
Si be la critica a Franco i la situació política son evidents, Madariaga un conservador lliberal (quan parla del país ho fa sempre com a Yugoespaña) sostenia que les opcions del regim franquista anaven a cavall entre el Vaticà, l'Exercit i l Falange. Al seu entendre son els tres poders que manaven al país.

En el moment actual, torno a lo ja comentat, superat el franquisme, el possible interès del llibre esta en les opinions de Madariaga sobres els temes aleshores. d’actualitat i que ara ajuda a una valoració històrica. Per arrodonir-ho unes quantes consideracions i comentaris, que complementen lo expressat.

Veu similitud entre el regim franquista i el soviètic, senyala com l'INI (Instituto Nacional de Industria) d'aquell temps es una copia de les estructures industrials moscovites. Sosté que en el fons mai va existir una enemistat real entre els dos règims. Parla d'Espanya com un comunisme de dretes. També el preocupava com en aquells moments el mon àrab comença a mirar a Madrid.

No veia massa be els primers contactes amb els Estats Units per a instal•lar bases americanes la península. Es queixa que la compensació que paguen els americans es molt poca en comparació amb els beneficis que en treuen. Un fet derivats que el molestava, retreu que les forces americanes no passin per la justícia ordinària si hi ha algun motiu per fer -hoi ho fan per una Comissió "ad hoc".

En quan al separatisme sosté que el problema ve de Carlos IV i Godoy. Afirma que si al 1800 hi hagués hagut Ferran V i el cardenal Cisneros aquest haurien creat una Societat de Nacions i el declivi del Imperi no hagués passat i. Resultat segons ell: Ara no hi hauria catalanisme ni basquisme.

Quan els militars derrocant a Perón en treu conseqüències de cares a Franco.

Rebat unes declaracions de Martin Artajo, llavors ministre d’Assumptes Exteriors, que distingeix entre llibertats fonamentals i secundaries, entre aquestes darreres la llibertat de premsa.

Conta la conversa amb un sociòleg alemany que disfressa amb el nom de Prof. Oben que el porta a Ironitzar sobres la figura de Franco. Aquest parla de sociometria, precisa el interès del volum mig de la població i diu que a Alemanya es de 200 decímetres cúbics i a Espanya es de 150. La conversa deriva , possiblement a petició de Madariaga, en com es poden aplicar aquests consideracions en el cas del militars. Sosté que els generals obesos son militars d'oficina, en actiu i en temps de guerra sosté es necessària una figura àgil, posa com exemple -com a tipus ideal- l'estampa del mariscal Montgomery. Comenta el sociòleg que a Espanya els generals i els bisbes haurien de menjar menys i el poble mes. Així el país aniria millor.

Critica que Pius XII va incloure al Index dos obres d'Unamuno quan portaven anys editades. Sosté que Unamuno era l'home mes religiós d'Espanya. Assenyala a Ortega com mes perillós per la seva finor intel•lectual i indiferència religiosa.

Hi hauria mes punys a comentar freno. Tinc la sospita que aquest anàlisi de l'obra de Madariaga s’ha convertit en un "calaix de sastre". De fet el que he intentat es valorar com a part d'un antifranquisme clar. hi ha una part interesantíssima com es un anàlisi dels problemes tan espanyols com internacionals d'una època ja passada de mans d'una figura política i intel•lectual de primer ordre con fou Salvador de Madariaga.

Personalment la seva relectura ha estat un plaer i una satisfacció. Amb mes motiu si hi afegim l’època indefinida i convulsa que travessem.

 

FREDERIC SUÑER

ETS EL QUE RECORDES

SERVEIX COM A PRÒLEG I ÉS ALHORA UNA JUSTIFICACIÓ

Temps sobrat, juntament amb una memòria vàlida pel temps passat, em porten a la temptació de fer un record d’allò viscut. Crec que és massa atrevit dir-ne memòries. Tot seguit es presenta una qüestió: quin interès pot tenir? Diria que escàs. Potser a algú pot atraure’l l’activitat política d’un període. Cosa que és precisament el que m’agradaria obviar. Altrament, no comentar-ho seria un engany a un possible lector. Heus ací el dilema.
Escriure sobre records té alguns inconvenients. Quan ho fas, a la primera conclusió —totalment coherent— a la que arribesés que no hi ha possibilitat de reconduir-ho. Els errors comesos, lògicament, no tenen esmena. Si bé provoquen una sensació estranya de neguiteig i disgust. En un relat, sense pretensions, d’una vida, sempre els errors predominen sobre els encerts. De cap manera, el que segueix és un intent de justificar-los. No tindria cap sentit.Shakespearediu que el destí remena les cartes, però som nosaltres qui les juguem.
Un consol i una esperança: potser els records d’un apotecari de poble, enredat un temps en política, poden ser punts de reflexió i propòsits de millora per altres. Hi pot ajudar també el contemplar el tarannà d’una vila a través d’una vida, des de la infantesa fins a la vellesa.
Torno al principi,en la publicació d’aquestes notes hi ha un perill que és la valoració política. Em vaig agafar la política seriosament, si bé més per curiositat que altra cosa.No em costa gens reconèixer que en aquest sentit haestat un fracàs personal, polític. Nogensmenys, vist des d’un un sentit material, fou un període ones van aconseguirun conjunt d’estructures bàsiques que van col•laborar en una millora important de la vila. Així, el llegidor veurà com la vanitat és un pecat venialper la classe de la política.
Un altre advertiment. Sens dubte se’m pot retreure allò que algú a qualificat com a Josepplamania. Fill de Palafrugell, he tractat personalment Pla i he col•laborat en la Fundació, amb la qual cosa considero que tinc certa justificació. Si bé potser m’he excedit. Segurament, també he abusat massa de l’anècdota. Tant per una cosa com per l’altra, les meves disculpes.
Benvolgut lector: si has llegit el pròleg fins aquí, he d’agrair-te el teu interès. Atès tot allò comentat més amunt, una recomanació també: ves al detall només si d’entrada t’interessa. Amb l’esperança que et pugui conduir a un possible profit, torno a Shakespeare, quan afirma a la Tempestat que «el passat és un pròleg».

El trobareu a les llibreries de Palafrugell i als editors

EL DISCURS DELS COLOMS

Una troballa de joventut, un temps en que quasi vivia per la filatèlia, em porta a relacionar-ho amb els moments actuals i a la nova campanya electoral, on els discursos i les arengues no faltaran, de fet ja porten mesos.
Tenia una amiga a La Habana, col•leccionista amb la que intercanviàvem segells. Va venir un cop a Barcelona, per l’aspecte i el lloc on s’allotjava diria era d’una famíliaamb possibilitats, alhora fervent partidària d’en Fidel Castro. Quan aquest va entrar a La Habana el dia 8 de gener del 1959, als pocs dies, el 28,va sortir un segell commemoratiu. M’he l’envià amb una targeta amb mata-segells del primer dia d’emissió. A la targeta hi ha una foto d’un Fidel Castro jove parlant en públic i sobres la seva espatlla esquerre si veu una cosa blanca de forma poc definida. Vaig intentar connectar mes tard amb la amiga cubana. Sembla va marxar als Estats Units.
En aquells moments la profusió de segells era tan gran que obligava a temes concrets. Aleshores em dedicavaespecialment a sobres amb mata-segells especials i de primer dia. Aquest es el motiu que ocasionà a la meva amiga, l’envio de la targeta. Vaig abandonar el mon filatèlic, dona la impressió que ha mort per saturació, per excés d’emissions. El meu darrer record es quan en pla Any Pla es va emetre un segell sobre Pla, un dibuix mal fet, es deia que era Pla fent d’espia. La seva presentació es va fer a Palafrugell.
Tornant a la revolució cubana i al segell, vaig comentar-ho a un amic cubà, Raül Mondelo. Em va contar que aquesta foto te una historia important dins l’imaginari de la revolució cubana, sobres ella han sorgit,anant al topic, “rius de tinta”. Va ser presa durant el primer discurs que va fer Castro el dia d’entrada a la capital, front a unapresidència de diferents “comanadantes” de la revolució, entre ells el popular Camilo Cienfuegos que desprès va desaparèixer en un accident d’aviació,del que mai es van trobar les restes. Allí va sortir la frase cèlebre de Castro dirigint-se varies vegades a Cienfuegos: “Voy bien, Camilo”?Amb un punt de cinisme, en aquell moment, l’elegit dels coloms va començar una dictadura de 52 anys.
Em aquest discurs, que desprès se’l qualificà com a “Discurso de las palomas” Castro va fer fervents desitjos de pau i amistat, sembla dirigits sobre tot als Estats Units. I tot de cop, mentre parla de pau sobtadament uns coloms van aparèixer i un d’ells es va posar sobre l’espatlla esquerra de Fidel Castro, com es veu a la foto que hi ha a la targeta. I sembla que el mateix o un altre va deixar caure una cagarada ben evident a la part esquerra de la jaqueta. El colom te una forma una mica indefinida, no es veu clar del tot que sigui un colom. En les fotos posteriors els colom es veu be i no surt el “residu” blanc. Fruit de la revisió per part dels serveis informatius. Estàvem al començament de la dictadura i els serveis noi estaven ben conformats.

Encara ara es discuteix com va ser que els coloms es posessin sobre Castro. S’ha comentat que fou degut a que l’orador estava en el punt mes alt de la reunió i degut a això si van posar a sobre i el color verd-oliva de la vestimenta va ajudar-hi. Una altre versió diu que els van posar plom a la dieta i els van llençar al moment precís i van volar poc i es van posar sobre Castro. També s’ha dit que van posar feromones a la jaqueta d’ell i això les va atreure. S’ha dit també que un seu col•laborador, anomenat Comte Agüero li va llençar de prop un colom que va volar i desaparèixer i potser per casualitat va provocar que un altre si poses. En fi, opinions per a tots els gustos. Si ja l’ambient era delirant, els coloms apareguts en un moments que parlava de pau va portar els oients al paroxisme.
La revolució cubana ha cuidatenormement el prestigi d’aquestes imatges que porten al mite. Ja el semiòlegRoland Barthes, en un llibre no superat sobres la fotografia (La càmera lúcida), aquest tipus de fotoses valoren com a lo real en el passat, una màgia.
Acabo, penso que l’ús dels coloms encara no s’ha fet servir entre nosaltres com atractiu dels mítings. Els dono una idea.... .

Revista del Baix Empordà - Setembte 2015

CALELLA ALS ANYS QUARANTA

Sempre es interessant conèixer el que pensa un visitant d’un poble, i mes si aquest hi conviu molt temps. A mes, en aquest cas, la seva formació, avalua i acredita l’opinió. Concretem: Fa quasi setanta anys que un jove Albert Oliart, personatge important de la transició, advocat de l’Estat i director econòmic de Renfe. En la transició, va ocupar en el governs de Suárez els ministeris de Industria i Energia, Sanitat i Defensa. En les seves memòries, explica com en la seva joventut, als anys quaranta, va passar uns anys d’estiueig a Calella.
Una favorable situació econòmica familiar, provoca que el seu pare escollis passar l’estiu a la Costa Brava, era l’any 1943. Van llogar una casa, segons ell la millor del poble, la propietària era d’una tal Genovievita quin marit i pare eren pescadors de coral i havien viscut anys a Filipines.
Explica com de Barcelona van anar en tren fins a Caldes i la Sarfa els porta a Calella. Comenta com l’autobús els deixà en una plaça de terra on hi havia una font de ferro i tres o quatre arbres. Ràpidament es dona compte com Calella era un poble de pescadors amb quatre famílies que hi passaven l’estiu. Queda meravellat de paisatge, els bots de vela i rem fondejats sobre la platja i dues o tres vaques. Al fons el sedueix la silueta de les illes Formigues. La primera nit, el te obsessionat i contempla els raig de llum del far de San Sebastià.
Veu com la vida del poble es fa entorn de les voltes del Port Bo i d’una sala de ball destarotada que hi ha. L’ambient va convèncer a la família, de manera que l’experiència es va repetir cinc anys. En una temporada llarga, començava al juny i solia finalitzar a mitjans octubre.
Era una edat fàcil per fer amistat, parla de Consuelo, l’estanquera, on comparava les espardenyes de pagès, l’avi Batlle i els seus fills Tomàs i Jordi. L’avi Gelpi i Pep Gilet que diu li va explicar com havia fet contraban amb Joan March. El Blau li deixa pujar a les seves dues vaques, les mes grans de Calella. Parla d’un pescador que anomena el Tercio que li explica com un cop va matar un tauró que li voltava la barca.
Tot seguit analitza les famílies que hi passen l’estiu, la majoria de Palafrugell. Considera que al Canadell hi viuen les famílies de millor posició, alhora que com a barceloní creu que n’hi ha poques de la burgesia barcelonina. Esmenta la família de l’advocat Isern, amic del seu pare, i la família Sentis.
Valora que al barri de Sant Roc, estan les famílies mes modestes. Assegura, que en aquells temps, la majoria eren de Figueres. Si be, considera que prop del barri, hi ha les que considera millors cases de veraneig de Calella, les dels antiquaris Rocamora i Valenti.
Surt una estreta amistat amb el pintor Josep Maria Prim i navegaven amb el seu dingui. Un cop amb una embarcació deixada volen anar fins a Begur i una tramuntanada forta els obliga a refugiar-se a Aigua Blava on uns pescadors els ajuden i acaben sopant junts. L’amistat amb Prim fa que el pintor li expliqui un seu problema, que de jove estava enamorat de Rosa Pla i li deia que, com era pobre, ella no si volia casar.
Parlant de pintors, coneix a l’Hotel Batlle i també fa amistat amb Joan Serra, segons ell, maligne i divertit, lleig i petit, irònic amb els que li compraven quadres. Diu que era el pintor preferit de la burgesia barcelonina i que exposava sempre (contreta: “pastoreaba”) a la sala Pares.
El segon any el pare va llogar una casa al Canadell i va viure intensament la societat del barri. Coneix a Josep Pla, si be confessa que en aquells moments estava mes interessat per la seva germana Rosa. El recorda amb la seva boina, els ulls brillants i burletes, com els de la seva germana. Descriu la seva boca ample, que travessava la seva cara de pagès murri i desconfiat. Conta com entre cafè i cafè, en una nit amb ell, van buidar una ampolla de conyac. Confessa com mes tard, al llegir El Quadern Gris va comprendre la seva vàlua com escriptor.
Parla de les amistats femenines. Amb elles van a passejar al camí de ronda entre el Canadell i Llafranc. També explica quan amb un grup d’amics fan la obligada excursió a les coves d’en Gilet, així ho anomena ell.
Passa un amor adolescents amb Maria Moratones i es queixa de la pacata i fèrria societat, de la inaccessibilitat de les noies veranejants a qualsevol relació física, que es condemnada al càstig a l’infern.
Des de Calella segueix la guerra i el 1945 va viure amb satisfacció la derrota nazi i el triomf dels aliats. Explica com el general Esteban Infantes, molt amic del seu pare, feia un parell d’anys ja els deia que la Wermarcht estava aniquilada i el triomf dels aliats era segur.
Les impressions del jove Oliart formen part d’un procés que ha transformat Calella. Es bo recordar-ho.

Diari de Girona 15/06/2015

ANÀFORES

El mot catàfora està de moda amb motiu de la selectivitat. El seu contrari, anàfores (repetir paraula a cada paràgraf), defineix be les intervencions en les electorals passades. Han convertit “amb tu” en una anàfora, ha sortit a tot arreu. S’ha de reconèixer que hem viscut una campanya molt pobre, amb el mateix tot avorrit i repetitiu d’anteriors. No estranya que porti a una baixa participació.
En el cas de les municipals, s’ha de valorar el fet que molts ajuntaments, per la crisi, han tingut una vida molt plàcida. Una certa inacció, pràcticament sense problemes urbanístics, justificada o no, per la manca de diners.
Malgrat el to avorrit de les intervencions i la baixa participació, aquestes eleccions han provocat el canvi mes important des de la transició. Fa la impressió que tornem al 1976. S’acaba el bipartidisme. Els gran partits baixen i les noves formacions basades en moviments populars, provocats per la crisi, s’imposen.
Surten Podem, Ciutadans i altres grups lligats amb Podem. El PP rep de valent, si be continua com a força mes votada. El PSOE rep menys, però també cau. Pot portar a la practica desaparició d’algun partit.com Izquierda Unida. Iniciativa no les té totes, es salva aliant-se amb Colau i aquesta te el suport de Podem. UPyD s’esborra.
A Catalunya, Trias perd l’alcaldia de Barcelona i CiU baixa. Si be continua sent la força mes votada i manté les Diputacions. Els ajuntaments de Madrid i Barcelona van a mans de Podem.
En relació al vot sobiranista, millora una mica, si be no arriba al 50 %. També cal dir que la participació ha estat escassa. Una mes alta, com es d’esperar en unes generals, podria variar-ho.
Superades les eleccions municipals i autonòmiques, ha començat la política de pactes entre formacions, la tònica general ha sigut aïllar al PP. Surt de nou l’eterna polèmica si l’alcalde ha de ser el cap de la llista mes votada o el que aconsegueix la majoria, mes o menys lògica. Aquí, descaradament juguen els interessos de partit.
Un petit anàlisi del que ha passat: El PP ha pagat les mesures d’estalvi per la crisi. Malgrat que coincideix amb una millora, reconeguda arreu, de la situació econòmica del país. Altrament aquesta millora no arriba a les classes populars i part de la classe mitjana. No oblidem que Espanya esta entre els països d’Europa on la diferencia entre rics i pobres es mes gran.
S’ha de valorar també que des de la crisi del 2008 totes les eleccions celebrades en països europeus, el govern de torn ha perdut en la gran majoria, sigui del color que sigui. Poques excepcions: Polònia, Alemanya i ara el Regne Unit.
Queda el dubte, difícil de valorar, si l’enfocament de la crisi, de caràcter neoliberal, ha estat l’adequada. No em sento capaç d’opinar. Es diu que als EUA ho han fet diferent.
Tornant al gran perdedor, el PP. Cal assenyalar que a dalt de tot del partit, predominen els números u de promocions. Creen una especia de “despotisme il•lustrat”. Un sol exemple, amb la taxa del 21 % sobre cultura, estic segur que han ingressat menys que amb una mes baixa, però es el criteri absolut que els perd. Els ha fet molt mal. No parlem de Wert amb l’educació.
Una altre consideració a valorar, la corrupció aquesta vegada si ha jugat contra el PP, quan no va ser així en el cas d’Andalusia i el PSOE. Segurament el cas Pujol també ha influït en el descens de CiU.
Tornant als galimaties de pactes post-electorals viscuts, que hem de veure com acaben passades les eleccions del 27-S. Una solució, cada cop mes necessària, es canviar el sistema electoral, al menys a les municipals. Cal adoptar un sistema de dues llistes, una per alcaldes i l’altre per a regidors. Amb una segona volta en cas de l’alcalde, si no arriba al 51 %. Un cop elegit, aquest esta ferm, no hi ha vot de censura possible, i forçosament s’han d’entendre amb els regidors, siguin afins políticament o no. Evitaríem lo viscut fins ara, com els canvis d’alcalde han estat, quasi sempre, per motius poc confessables.

Diari de Girona 09/05/14

LA JUSTICIA

Bobbio a “De Senectute” diu que “ets el que recordes”. El pas dels anys, fa que cada cop valores mes els temes d’actualitat en funció de l’experiència personal. Fets recents, de tothom coneguts, porten a comentaris sobre el funcionament de la justifica. Fruit d’uns anys en els que –afortunadament- he tingut contactes limitats amb la justícia, tant a nivell particular, com des d’un càrrec polític, em suggereixen uns apunts.
En principi, la complexitat de la vida moderna condueix, cada cop mes, a recórrer a la justícia. Malgrat, que en molts cops, segurament es fa de manera innecessària. Caldria esgotar mes certs tipus d’arbitratge, que evitessin anar directament als tribunals.
Degut a això, la feina dels jutges augmenta enormement, i també els camps on han d’intervenir es mes important. Es diu falten jutges i personal auxiliar. Alhora, sembla que els mitjans materials que disposen son pocs i segurament molts procediments a seguir son totalment depassats, fins i tot obsolets. Ve a la memòria la noticia, fa uns anys,, amplament comentat a la premsa, quan un jutjat va alliberar una persona que estava sol•licitada per un altre. Quan hi ha procediments informàtics eficaços, sembla no hi havia, desconec si ara existeix, un registre general de detinguts o processats pendents de recerca. Dona per pensar que l’Estat fa l’orni quan es tracta d’augmentar el numero de jutges i els seus medis.
Hi ajuda un punt d’una lògica esclatant: Hisenda esta assabentada de tot, no se’ls escapa ni una. El jutges, resultat del comentat anteriorment, no coneixen (o no coneixien) si una persona esta reclamada per un altre jutjat. Es lògic que a cops surti la sospita, es que no interessa?
Passant al principi, la meva experiència personal es com deia –afortunadament- curta. En el camp privat, fa molts anys, vaig rebre un anònim demanant diners i que es va resoldre amb la captura (amb ferides) dels responsables, fills de bones famílies que passaven l’estiu a Llafranc. Em va portar problemes, ja que jo no vaig guardar l’escrit d ‘amenaces, ni tampoc me’l va demanar les forces d’ordre. Es va considerar que la reacció fou excessiva. Mal de caps, que a la fi va resoldre la amnistia general dels “veinticinco años de paz”.
Per un altre costat, un accident familiar, amb lesions greus, em va portar de nou a la justícia. Cinc any va tardar a resoldre’s, convalescència inclosa, i on vaig observar una diferencia enorme entre un judici portat per un jutge substitut i un posterior portat per una jutgessa de carrera. No hi havia color, ni en el tracte ni en el temps. El primer va tardar sis mesos a donar la sentencia, quan ja havia arribat el titular i en el segon cas, deu dies.
Un altre aspecte viscut, ha sigut en el camp polític. S’ha dit, era una realitat al meu temps, que hi havia una judicalització excessiva de la política local. I els que hem estat en aquest mon, crec massa sovint hi hem caigut. Recordo com el primers temps d’alcalde, davant manifestacions que creia, i segurament eren, incorrectes, vaig intentar anar als tribunals dos cops, i sempre vaig perdre. Per altre banda, dues vegades també em van posar reclamacions judicials personals, i em vaig sortir ben lliurat de totes dues. Es una corrent, i ara vist amb anys em sembla be, el que segueixen els jutges, donen prioritat a la llibertat d’expressió. Fugint de qüestions personals, un altre aspecte viu en política local, solen ser el casos, la majoria urbanístics, que acaben en procediments contenciosos administratius. Aquí, es una opinió pròpia, per lo viscut, s’observa una tendència favorable a les administracions publiques.
I dins el camp judicial i polític un altre aspecte, d’actualitat quasi diària, estes a tot arreu: Son els actuacions per casos de corrupció. que ha portat la classe política a un desprestigi total. Aquí s’observen convivències a alts nivells polítics i judicials, que potser obliga a que els òrgans de control de la judicatura fossin elegits per els propis jutges i no per el poder polític. Si no es la solució del tot, ajudaria (fan por els jutges “estrella”). Una pregunta: El fiscal general, ha de ser nomenat per el govern de torn? Dos punts mes: A Espanya hi ha 10.000 aforats, que han de ser jutjats per Tribunals Superiors o el Suprem. Ara s’hi ha afegit la família reial. No deixa de ser un procés entorpidor. I per últim, tornant-hi, la presencia de “jutges estrella”, de noms prou coneguts, que engeguen Montesquieu i la separació de poders. Barregen magistratura i política.
Per acabar, una altre consideració sobre la justícia que em recorda un comentari que feia sovint Pla, quan deia que a l’època victoriana els jutges anaven en tren en un departament aïllat, per preservar-los del contacte amb la gent. Ara es una pura entelèquia, si be deixant de banda que personalment poden tenir les opinions que creguin, les agrupacions actuals en base a opinions polítiques, no pareixen apropiades. I sembla no existeixen a cap mes país.

Diari de Girona 16/02/14

COSES VISCUDES

Entrem en un any preocupant. S’albiren “brots verds” si be l’atur baixa. Com catalans, l’any ens pot portar decisions clau. A aquestes inquietuds , personalment van records propis duna vida (que de fet es com reviure -la). Conclusions, que amb un punt de gosadia, intentaré compartir amb el lector.
He viscut un mon creixent i cada cop mes complicat. Una guerra mundial on cauen els sistemes feixistes, que ens porta, gracies a la intervenció americana , a un parcial renaixement democràtic. Manen els Estat Units junt a un contrapès de Rússia. Apareix la bomba atòmica. Ve una etapa de guerra freda, que guanyen els americans. Surten guerres “locals”: Corea, Vietnam i Balcans.... . Japó perd influencia a l’Assia i la Xina remunta. Amb alts i baixos, arribem a l’estat actual on es dissenya un cert equilibri i un repartiment de forces. Encara els Estats Units conten mes, si be Xina en un sistema policíac de capitalisme/comunisme, poca poc, sembla arriba al mateix nivell. Alhora apareixen, ben clarament, països emergents asiàtics, americans i algun africà. A la vegada, un creixement demogràfic enorme i distorsionat. Elevat en països subdesenvolupats que porta problemes, i en contra, es molt escàs en països avançats.
Concretant a Europa, després de dues guerres mundials, es manté en una certa democràcia, gracies també, a les intervencions americanes. Alhora que les “potencies” europees perden les colònies. Es viu un període de prosperitat, que s’inicia amb el Pla Marshall. Es crea la Unió Europea. Ve la crisi, Alemanya i el països nòrdics aguanten, si be imposen, dins la UE, els interessos econòmics sobra els polítics. A Rússia, cau Stalin i a la llarga el comunisme. Si be, habituada a dictadures, sembla ja els va be el “sistema Putin” . El país millora amb l’ajut de la gran riquesa en recursos naturals, que l’altre part d’Europa no te. Ensems provoca una corrupció organitzada que porta protestes, sense resultat. .
Passem a Espanya. Passada una guerra civil i una dictadura que va evolucionar al ritme de la situació internacional, mort Franco. Arriba a una transició, ara criticada, la única possible dins les possibilitats que hi havia. Ha conduit a una fase de cert benestar, que començà en l’ etapa transitòria de Suárez, una mes llarga de Gonzalez, la mes breu d’Aznar i Zapatero que marca la fi. La clau d’aquest període, sobre tot als inicis, es la complicitat de la monarquia amb el PSOE, impulsada per els americans que veien en González com home d’esquerres (que tocava), alhora no comunista ni amb lligams amb ells. Ve la crisi econòmica,. agreujada a Espanya per el “boom” de la construcció, que ens porta a un atur d’escàndol. Entra Rajoy que fa la política que li marca Brussel•les. Li complica la vida una corrupció generalitzada a tots nivells.
Entrem a Catalunya: Passada l’època franquista, entra Tarradellas i la Generalitat. Ve una “belle epoque” a mans de Pujol, Maragall i Montilla, on el país es refà, en part amb endeutament. La crisi porta a un període difícil que s’agreuja per a el tracte discriminatori habitual per part de l’Estat espanyol. Es proposa un pacte fiscal, amb la intenció de pal•liar l’espoli fisca de sempre, que Rajoy rebutja d’entrada. Augmenta el malestar. La situació econòmica de la Generalitat es fatal i comencen les retallades que afecten sobre tot a la política de benestar. Un projecte de nou d’Estatut es passat pel ribot per les Corts i el Tribunal Constitucional. El descontent es manifesta en la diada del 2012, que aplega a Barcelona un milió i mig de persones. Enfortit, Mas convoca (crec equivocadament) eleccions anticipades i paga el cost social de les retallades. Ve un govern, de mal explicar, de CiU amb el suport d’ERC ( que no es mulla). Madrid (dic Madrid perquè en aquest punt tots els partits hi estan d’acord) no vol de cap manera una consulta sobre l’autonomia o independència . Resultat: Un augment clar d’aquests sentiments que porta a l’èxit de la Via Catalana. Els extremismes pugen, juntament, el sentiment contra Catalunya a la resta de l’estat augmenta
Es de preveure un canvi polític: Els ajustaments econòmics porten protestes i moviments com el 15-M, PAH, Gamonal i metodologies com l’”escrache” (On s’afegeixen elements ant sistema) .que palesen aquest malestar. Desconfiança en els política i en l’estructura dels partits. Tot conduirà a un sistema mes divers?.
Penso hi ha un punt basic: No veig solució mentre no s’entengui que la diversitat i les diferencies enriqueixen un país. Quan ara passa lo contrari, es vol unificar-ho tot, començant per la llengua. Es un sentiment atàvic a l’altiplà, ve de molt lluny, ja es van expulsar els moriscos i els jueus.
Torno al començament. Dins una etapa que, mes que mai, permet observar i treure conclusions, he de dir que soc pessimista. Nomes esperar que les il•lusions perdudes es converteixen en esperances.

Parcial

10/09/2013

GIBRALTAR

Cedint a la actualitat, junt amb els records, anem al tema estrella d’estiu: Gibraltar. La disputa sobre el penyal surt episòdicament. L’he viscuda vegades. Abans de recuperar records, per intentar centrar la qüestió repetiria dos frases. Una d’elles es la de Clausewitz quan deia que la guerra es la continuació de la política per altres mitjans. L’altre, diu que el països febles no tenen política exterior.
Dins aquesta recurrència, recordo, de jove, una conversa amb un amic, el metge Francesc Dalmau i Norat. Comentàvem un dels episodi reclamant Gibraltar, en temps de Franco: Manifestava la seva disconformitat amb el requeriment, dient que el penyal era –en aquells moments- l’únic lloc de la península on hi havia democràcia. I em contava com ell va travessar, nadant, la badia de Gibraltar per anar a Anglaterra i allí va formar part de les forces invasores de Normandia.
Recordo també l’eslògan que ens feien repetir de menuts a l’escola, quan Espanya va accedir al protectorat de Tànger, la cançoneta: deia: “Un, dos, tres / Tànger de España es / Gibraltar vendrá después”. Cosa que naturalment no va passar, ja se’n van cuidar prou els anglesos. Mes tard, amb la retirada d’ambaixadors acordada per al ONU es va convertir en allò de: “Si vosotros teneis UNO (United Nations Organisation) / nosotros tenemos DOS”. Amb tot, l’any 1967 l’organització va donar dos anys al Regne Unit perquè “descolonitzes”. Ni cas, per part dels anglesos
Ara la crisi ha vingut degut a l’enfonsament, per part del govern de Gibraltar, de blocs de formigó a la badia, en aigües –diuen- espanyoles. Sembla amb la intenció d’ampliar-la i edificar-hi. (Algú sospita que es una “serpent d’estiu” provocada per l’afer Barcenas, no ho sembla). La resposta del govern espanyol ha estat complicar l’entrada a Gibraltar amb inspeccions rigoroses, la contesta anglesa (com en el bons temps) es enviar la flota.
Des del famós tractat de Utrecht es un tema recurrent que dona per valoracions molt amples i canviants. Dins el país, els partits espanyols sembla sostenen el govern, el catalans callen menys ERC que vol convidar als gibraltarenys per la Diada i fer front comú amb Argentina per les Maldives. Però una dada molt significativa es el silenci, fins ara, de la Junta d’Andalusia. Hi ha motius per a pensar que, pescadors a part, la regió surt beneficiada econòmicament de Gibraltar. Sembla que l’alcaldessa de La Linea esta “a partir un pinyó” amb el governador de Gibraltar (el vertader poder de la colònia). Es diu sopen junts cada setmana.
Ara el problema canvia: Abans, Gibraltar era, mes que res, un tema d’orgull nacional, una estat colonial dins la península. I la reclamació sorgia quan convenia. Els gibraltarenys encantats d’esser-ho per els moltes avantatges que els portava, actualment encara mes. Un referèndum donarà sempre una majoria aplatant a continuar com colònia anglesa. Ha portat a que la cosa es compliqui i sigui de mes difícil solucionar. Gibraltar s’ha convertit en un paradís fiscal amb enormes interessos pel mig, alhora punt de contraban de tabac i drogues. Altament, amb quasi 30.000 habitants hi ha registrades 50.000 empreses. I, cal insistir-hi, segurament dona vida i feina a un sector important d’Andalusia, si be perjudica als pescadors. Això si, l’assistència sanitària diuen la paga Espanya.
Entre xarampió i xarampió per recuperar Gibraltar, i ves a saber quins interessos juguen per el mig, els anglesos fan -ben callats- la seva feina. ampliant el domini. El entesos diuen que el territori actual es superior al que marca el famós tractat d’Utrecht. Important, en aquells moments tampoc hi havia aigües jurisdiccionals, es diu arribaven fins on arribava una bala de canó. Un altre punt es el tema dels problemes que porta a Espanya el fet de tenir un paradís fiscal dins el propi país. Te solució, o hi ha interessos que ja els va be? I l’augment de superfície cal portar-lo a instancies jurídiques internacionals? . No oblidant que els anglesos mantenen al canal de la Manega unes illes paradís fiscal. Per cert, i relacionat indirectament amb la colònia: Una companyia finesa que havia d’instal•lar un vaixell / hotel de luxe a Barcelona no ha complert i passa del tot, en canvi n’instal•la un a Gibraltar i una altre a Londres. Ara sembla que Brussel•les intervindrà, i naturalment tot fa pensar que serà a favor del Regne Unit.
En fi, juguen uns sentiments patriòtics respectables front interessos econòmics importants. Sospito, i no em satisfà, que com sempre el país mes fort s’imposarà. Els interessos econòmics, d’uns i altres, prevaldran.

Diari de Girona 07/07/13

EL PODER

Fa poc, un palafrugellenc, lector del diari, em deia que fa temps no veu cap escrit meu al diari. Li donava dos motius: Un d’ells es que l’edat no perdona, i malgrat un estat encara prou satisfactori, falta empenta. Però li donava un segon motiu, molt mes important, es que comentar sobre la situació actual, no te cap atractiu. Passar d’haver estat un actor (modest) a espectador, porta una tristor profunda. Una crisi global junt amb la situació del nostre país, abocat a un futur que no veig clar. Ara be, amb el meu pessimisme no m’agradaria augmentar el desànim vigent i contribuir al sentiment contra el polítics, present arreu ( a cops justificat del tot). No podem oblidar que la política es l’art de conviure en societat i que malgrat errors comesos, ens ha portat als millors anys que ha viscut el país. Par això deixo opinions apart , per atendre l’amic.
Crec totalment en Kierkegaard quan diu que “la vida nomes es pot viure mirant endavant, però nomes es pot comprendre mirant endarrere”. Es mes vàlid que mai, sobre tot per els que hem viscut anys. Si mires endavant el pessimisme es total. Si mires enrere, hem passat la millor època, nogensmenys hem estirat mes el braç que la manega, hem suportat la sagnia que representa un espoli fiscal i un tractament injust des de Madrid (que son els que creen el separatisme). Rebem per tots costats, alhora hem pagat i estem pagant el cafè per a tot-hom. Com deia, la crisi estesa a quasi tot Europa, a nosaltres ve multiplicada per les difícils relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat. Sobre aquest acuit, hi ha exemples a punta pala, que emplenarien aquest diari. Citem nomes el darrer: Aquí hi ha retallades a dojo, a Extremadura, subvencionada , abaixen l’IRPF.
Dins aquest context, em preocupa una experiència recent: En una visita a una regió espanyola, he notat una diferencia, que no veia abans. Quan et sentien parlar català en llocs públics, notava una certa prevenció fins una animadversió latent. He dubtat si comentar-ho (soc conscient dels perills), consultat amb uns acompanyants, m’han conformat la mateixa impressió. Coincideix amb algunes reconvencions de vells amics de l’altiplà, amb els que de tan en quant parlo per telefono o ens canviem correus. Resultat: Incomprensió envers Catalunya per part de la resta de l’Estat, que porta un creixement del independentisme a Catalunya.
No entraré si en algun cas els catalans hem estat prou capaços o les trifulgues internes i personalismes ens han portat per mal camí. Soc crític amb algunes actuacions i accepto que mai la culpa es nomes d’una part. Un punt recent: El muntatge de “Espanya contra Catalunya”, on ens porta?
Com opinió personal, en poc espai intentaré valorar un aspecte que de tan conegut, es a cop oblidat. Dins el intent d’ aclarir les relacions entre Espanya i Catalunya oblidem un concepte basic: El poder.. Entès com diria Max Weber com “la probabilitat d’imposar la voluntat pròpia dins una relació social”.
Ve tot seguit un concepte difús del poder, en una democràcia manen realment els elegits? No ho crec. Ara veiem com a Espanya, en bona part, manen els bancs. Sobre aquests qui hi ha? A Brussel•les, segurament ho fan els lobbys i bancs. I al mon? La gran incògnita: Es el grup Bilderberg amb les seves ramificacions econòmiques, polítiques i militars? Les societats secretes? Qui mana en realitat? Un dubte important: La crisi que vivim, en part ha estat provocada? Amb quina finalitat? Els interrogants no acaben. Pensar sobre lo dit no deixa de ser una candidesa, el poder es el poder (i font de corrupció). Fins l’entramat històric, la vinguda de una democràcia, ha sigut un gran pas, però queda molt per fer.
Com influeixen aquets poders fàctics en el cas concret de Catalunya? La UE no ho veu massa be, diria mes, n’és contraria sense fer-ne un “casus belli”. Tot fa pensar que ho consideren un problema intern espanyol (una actitud còmoda). Qui te la paella per el mànec es l’estat espanyol. Te els diners i això vol dir poder. S’ha d’afegir-hi el sentiment, en general poc amistós, envers Catalunya. Esta present a tot arreu (no repetiré un cop mes la frase de Pla de dretes i esquerres). Una consideració a afegir-hi, el caràcter espanyol no entén ni entendrà mai que la diversitat es una font de riquesa per un país (varen començar per expulsar jueus i mossàrabs, després ordres religioses). Un segon punt, Espanya treu diners de Catalunya i això no ho vol perdre. Cal recordar que la fase actual va començar en la petició d’un pacte fiscal al que Rajoy s’hi va negar en rodo. La negativa porta a una evolució lògica: dret a decidir i independència. Un enfrontament entre qui mana, qui te el poder real i els sentiments d’un poble.
He intentat anar al que crec es el fons del problema, el poder no es cedeix. L’amic, responsable d’aquest escrit, entendrà el meu escepticisme i els meus dubtes. Recordo, quan vivia de prop el núvol polític, la frase d’un alt dignatari nacionalista: “La independència es un tren i cada u baixa a l’estació que creu”.

Diari de Girona 18/05/13

TERTULIES

Els anys et porten a una selecció natural de les persones que tractes i les baixes concentren el medi en que et mous. La tertúlia esdevé fonamental i dins les naturals molèsties que porta la vida, tens mes respecte al menjar i ho compenses valorant mes la companyia. Sol succeir en bars o barraques, acompanyat d’àpat o no. En resum , la companyia priva sobre el contingut de l’àpat. I em passa ara que a Girona tenim el millor restaurant del mon,
En aquestes reunions, planeja un altre perill: que algun comensal se li ocorri parlar de la situació política i econòmica actual, un desastre absolut i perspectives pitjors. Aleshores sol aparèixer un silenci prou demostratiu, flora un escepticisme que mata la conversa. Amb els anys hom aprèn a dubtar i adaptar-se a la fatalitat.
Si be el pas del temps marca aquestes situacions, ja de jovenet m’atreien les tertúlies. Anant enrere recordaria les converses entre amics, mers tard marcades per la presencia de Pla en alguns sopars. I com a fil que em porta al que comentaré mes endavant, aniré a la tertúlia que un quants fèiem cap al tard a la botiga de Jaume Isern. En Jaume, persona intel•ligent i cultivada, fou l’aglutinador d’un grupet, que amb un punt d’ironia i per comoditat alhora, ara en dirien “intel•lectuals”. Ens reuníem d’hora baixa, a la seva fleca al carrer Torres Jonama (una llegenda urbana diu que algun cop deia el preu del pa en sestercis). El punts de discussió eren amplis, el moment no donava massa per política, anaven des de cinema, la nostra bíblia eren els “Cahiers de Cinema” a temes d’història de Roma, passant per els llibres del moment (permesos o passats de França) i les trapesseries locals d’una certa importància. Pla en algunes ocasions hi anava La seva presencia, generalment curta, solia ser per demanar l’ajut de Isern per qüestions diverses, tan posar-li en net algun escrit com altres temes. Com exemple, un cas: Recordo que una vegada quan l’escriptor de Llofriu preparava un homenot sobre Riba, li va dir a Isern: Si us plau, escolliu tres o quatre versos que us semblin representatius per posar-los a l’homenot.
En aquells moments, serien a principis dels setanta, un diumenge ens trobàvem amb Quinta i Pla a S’Agaro on si no recordo malament hi havia Fuster, part de la família Ensesa i l’aleshores director de La Vanguardia Haracio Saenz Guerrero. (M’hi trobava per un motiu prosaic que no val la pena comentar). Aquest li va fer a Pla la proposta que publiques els escrits de Destino. Pla va fer l’orni, no va contestar. De tornada va comentar dins el cotxe: Heu vist la proposta de Saenz Guerrero, ho tinc clar, de Verges cobro puntualment i del “conde” no se si cobraria. No es que li tingues massa simpatia al noble, ja venia de lluny.
Ho arrodoneix el fet que he recuperat fa poc un escrit a maquina que em va donar Jaume Isern que es l’homenot “El Senyor Godó i La Vanguardia”. Pla li havia deixat l’escrit original perquè li passes mecanografiat, no se per quins motius concrets..
Amb Martinell havíem comentat un rumor, com si un primer redactat de l’homenot, Verges li hagués recomanat polir-lo una mica. Si be, directament ni per part de Verges ni de Pla no vaig sentir mai cap comentari en aquest sentit. Atesos els antecedents, per curiositat m’he dedicat un temps a comprovar si el text que tinc es igual al publicat al volum 29 de les Obres Completes. HI ha contribuït el fet que fa poc s’ha publicat una nova edició d’El Quadren Gris amb unes 5000 correccions. Amb tot respecte i salvant la millor opinió dels savis, em sembla que a hores d’ara corregir Pla es un punt inútil, per mes que ho justifiquin amb errades. El català de Pla, es el que es, i no cal canviar-lo. A no ser que motius econòmics (una nova edició) hi ajudin.
Passem al resultat de la comparació. Dona per a molt poc, petites correccions que detallo. No hi ha cap adició ni supressió clares. Lo que he trobat es molt poc. Per orientació va primer el numero de pagina del volum de l’obra completa, a continuació el text publicat al llibre / segueix el text de la copia d’Isern: Va la relació: 254 fortuna formal / fortuna personal, 254 en 1881 / en 1884, 286 aquesta situació / aquesta situació precària, 290 informació de primera ma recollida / informació recollida de primera ma. 292 puret de l’Havana / cigar de l’Havana, 292 tramoies / tinglados, 296 l’etapa mes trasbalsada del diari i de la historia d’Espanya / l’etapa mes trasbalsada de la historia moderna d’Espanya, 296 República / república, 299 maguer / magüer, 300 no tenim /no tinguem, 201 ensopit / avorrit, 308 de riure / de riure amb un esgarips de putxinel•li, 308 carrer de Pelayo / carrer de Pelagi, 304 els somiadors / els senyadors, 311 als de Madrid / als dels de Madrid, 313 perills seriosos / perills evidents, 316 (que fou pare de la criatura) / el mateix sense parèntesis.
En fi, el lector pot pensar que qui no te res a fer, al gat pentina. Te raó, segurament això es el que he fet.

Diari de Girona 13/04/13

LLIBRES VELLS

“Els que no volen entrar en política, seran governats per els que si volen entrar-hi”. Aquesta frase de Toymbe et porta un dilema: Enguany hi ha motius sobrats per avorrir la política i els polítics, la contrapartida es que sense aquesta i aquests, no podríem anar. Vist tot plegat, et cau l’anima als peus. Personalment, malgrat haver-hi contribuït mínimament (una mínima part de culpa) per higiene mental, intentes allunyar-te’n i ho he aconseguit amb el motiu que explicaré.
Com? Llegeix-ho molt, i sobre tot llibres adquirits en una època que no hem quedava massa temps per a fer-ho. Coincidint amb el fet que fa pocs anys, vaig viure la invasió de paletes (Gràcies a Deu quan venen i gràcies Deu quan se’n van). La seva presencia va portar empaquetar la majoria de llibres, alguns els donava per perduts, ara o poc a poc els he recuperat.
El rescat ha portat un problema: ordenar-los (son uns quants milers). A la meva edat es una feina massa feixuga, falta empenta. Una persona (no tècnica) me’ls ha ordenat per la mida i jo, poc a poc, els vaig agrupant. Resultat: disposo de molts llibres, però no tinc una biblioteca. Un petit incís, he intentat el llibre electrònic i no me’n he sortit, necessito el paper. També m’és difícil llegir des de l’ordinador i soc incapaç de corregir un escrit des de la pantalla, he de fer-ho sobre paper.
Sorpreses agradables: He retrobat tres llibres dels anys quaranta, comprats per indicacions de Pla i que segurament em van portar, molt mes tard, que entres un temps en el mon polític. Entre ells un de Ismael Herraiz “Italià fuera de combate”, un altre es “El numero siete” de Penella de Silva ‘ (el set era el numero del carnet de Hitler al partit nazi), un estudi sobre Hitler, on atribueix el fracàs de Mussolini, en part,. al fet que enraonava alemany i Hitler el subjugava i el tercer es una llibre de German Arciniegas “Biografia del Caribe” que recordo vàrem comprar amb Pla i Quinta a can Canyet a Figueres. Juntament amb les obres completes d’Azaña. També vaig comprar-hi algun volum de “La matemàtica en la historia” de Deulofeu. Sobre l’obra de l’apotecari figuerenc, “L’Empordà bressol de l’art romànic”, Pla sostenia, amb sornegueria, que potser Sant Pere estava enterrat a la rambla de Figueres.
Com comento, multitud de llibres propis de la transició i anys previs. Alhora em va donar per comprar obres completes, hi ha les de Marañón, Ortega, Maragall, Riba, Menéndez Pelayo, Cambó, Pla, Baroja i tot una pila de clàssics castellans editades per Aguilar enquadernades en pell. Molts diccionaris: l’Alcover, La Enciclopèdia Britànica, la Catalana, el diccionari de Joan Coromines.
També hi ha una part important d’obres editades per el “Ruedo Iberico” que acostumàvem a comprar a Perpinyà amb Josep Quinta (alguna vegada amb Pla) a la llibreria Jeans que estava prop de on hi havia el diari “L’independeant”. Alhora alguns comprats a Paris a la Llibreria Espanyola, prop de casa uns meus parents, davant el mercat de Saint Germain, on anava sovint.
Un apartat per anar agrupant es el dels llibres dedicats. Algun son purament de compromís, si be d’altres tenen un valor especial. Un altre capítol son llibres d’art, també comprats molts d’ells a França, sobre tot de la col•lecció Skira i també un bon lot de “la Pleiade” quin color vermell va fer que Pla exigís a Verges que les seves obres completes fossin igualment amb cobertura vermella, vista l’ambient fosc de les biblioteques d’aleshores.
I de llibres passem a ex-libris, una senyal de propietat, a cops ben útil (Quan deixes un llibre i no el tornen, perds el llibre i perds l’amic). He tingut una bona amistat amb Modest Cuixart, un cop li vaig comentar si volia fer-me un dibuix per un ex-libris. Me’l va fer puntualment, com deia de “trama biològica”. No recordava on era i per sort, junt amb els llibres. ha sortit de nou i recuperarà la seva finalitat. Poc a poc, aniré posant-lo i ensems n’he fet un punt de llibre.
El text, una mica difícil de llegir en el dibuix, es un vers d’Ovidi: “sic ut guta cavat lapidem, non vi sed saepe cadendo” La darrera part es el frontal de la meva web (www.fredericsunyer.cat). En traducció lliure, ve a dir: “així com la gota forada la pedra, no per la força sinó per la constància”.
Fruit de moltes converses mantingudes amb el pintor, ha arribat a la conclusió que vol expressar un equilibri entre anarquia i ordre. Algun cop m’havia dit que era un “anarquista de dretes”.
En fi, la reunió de llibres de tota una vida, dispersos per motius diversos, m’ha portat en certa manera a reviure una existencia.

12/02/13

DESENCIS

A cops penso que fer quatre ratlles sobre temes del moment, en gran part desfavorables, no es res mes que augmentar i aprofundir l´enuig i pessimisme generals. Malgrat tot, no em puc estar de comentar un tema actual: la corrupció. Quasi cada dia surt un cas nou. La seva ubicació, va des de la mes alta representació de l’Estat fins al regidor o funcionari aparentment mes modest. No es cap remei que a Europa, Deu n’hi do, el suborns estan a l’ordre del dia, sobre tot als països de l’Est. Ens estem acostant a Grècia. I no es cap consol el fet que de corruptes i lladres n´hi ha hagut sempre.
I la primera valoració a fer es que l’afany de superació es propi de totes les espècie del mon viu. Animals i vegetals lluiten també per a superar, i si es possible eliminar, els propers. Esta inscrit dins el nostre ADN i alguns poden considerar-ho una conseqüència del pecat original. En el cas de l´home, hi ha un sentiment que ho frena (o hauria de fer-ho): la moral col•lectiva. Pla ho definia quan deia que “l’estat normal de l’home es el pecat”, a cops amb un to sarcàstic afegia “vos sou com Jesucrist i el federals de Sant Feliu de Guíxols, que creieu que l’home es redimible”. En el cas de la corrupció, tema obligat, estes a tot arreu i a tots els països, cal fer un primer incís: Perquè hi hagi corruptes ha d’haver-ho corruptors.
Entrem en un segon punt: el finançament dels partits polítics. Aquí estarem d’acord que s’ha de regularitzar i que sovint por ser causa d’actuacions delictives. Altrament, abans de continuar, cal aclarir un aspecte totalment necessari: La democràcia ens han portat a l’estat actual i malgrat els darrers escàndols, el país ha passat els millors anys de la seva historia. Si la cosa s’ha anat torcent ha sigut degut a uns pèrdua de decisió de la societat civil i a un augment del poder dels partits polítics. S’ha creat una partitocracia disciplinada que ja va iniciar Guerra amb allò “qui es mogui, no surt a la foto” (que als inicis de la transició, en part es podia justificar, ara de cap manera). Un detall mes: Cap partit vol llistes obertes. La direcció ha aconseguit un poder quasi absolut, que ens porta a la frase, tants cops citada, de lord Acton “el poder tendeix a la corrupció, el poder absolut, corromp absolutament”.
I aquí juntament amb el finançament irregular dels partits polítics sol anar-hi lligat al lucre personal de intermediaris concrets. Afavorit per la nul•la eficàcia dels procediments de control juntament amb una lentitud judicial, que potser es el que interessa i que fins la moment una sola persona ha anat a la presó (i per pocs dies). Alhora el paper dels mitjans de comunicació, amb motius interessats, parlen mes d’uns i deixen de banda als altres.
Dins aquest concepte de degeneració caldria incloure el tema dels nomenaments de càrrecs públics i ascensos en les escales funcionarials. Es la invasió de la administració per els partits. On les afinitats polítiques i les estructures de partit manen. Així com els nomenaments de càrrecs de confiança que omplen moltes institucions. La solució sembla senzilla, blindar la administració dels partits. Hi ha països on aquest punt esta molt limitat, com el “civil service” angles i a França amb els “normaliens”. Si ha d’afegir una corrupció institucional: AVE innecessari, aeroports buits, universitats que no calen, empreses publiques, niu d’”endollats”. .
En surten cada dia casos nous, amb espionatge inclòs entre polítics. A vegades pot sorgir una pregunta: La crisi actual ha provocat un augment de la corrupció? Diria que no, ja que molts dels casos esmentats venen de temps ja llunyans, d’èpoques encara d’eufòria econòmica. Es aquesta eufòria que els ha provocat? Hi ha ajudat potser. Tornant al principi, el polític es un home i el seu entorn el condiciona, i amb això no vull excusar-ho.
Solucions; La moral col•lectiva no viu els seu millor moment i alguns polítics tampoc no son una excepció. Si be creuria en l’honestedat d’una majoria. Una regeneració dels partits, una reducció de despeses, campanyes mes reduïdes, controls reals, justícia eficaç poden ajudar-hi.
Estem submergits dins una crisi econòmica sense precedents que engrandeix qualsevol esdeveniment desfavorable com son els casos de corrupció. Tot plegat porta a un escepticisme total i a un sentiment de indefensió. Que resum be la contesta que va donar un il•lustre monjo quan li van demanar la seva opinió sobres la qüestió. Va aplicar la paràbola del bon samarità, qui el ser ajudat a recuperar-se del les ferides que li havien fet uns malfactors, va dir als que li treien les mosques de la ferida: “aquestes no les toqueu, que ja estan tipes”.

Diari de Girona 27/01/13

LA VELLA (I BELLA) UNIVERSITAT

Ovidi deia: “El temps ha passat, queden els records”. Fa pocs dies, era al mati, feia bo, tenia temps i em trobava a la plaça Universitat. Em va venir l’acudit d’entrar-hi i fer una passejada per dintre l’edifici de la Gran Via. Des de l’any 1956 no hi havia estat, ja que el doctorat el vaig fer al nucli nou de Pedralbes. I el primer cop que vaig posar-hi els peus fou l’any 1948 per fer l’Examen d’Estat, del que conservo la papereta d’examen signada per Vicens Vives que presidia el tribunal. El rector era el Dr. Luño Peña. Han passat d’aleshores una pila d’anys. Vaig entrar-hi de nou per on ho fan els estudiants, ja que em semblà que l’entrada central era nomes per gent de la casa. A despit, un cop dintre vaig veure l’ample vestíbul d’entrada i l’inici de l’escala majestuosa que portava, i suposo que encara porta, al rectorat. Conservo records d’aquesta escala on un cop Ruiz Jiménez va parlar als estudiants revoltats. L’edifici m’agrada, obra de Elies Rogent, entre neogòtic, tirant a renacentista, conserva tot el seu caràcter i encant.. Resultat de la massificació d’ara, es veu com recons que abans no eren fets servir, ara s’aprofiten amb portes, generalment de vidre, i veus mobiliari modern dintre.
Visita obligada als dos patis. Començo per el de ciències on hi havia abans Farmàcia, Químiques i Física. Ara hi trobo Matemàtiques, que abans en deien Ciències Exactes. Romancejo per el pati, pujo al primer i segon pisos on abans hi havia la majoria de laboratoris. Torno al primer pis i per l’ample passadís que uneix els dos patis, passo pe davant del paranimf (tancat). Arribo al pati de lletres on hi havia Dret i Filosofia i Lletres Ara hi trobo Filologia.
Després ve una visita obligada al bar. Continua al mateix lloc, al soterrani al costat del pati de lletres. Intenta-ho rememorar velles èpoques i prendre un cafè, no me n’en surto . El temps manen, amb tanta gent, s’ha convertit en un “self service” i em trobo amb una cua impressionant. Me’n vaig.
M’acosto a la part que dona al carrer Muntaner, on hi havia l’edifici de Ciències Naturals. Ha desaparegut i en el seu lloc ho ha un edifici important que arquitectònicament em sembla una barbaritat, que no lliga amb la resta. Potser es aquest contrast es la que cercaven.
Torno al pati on hi havia Farmàcia. S’ajunten l’espai físic i els records. Ubico mentalment els mestres i les aules en donaven classe: ”Geologia aplicada” i el Dr. Miravitlles, ben a prop “Tècnica de les mesures físiques i fisicoquímiques” amb el Dr. Raurich, “Química Inorgànica Analítica i Aplicada” amb el Dr. Amat (lligat amb la família Roca dels sanitaris), “Bioquímica” amb el Dr. Angles i després va venir Villar Palas (parent del ministre), que mes tard va participar en la creació de l’Autònoma. “Fisiologia Animal” amb el Dr. Fraile (que ens va demanar perdo per posar la classe a les deu de la matinada) i “Fisiologia Vegetal” amb el Dr. Serrano (solter, de bon veure, i cercat per les noies). A dal de tot: “Farmàcia Galènica” amb el Dr. Del Pozo, “Química Orgànica” amb el Dr. García Marquina, “Parasitologia” amb el Dr. Homedes . “Botanica” amb el Dr. Mariano Taurino Losa. “Microbiologia” amb el Dr. Gastón de Iriarte (nebot de Marañón que en aquells moments considerava la bacteriologia un art i no una ciència) “Farmacognòsia” amb el Dr. San Martin.
Els examen eren quasi tots orals, hi anàvem amb el que en dèiem “paperetes d’examen” on figurava el nom de l’assignatura. Passada la prova, hi posaven la qualificació i signava el catedràtic. Les conservo totes. Era la costum que anessis a la càtedra a cercar la papereta i aleshores t’enterraves de la qualificació. S’acostumava una petita propina al bidell si aprovaves, quan no t’acaptaven l’afegitó, malament rai, es que estaves sospès.
En aquella època, la Universitat de Barcelona, era la única existent i a part d’aquest edifici noble de la Gran Via, hi havia l’Hospital Clínic i algunes escoles especials, de caràcter tècnic, com enginyeria i arquitectura. A prop, al carrer Balmes, hi havia l’Escola de Comerç. Ara, la Universitat ,diguem-ne central per entendre’ns esta escampada per a tot Barcelona amb un nucli important a Pedralbes. Ja no es la única, va venir l’Autònoma a Bellaterra i en el moment. entre publiques hi privades n’hi ha varies.
Dels anys 1949 al 1955 vaig adquirir una base professional entre les aquelles velles parets. Aquesta darrera visita a l’edifici de la Gran Via em portà records, que marquen dues etapes, d’estudiant i jubilat, amb objectius diferents. En porta a una revisió de la vida.

Diari de Girona 22/12/12

TRISTOR

Quan penses en el futur del país, et poses trist. A mes, quan tens present que, en un temps, inconscientment pots haver contribuït a d’incertesa actual. La tristesa ve alleugerida per viure a Palafrugell, que comporta gaudir d’una sensació agradable de aïllament I si t’assabentes de la situació per els mitjans de comunicació, l’experiència viscuda et dona motius per a matisar-ho. Dins aquesta visió particular allunyada, comentaria dos fets
Unió Europea: La Fundació Nobel ha donat el premi de la pau a la UE quan aquesta passa un dels moments mes durs de la seva historia. Es veu clarament una divisió entre països. Els del nord desconfien, a cops amb raó, dels del sud. I aquests que han estirat mes el braç que la manega, ara s’ho passen molt malament. Per altre banda, un enemic a dins: el Regne Unit. Cada cop es mes evident que el sentiment angles per sortir de la UE es mes gran i observa complagut la lluita soterrada contra l’euro.
Amb la perspectiva que et dona el temps, cada cop crec mes que hi ha hagut un error, l’ampliació de la UE dels 17 als 27 països actuals. Actuació precipitada que ara paguem. Es comparable amb el que va passar a Espanya durant la transició amb la creació de 17 autonomies, quan amb les històriques n’hi havia prou. En els dos casos, opino que ara es veu l’error. Possiblement Alemanya cercava clients nous i potser es aquest fou el motiu. Dins aquesta línia, no fem un altre error: Fer-hi entrar Turquia. En conjunt, hem d’esperar les eleccions alemanyes a la tardor de l’any vinent, Merkel (qui paga, mana) no fera cap pas important fins passades la prova. Fins aleshores tots quiets. Diria mes, hi ha motius per pensar que la distinció noruega te una finalitat, intentar pal•liar i donar ànims a la Unió en front aquesta inestabilitat, a la vegada apuntalar una organització que trontolla. Pot ser un dels motius per a donar-ii el premi.
Ensenyament i la llei Wert: Des de la transició portem cinc lleis de reforma educativa, la majoria en mans socialistes (Situació, en bona part lògica, ja que la majoria de gent de la docència tiren a l’esquerres). Que l’ensenyament a Espanya es un desastre no cal insistir-hi: Entre les millors universitats del mon no n’hi ha cap d’espanyola i els informes PRISA ens ho confirmen en el cas de primària. No es la meva intenció apuntar solucions al sistema docent actual. No estic en condicions de fer-ho per molts motius. Si que com espectador voldria senyalar un fet que ens perd i no ajuda, es la voluntat uniformadora. La diversitat es enriquidora i font de progrés, i aquí crec hi ha una part de culpa en ensenyament i en política. També durant la transició, la substitució del vostè per el tu en el tracte als mestres, afavorida per aquests, va ser fatal i font d’indisciplina.
Wert, segurament poc polític, no es res mes que un petit esgraó d’un sentiment general uniformador amb l’objectiu final d’acabar amb les autonomies. Començant per la llengua. Procés que ve de molt lluny. Ja comença quan Felip II va crear la capital a Madrid, en un moment que ja començava la decadència del imperi. La capital al centre, voltada de secà crea una economia agrària, que contrasta amb una burgesia catalana que viu del comerç mediterrani. L’absolutisme s’imposa i per a postres s’expulsa als jueus. El comerç cau en mans de Madrid, limitat i controlat per la monarquia. Continua el caciquisme quan a Europa es liberalitza. No s’accepta una diversitat enriquidora i al cap de segles tot continua igual. Es creen dos societats molt diferents, que malgrat els progressos generals del país, en part encara continuen. Aquest es el moll de la qüestió.
No m’estendré, el tracte discriminatori, fruit el poder, porta a una hipotètica independència de Catalunya. Ha portat a una estructura radial i ample de via diferent de l’europeu. Endesa, de la ma del Zapatero, va a mans italianes abans que catalanes. Aquest tancament que cerca imposar un uniformisme tronat, impossibilita fomentar la creativitat i la diversitat que demanen el temps d’ara. Fa pensar en allò de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”.
Tornant-hi, ara toca a la llengua amb l’intent de dividir la societat catalana. Algú apunta que dintre poc es posaran amb TV3. Vagi també una part de culpa als polítics catalans, dividits per la partitocracia , on manca sentit d’estat.
Ens en sortirem? No sabria que dir, una cosa es el que creus (una diversitat enriquidora) i l’altre son les possibilitats d’aconseguir-ho. Es la independència la solució? Pot ser, altrament no tinc tan clar la manera d’obtenir-ho. La majoria actual sobiranista es fruit de la crisi? Es mantindrà en un referèndum? A desgrat de tot, veus detalls esperançadors, com aquests dies la Marató de TV3.
Al pacient seguidor de l’escrit, perdo per parlar de tristesa aquest dies de Nadal que es mereixerien un comentari optimista. Bones Festes!

Diari de Girona 29/11/12

ES L’ECONOMIA

Les darreres eleccions passaran a la historia. Per el que es proposava i per els resultats. En alguns punts, la majoria hi esta d’acord, son: El fracàs de les enquestes (ho justifiquen amb l’alta participació), la patacada dels dos gram partits (percentualment mes alta al PSC que a CiU), la gran participació que porta un parlament mes diversificat, una majoria sobiranista poc estructurada.
Ha portat a una situació preocupant de sortida gens fàcil. I naturalment, com sempre, interpretacions segons l’usuari. Veiem com la premsa madrilenya veu una derrota clara dels nacionalismes, quan un anàlisi del vots no ho diuen així. La qüestió es embrollar la troca.
El capficament es a tot arreu i el futur no esta gens clar. CiU perd vots, però malgrat això es la única formació que pot formar govern. Els comentaris a fer venen tot seguit: amb qui? En pocs dies s’ha dit tot i els rumors i cavil•lacions son a per tot. Em fa pensar en la ja que repetiré coses ja comentades a l’abast, es difícil dir res nou. Malgrat tot això, si que m’interessa fer dins una valoració, aspectes segurament no compartits. Bàsicament en que no es valora prou, els factors econòmics..
Es fàcil retreure errors, passa allò que “Quant li ha vist el cul, diuen que es femella” (perdó per la dita). Aniria a unes breus reflexions sobres que ha passat a CiU. Crec en primer lloc que l’èxit de la Diada ha influir en una convocatòria potser prematura, ha passat molt temps i moltes coses han canviat. En segon lloc, el govern de CiU ha fet retallades com cap altre autonomia, això es paga tard o d’hora. Surt un descontent que penso no es va valorar al decidir les eleccions, una prova es el gran retrocés a Barcelona. Molta gent no entén que aquestes retallades en bona part no hi serien amb un pacte fiscal just. Afegim-hi una campanya equivocada i segurament massa personalitzada. Alhora un embrutiment des de Madrid.
Ho completaria amb una valoració mes general. A Europa, tots els governs que ha aplicat mesures de contenció, han perdut les eleccions següents (a cops, les guanya qui les per). En aquest cas, CiU no ha perdut el govern, malgrat la disminució d’escons. Vots han anat a ERC.
Per arrodonir-ho deixin-me anar on vull. I posats a adduir frases ho faria amb la de la campanya de Clinton contra Busch l’any 1992 amb allò de: “es l’economia, estupid”. Busch esmentava els seus èxits internacionals i Clinton va treure el problemes diaris, on l’economia pesa. A casa nostra penso en els problemes que porta la crisi, un atur que creix, retallades en sous, sanitat i educació, afegits a d’altres, sensibilitzen molta gent. Un altre punt, no oblidem que en plena campanya, no es comenta gaire, va haver-hi una vaga general i a Barcelona son freqüenta aturades en transports. Crea un malestar social, opino no prou valorat per la gent que volta al president, per pensar-hi abans de convocar noves eleccions, per altre part, no justificades del tot.
Anem al futur, en aquest moment difícil de preveure. Dins a CiU es veuen dues tendències ja previsibles del tot (el binomi Mas/Duran). CDC es decanta per ERC i UDC preferiria el PSC (que per altre banda, diu que no en vols saber-ne res). ERC diu que si, però posa condicions, escaldada per el tripartit , diu que no vol entrar al govern. Junqueres vol ser el cap d’una “lleial oposició”. Una altre possibilitat es la presidència del Parlament? Ara be, tornant a la base econòmica, base de tot, si com es el desig d’ERC, CiU trenca el pacte amb el PP en ajuntaments i a la Diputació de Barcelona, com ho veuran des de Madrid, que es qui te els diners? No hi ha perill que tanquin l’aixeta? Sense una solució de l’espoli fiscal que ens obliga a acudir al Fons de Liquiditat Autonòmica a fi que ens donin el que ja es nostra. Si no, com tancaran els pressupostos. En fi, maldecaps a dojo, agreujat per una mnaca de sentit d’estat de la política actual. .
Es pot deduir per lo comentat que poso els diners per davant de tot. Entenc que la convocatori d’eleccions va ser provocada per el rebuig al pacte fiscal, potser s’havien de esgotar altres mesures. Entenc també que molts creguin que era el moment. Em sento autonomista i crec haver-ho demostrat, ara be, el camí es complicat, llarg i vol temps. Crec, en el lema del meu ex-libris i web, en allò d’Ovidi: “no vi, sed saepe cadendo”, que en traducció lliure ve a dir, no per la força sinó per la constància.

Diari de Girona 24/11/12

NITROGLICERINA

El títol d’aquest escrit pot sorprendre al lector, jo ho comentarem. En bona part es degut a un estat de embafament amb la campanya electoral. Si la TV es cada cop mes avorrida per culpa de la crisi, ara esdevé insuportable, mengem eleccions a totes hores. Em fa pensar en el que ens deia un vell professor de farmacologia sobre medicaments: no oblideu mai que “el que no mata, no cura”. Ho comprovava aquests dies fen us de petites quantitats de nitroglicerina i pensava com aquesta substancia ha salvat moltes vides i també n’ha truncades moltes altres en atemptats. Es qüestió de dosis, uns pocs mil•ligrams curen i a quilos poden fer malifetes. Pensava si aquesta saturació de propaganda electoral, com la nitroglicerina, a grans dosis ens deixa empallegats i poc disposats a votar. Espero que ningú vegi un interès electoral concret (el meu vot el tinc ben clar), voldria fer uns quants comentaris sobres la campanya passada.
I començaria en un fet que tothom hi estarà d’acord, es un campanya diferent, al darrera hi ha la convocatòria d’un referèndum sobres el dret a decidir i una possible independència. Si fem cas de les enquestes, CiU continua pràcticament com abans, si be molt per sobre dels altres. Mai he cregut en una majoria absoluta de CiU, la Diada queda massa lluny i el desgast de governar pesa. Apart hi ha el dubte que passarà després del 25, com marxarà la “mala salut de ferro” entre Mas i Duran. Seguim, baixa el PSC i pugen ERC, PP, Ciutadans i IC. La majoria sobiranista esta clara. El federalisme del PSC decau (ja no parlen d ’asimetria). Es diu que hi ha molt vot indecís, per algú que he parlat sembla que aquesta ambigüitat li es còmode i pot acabar realment no votant. Un altre retret que sents sovint es que el polítics els falta sentit d’estat i estan mes pendents de la seva carrera personal que dels interessos del país.
La convocatòria d’eleccions i el tema de fons ha provocat una reacció furibunda dels dos grans partits nacionals, sobre tot del PP. Nomes cal treure el nas a la premsa madrilenya i a alguna tertúlia, junt amb la reacció de la intel•lectualitat carpetovetonica, amb arguments ben dispars. La divergència acostumada dreta/esquerra ha quedat superada. I ni un sol convidat partidari de la consulta. Amb maniobres que no s’havien vist mai, com El Mundo desenterra un esborrany policíac antic i basat en testimonis per atacar Mas, i encara no som al final. Surten antecedents històrics per a justificar posicions, no se’n donen compte que el que ha provocat la revifalla del independentisme es el tracte fiscal injust de molts anys envers Catalunya i que la crisi econòmica ha fet insuportable. A ara be a les tertúlies no veus un sol convidat que pensi diferent. Tot envoltat de futilitat i es trist dir-ho, a cops aquesta també es veu a les catalanes
Un fet que no havia passat mai, mentre hi havia la campanya s’ha convocat una vaga general, amb els aldarulls propis d’aquest tipus d’actes, que ha afavorit als partits d’esquerra i perjudicat CiU i PP. Un vaga diluïda, que sense piquets no s’hauria notat. A nivell local, va passar desapercebuda.
Una novetat en la campanya, malgrat no en soc usuari, es la possible influencia de les xarxes socials, sobre tot en la gent jove. Si be, es probable que les respostes suposades dels candidats, vinguin dels equips de campanya, la ubiqüitat no arriba tan lluny. També sembla que corren vídeos per Internet que no ho fan per TV. .
Un altre punt important, soc home de carrer als matins i d’algun cafè compartit. Sents els comentaris de la gent, s’accepta en general la importància d’aquestes eleccions, el dubtes d’alguns venen, no per els resultats, mes o menys clars, sinó per que passarà després del dia 25. I alguns que tenen clar el vot ara, no el tenen tan clar en el futur referèndum sobre independència, el dret a escollir i l’estat propi. I juntament amb tot això i dins les opinions que escoltes per el poble, s’ha de valorar qui pensa que quan hi ha gent que s’ho passa malament, no valora la urgència de fer ara unes noves eleccions. A cops no accepten la resposta que els dones quan una part del que pateixen es degut al espoli fiscal. També si ajunten grups que creuen que tot acabarà en un pacte fiscal mes just per Catalunya. Un detall: El tema immigració dona la impressió que ha quedat bastant al marge. Procurant resumir, davant la importància del que es pot decidir, notes indiferència i un cert fatalisme (allò de “si el cel cau, quedarem a sota”)
Acabo. Sense descartar l’interès del que es valorarà en les eleccions, sento un cansament compartit per molta gent per una campanya repetitiva i un xic pesada. Un campanya amb un tema important però seguint el sistema clàssic dels darrers trenta anys. Tornant al principi, sospito que aquest sentiment de cansament, que pot ser no compartit per alguns als que va tot el meu respecta. Sembla que el col•loqui final de TV va ser un èxit d’audiència. Malgrat tot, segueix-ho pensant que ha faltat a la campanya una mica mes de nitroglicerina per fer-la mes curta i diferent.

Diari de Girona 12/11/12

DIVERSITAT

De menut jugava al que en dèiem “joc dels disbarats”: una frase passava per vuit o deu persones. Un participant començava dient en públic una frase i s’anava trameten d’un a l’altre, de boca a orella, el darrer ho deia de nou en públic. El pas en secret dins el grup, portava a diferencies sucoses i a cop còmiques. Ara passa quelcom semblant quan sens els comentaris sobre la revifalla del sentiments sobiranistes, augmentats per l’ofegament fiscal que pateix Catalunya. Tot el procés ha aixecat una polseguera immensa.
Realment estem en hores baixes. No esta de mes recordar part del que ens ha portat a aquesta situació: Un negociació equivocada de la Constitució, quan no va sortir el tema fiscal per la part catalana. Disset autonomies, el “cafè per a tothom” era –en el fons- una maniobra per afeblir la basca i catalana. L’espoli fiscal que pateix Catalunya (16.ooo milions) ha conduit a una situació límit, degut en bona part a la por del govern central a perdre la font d’ingressos mes important (el PIB català es una cinquena part del espanyol). En canvi s’ha consolidat l’autonomia fiscal en el país basc. Cert ressentiment envers un benestar relatiu (fins ara) a Catalunya i una llengua que s’aguanta. Aquesta incomprensió cap al poble català per una identitat pròpia, ni millor ni pitjor si es vol que les altres, però pròpia. I per acabar una manca de confiança en el polítics.
Completant-ho, la falta de sentit d’estat dels governants, el fantasma de les eleccions que ha privat de prendre resolucions que calia, ens ha portat on som. La Generalitat també ha estirat mes el braç que la manega, arriba a una situació límit. Obliga a retallades,(abans que cap altre autonomia) i desmana una proposta de pacte fiscal que es rebutjada d’entrada. Ve la manifestació del 11 de setembre i l’enfortiment del sentiments: federalistes per uns i sobiranistes per als altres (a cops desdibuixats i que caldria concretar mes). Ara surt l’estat propi, que m’atreviria a dir que es un pacte entre Mas i Duran per a no parlar d’independència.
Tot seguit ve, un autèntic joc dels disbarats, son les valoracions fetes des de Madrid. Fora de molt pocs amb una ambigüitat prudent, la gran majoria venen d’un frenesí uniformista exaltat, que arriben fins a una possible intervenció militar. El que queda ben clar, es trist i no ve d’ara, es que en la resta del país hi ha un sentiment molt estes d’incomprensió envers Catalunya. Una observació complementaria: Dona per a pensar que, atiar aquests sentiments actualment, fa que no es parli de crisi.
Aquesta manca d’encaix de Catalunya a la resta de l’estat que ve de tres cents anys, afegit al tractament fiscal, fa mes urgent que mai una solució al problema del finançament i sembla que el sistema dels ”landers” alemanys seria adequat. Madrid te mes armes per fer-ho i no ha volgut, el contrari ha escanyat. Nomes una breu referencia a la penúria d’inversions. No cal fer una relació,. no acabaríem...

Diari de Girona 13/10/12

VUITANTA

He fet vuitanta anys, viscuts pràcticament sempre a Palafrugell. Els anys no venen sols, van acompanyats de petites -o grans- xacres que queden dins l’àmbit personal. I aquest aniversari, que porta una xifra arrodonida, dona per a moltes reflexions i records. En certa manera tenca una vida i condueix, vulguis o no, a una revisió sobre el temps passat, en dos vessants, una personal basada en la vida familiar, de caràcter reservat. Alhora, n’hi una altre de tipus mes ample, on hi caben factors personals i altres relacionats amb la societat que has viscut que -tanmateix- es complica quan hi entra una activitat pública. De la primera nomes puc sentir-me satisfet, una data: fa poc vaig celebrar els 50 anys de matrimoni. De l’altre no puc dir el mateix. I aquí cau allò d’intentar aplicar la vella pregunta bíblica de Nicodemus: “Com pot un home vell, tornar a néixer”.
Atesa la impossibilitat, la interrogació no te resposta, nomes queda una possibilitat, que es revisar diferents èpoques del temps passat. Observes un aiguabarreig de decisions i actuacions que segurament ara canviaries. En cert punt, es el que he anat fent i que dona la falsa idea que amb una critica et quedes mes tranquil.
Deixant de banda això, si que aniria quatre comentaris aïllats, com a celebració del aniversari. Comencem per la vida local. Formo part de la generació immediata després la guerra civil. Vaig néixer a Palafrugell un 5 de setembre del 1932, l’endemà d’un partit de futbol entre el Barça i l’equip local. De la guerra, a penes conservo records, nomes quan un dia em van portar a casa la meva avia. Mes tard vaig aclarir que estaven cremant l’església, que era en front de casa, i van considerar oportú estès mes allunyat. De la resta, flairaves que les coses no anaven be i poca hi havia poca teca (venen a la memòria les truites de farina). Em queda mes car un sis de febrer, quan les tropes de Franco entraren a Palafrugell. Tenia vuit anys, no era conscient del que havia passat i els comentaris familiars eren prudents de cares als menuts
L’adolescència va continuar, classes a l’escola del senyor Angel. Vaig fer-hi el batxillerat, i ens examinàvem a l’Institut de Figueres. Era el pla del 1032 amb set cursos de llatí i dos de grec, seguit del “Examen de Estado”. Continua a Barcelona a la Universitat Central a la Gran Via. Sis anys passats entre el pati de Ciències i el de Lletres. Els darrers anys amb moviments de protesta, recordo una visita del aleshores ministre d ‘Educació Ruiz Jiménez, forçat per els estudiants a parlar des de l’escala del Rectorat. També vaig viure la vaga dels tramvies. Una experiència fou dos estius al campament de Castillejos en les Milícies Universitàries. Començo la vida professional amb un laboratori d’Anàlisis Clíniques.
A Palafrugell, vaig viure una joventut, diria limitada, pròpia del temps i d’un poble mitja. Una anada a Paris per aprendre anàlisis i mes tard contacte amb un grup a l’entorn de Pla oferia un nou ambient, junt amb les tertúlies de nit al Mercantil. L’aparició del turisme canvia del tot el poble. La construcció porta un forta immigració, primerament del país, mes tard de fora, i la industria surera inicia el seu declivi. El resultat, ha estat pesar dels 8-10.000 habitants als vint-i-dos actuals. I el poble, com la resta del país ha canviat com una mitja.
Personalment dins els aspectes mes sobresortints d’aquets anys, el que m’ha impactat mes, tant dins el treball professional, com en la vida general, ha sigut els avenços de les tecnologies en tots els camps, però destacaria la informàtica. Sempre penso en dos exemples ben clars: De menut quan telefonàvem des d’un telèfon enganxat a la paret, per fer-ho fora del poble, calia demanar conferencia i a cops tardava hores. Era tot verbal amb les operadores locals, no calia ni dir el numero, eren pocs el telèfons. Ara amb un petit aparell mòbil modern estàs al dia de tot el que passa al mon.
Al començar, en el camp analític era quasi tot manual, i en les operacions numèriques, el màxim era fer servir una regla de càlcul Ara una maquina ho fa tot, surt el resultat concret. I no tardarem a que surtin ja possibles diagnòstics. Una altre cas, en el camp fotogràfic el canvi ha estat brutal. En fi, no acabaríem...
Per acabar, no puc deixar el camp polític. He passat una transició, m’atreviria a dir modèlica, si be ara et comences a trobar les conseqüències d’erros inicials. Un d’ells es el “cafè para todos” i no exigir un pacte fiscal per Catalunya en la Constitució. Malgrat això, entenc que el progres ha estat un factor decisiu i que el país ha viscut el millor període de la seva historia, la preocupació es que tot dona la impressió que s’està acabant. La caiguda del mur de Berlin va donar ales a un capitalisme desenfrenat, que ara paguem. Sobres el futur... crec millor no parlar-ne, l’escrit d’avui pretén ser festiu.

Diari de Girona 25/08/12

(IM) PACTE FISCAL

El pacte fiscal porta a un impacte. El parlament l’aprova, amb una manca de consens entre els dos grans partits en punts basics. Ningú amaga que la finalitat es aconseguir un sistema semblant al del país basc i Navarra. La reacció negativa espanyola no tarda a la que s’afegeixen les darreres retallades de Rajoy.
La panorama es ben senzill: La recaptació baixa i la solució es reduir despeses, suprimit funcionaris, vigilar les autonomies, suprimir empreses publiques, augment del IVA, copagaments i altres. I tot ens porta a mes atur. El ciutadà, amb la millor voluntat, es pregunta: Anem massa de pressa? Com ingressos de l’Estat baixen, la solució esta en augmentar impostos? Altrament les grans fortunes, com sempre, se’n surten (sicav, amnisties, mobilitat de capitals). Aquest any 2012 han marxat del país 163.000 milions d’euros. Qui paga son la classe mitjana i petita. Serà interessant veure que passa a França amb els augments d’impostos d’Hollande a les grans fortunes (Una estratègia?).
La situació es preocupant, si be a Catalunya, la cosa es mes complicada. Tres motius hi ajuden: l’espoli fiscal (16.000 milions d’euros, alguns diuen fins a 22.000). Un altre punt: S’inicia una política clara contra les autonomies i derivada especialment vers Catalunya. Ens volen fer pagar el plats trencats. Algú ja va veure que 17 autonomies eren un disbarat que tard o d’hora esclataria. L’estat, amb el suport del TC, vol matar dos ocells d’un sol tret, ofegar les autonomies i la Generalitat en especial. Ara be, el país basc el deixen igual, amb hisenda pròpia (ho cobra tot, i torna el que vol). I el que es trist que aquest sentiment de culpar les autonomies s’ha encomanat també a Brussel•les. I un tercer argument, lligat amb l’anterior, arrodonit per un fet decisiu: Es el sentiment de prevenció envers Catalunya de la resta del país. Que la crisi i els intents de pacte el fa créixer. Un repàs recent: Mesures discriminatòries contra Catalunya surten quasi cada dia. Van des de l’esport, a la cultura, transports, llengua i on es vulgui, en detall no cab aquí. Reconeixent que la Generalitat en algun aspecte també s’ha passat, si be moltíssim menys que els governs centrals. També estem pagant errors en la redacció de la Constitució: no exigir un regim foral com el basc i acceptar un “cafè para todos”, en lloc de limitar-ho a les autonomies històriques.
Davant la situació, que li queda a Mas per fer? Madrid ho te clar, res de pacte fiscal. Dins CiU: Duran s’està quiet, es manifesta vagament o calla, alhora que dins UDC surten els primers retops nacionalistes, que ell, de moment, talla. CDC ho té, aparentment, ben clar. Les enquestes demostren que l’independentisme predomina. Magnífic, si be tinc els meus dubtes que, de cares a un referèndum (que per cert hauria d’autoritzar el govern central) hi hagi un suport majoritari ben clar. I suposant sigui així, cal veure com jugaran els alts estaments econòmics i industrials que son qui manen i volen estar be amb Madrid Malgrat ser en gran part culpables de la situació, els bancs continuen amb tota la seva força.
Tornant a la pregunta: Una solució es convocar noves eleccions? Seria una alternativa un federalisme asimètric com proposava Maragall?
Em sembla que la clau de tot esta en el espoli fiscal. Si se soluciones acceptant una col•laboració entre autonomies, mes justa per a Catalunya. Amb un sistema equilibrador, com diuen es fa a Alemanya, no s’haurien d’haver pres mesures que han portat a Catalunya a una situació social complicada. Que permet sospitar una maniobra de desgast de la Generalitat. Per altre banda, no hi ha una actitud clara dins el país enfront la greu situació, començant per el PSC, també a UDC i no parlem del PP. Apart de tot això, en molts secotors no hi ha una consciencia de país? Per altra banda es evident que l’ofensiva contra Catalunya creixerà per tots costats. (Recordem un cop mes, l’arxiconeguda frase de Pla, “front Catalunya, pensa igual un espanyol de dretes que un d’esquerres”).
Passant de Catalunya a Espanya. Creixent els dubtes ja comentats: El mètode Merkel es l’apropiat o d’entrada defensa els banc alemanys? El mètode d’Hollande d’augmentar impostos a les grans fortunes funcionarà, o es una treta? O, com a Espanya, el diner li marxarà? I ha altres solucions? Al dubtes comentats si afegeix el duet soterrat entre Mont i Rajoy. Draghi des del BCE afavoreix l’italià, que per la seva trajectòria es mes ben vist als estaments europeus, front Rajoy amb els seus dubtes de gallec. Per l’home del carrer dona la impressió que amaguen informació i la cosa queda entre uns quants. S’ha explicat com funciona el FMI, BM, BCE?
Resumint: El confusionisme creix, no et fies de ningú i porta a allò que “si el cel cau, quedarem sota”. Davant el desgavell actual, ve una pregunta final : A qui beneficia realment tot el que estem passant?

JULIVIES

Preparar un petit escrit per el DdG forma part ja de la meva metòdica vital, que espero duri fins que el cap i el cos aguantin. Procuro no fer-me passat, no abusant de la periodicitat ni de l’amabilitat del diari. I en aquesta preparació el primer pas es escollir el contingut, que sol anar cap a qüestions d’actualitat sociopolítica, aprofitant per un costat una limitada experiència juntament amb la visió concreta que et porta un cert aïllament, que pot donar motius per a opinar des d’una òptica una mica diferent. .
De cares a aquest escrit tenia previstos alguns temes: fugint del desgavell econòmic que ja es fa passat i de la mancança de claredat i imprecisió en les mesures d’estalvi. Era temptador el tema Bankia on es veu com tothom hi sucava (perquè no l’han deixat caure?). Un altre punt es l’ofensiva global, a tots nivells i ja prevista, contra el català per part del govern actual. De com el tema de rodalies de Barcelona esta abandonat i aboquen els diners a l’entorn de Madrid. De com, pressionats per les grans superfície, es volen acabar de carregar el petit comerç. Les accions ”preferents” de les caixes. I no acabaríem. A cada moment es demostra com el “cafè para todos” va ser un error –ben calculat- que ara donaria motius per a laminar -o eliminar- unes autonomies artificials. I anant a Europa, se veu com la darrera ampliació, de disset a vint-i-set va ser un error, una precipitació. I els partits fan el seu propi camí, on priven els interessos propis. Ho tenim difícil...
Hi hom arriba a la conclusió que comentar sobre els temes esmentats, nomes porta augmentar la confusió. I vet aquí com he trobat un motiu pel comentari d’ avui. Un amic, antic regidor de l’Ajuntament, a qui no veia de temps, em convida a menjar una fregida de julivies a un bar prop del port de Llafranc, on duran molt temps, a l’estiu, hi anàvem quasi cada setmana. No em moc gaire, no tinc cotxe (forma part d’una vella “agorafòbia”) i feia temps que no estava a aquesta platja on vaig passar-hi els estius de la infància i joventut. No m’atreveixo-ho, m’haurien de collir amb pinces, de fer una visita a les roques de sota can Capella, que anomenàvem Venècia, degut als canals que formen els diferents esculls. Formaven els nostres dominis que arribaven fins a la “roca vermella”. Era el nostre lloc de pesca, mes tard ampliat amb calar nanses a la bravada que hi havia prop a fi de pescar sards, que era la línia on s’acabava la posidònia i començava el sorral. Sembla que ara es molt deteriorat, i segons em diuen de peix ni parlar-ne. En tot això pensava mentre esperàvem acabessin de fregir el peix. Assentat al bar, acompanyat de la frescor que portava un garbí incipient, contemplant de lluny i de manera ample els meus antics territoris d’esbarjo. I de tant en quan passava una sirena.
Anem a la julivies. Al meu entendre es el peix mes bonic i mes ben colorit del nostre mar. Com sol passar el nom que se li dona, .depèn del lloc on es pesca. Mes al nord, en diuen guiules, els ganxons en diuen també julioles. Recordem allò del cançoner antic, citat tantes vegades per Pla, quan el vell autor diu allò de “Palafrugell, peix fregit / jurioles a la brasa” i que ha portat que els palafrugellencs siguem qualificats genèricament com a “peix fregit”, alhora que el mes alt honor del poble sigui aquest nomenament.
La julivia es veritat que es un peix petit, de poca mida, i per a fregir com mes petit millor, ja que fa que te’l menges enter. Si be per a assaborir-lo convé també n’hi hagin de mes grans, en aquests es mes prudent treure-li les espines. De menuts la pesca de les julivies era amb salabret i escàvem amb garoines (un altre nom controvertit segons el lloc es parla de eriçons, garotes..). Algun cop, pescàvem amb volantí, i quan ho fèiem a certa fondària, agafàvem unes julivies mes grans, que en dèiem “veras”, mes fàcils de menjar, però dels meus records, el gust no era tan bo com el de les costaneres. El resultat, tant del salabret com del volantí, era la triada julivies, serrans i burres, on els dos darrers eren destinats a fer brou de peix per la seva petitesa i l’abundància d’espines. Nogensmenys, algun serrà pelagal, capturat amb volantí, per la seva mida gran servia per fregir. Ara, segons em diuen, les noves normatives de pesca per els afeccionats sembla ho compliquen molt, des de carnets fins a limitar el estris de captura.
Heus aquí, amic lector, com la mandra a parlar un cop mes de la crisi, del seu origen i les seves conseqüències, m’ ha portat a les esveltes, acolorides i gustoses julivies. Bon profit.

Diari de Girona 16/06/12

PARIS I FRANÇA

Una obsessió de molt temps, potser deguda a viure aïllat a Palafrugell, era provar el tren d’alta velocitat. Volia fer-ho amb l’AVE si be per una casualitat ho he fet amb el TGV fins Paris. Un viatge amb una germana i uns cosins. .
Per molts motius, la meva –i aleatòria- formació cultural, es totalment francesa. De jove, per els any 1957, i encara en edat militar vaig tenir l’oportunitat de visitar Paris on tenia uns parents de la meva mare. D’altre banda, l’ambient del Palafrugell que vaig viure, era del tot francòfil. Influït per Pla, i dels amics que tenia, i també de la meva mare que parlava correctament el francès. Per ella, em vaig iniciar en aquesta llengua . Recordo la indicació de l’escriptor de Llofriu quan deia: “comenceu llegint Stendhal”. També per aquella època, inclòs abans, el pintor Martinell anava cada any a Paris i em sembla que tots els amics teníem la reproducció d’un gravat treta del Louvre, sobres la batalla del Ter, alhora que el viatge erai motiu de comentaris. Apart de tot lo dit, segurament el motiu definitiu fou que una cop decidit a muntar un laboratori d’Anàlisis Clíniques, les referencies venien del país veí. En aquells moments la “Biologie Clinique” francesa era una referència i em vaig passar un temps , mig d’estranquis, en un hospital francès. Mes tard hi ajuda les visites a Perpinyà amb Josep Quinta i a cops Pla, tan per anar al cine, com per menjar i comprar queviures que en aquells moments es trobaven difícilment aqui, així com anar a casa d’un vell llibreter que hi havia prop de la seu de l’Independent, per comprar llibres. Amb motiu de l’Any Pla un viatge a Paris (un dels darreres) vàrem visitar la professora Zimmermann a la Sorbonne.
Han passat anys, ara el francès per importància com a llengua científica i l’anglès s’ha convertit en l’idioma tècnic universal. En el transcurs de la vida professional, com analista, he viscut personalment el fenomen de passar del francès a l’anglès. Un amic em comentava que ara , als hospitals francesos, les sessions clíniques es fan moltes en angles. Ah! No em perdo mai el Tour de França per TV.
Anem al viatge. Vaig escollir un bon hotel que em va permetre reviure les meves primeres estades. D’una cadena espanyola a la rue de l’Hotel Colbert , prop de Nottre Damme. En ple barri llatí. I també prop de la casa d’uns meus parents on em vaig allotjar molt temps, a la rue Lobineau, davant per davant , del mercat de Saint Germain.
I com em passa sovint, quan estic a la meitat de l’escrit, em dono conte de la banalitat de parlar de Paris quan cada dia deu haver-hi un munt de catalans que la visiten. Però ja hi som per el mig i cal acabar-ho. A part de ramblejar per els costats de la Seine i de distreure’m amb els bouquinistes, badant entre la cité i la “boulle mich”. Una visita obligada a la Sainte Chapelle on es va donar , passa molt sovint, que a dintre hi havia una bastida d’obres. Pla sempre deia que era la quinta essència del gòtic i el comparava amb els vitralls de la catedral de Girona. Després Saint Denis, les Halles, la zona de l’arc de Triomf i la Defense on hi vaig anar uns anys per a congressos. M’hauria agradat anar a Chatennay-Malabry on vaig estar-hi un temps, però no vaig poder.
I una cosa que no pots deixar de banda , es fer uns quanta viatges en metro. El Paris popular i cosmopolita te en el vagons del metro la seva millor mostra. També veure com en les diferents línies canvia del tot la gent que hi va. A mes tinc un parent que ha fet un llibre que recomana-ho als interessats en aquest mitja de comunicació. Es una historia fotogràfica de la seva evolució. Es de Julian Pepinster, “Le métro de Paris” (Editions “La vie du rail”. Paris 2010). L’autor passà de menut un temps a Tamariu.
I potser arriba el moment de fer algunes observacions. El TGV molt be i còmode, si be aconsello si es possible agafar la planta baixa, en el pis estàs mes molestat. L’estació de Figueres-Vilafant , per els que no tenim practica, no esta ben indicada. I fins a Montpeller la velocitat no es la del TGV. Tenim per temps que els francesos es decideixin a fer el tram fins a la frontera que hauria d’anar mes per l’interior. De tornada, un batibull monumental per agafar el tren a l’estació de Lyon, mal indicat i escassa amabilitat dels informant, que difereix amb l’amabilitat de la gent a Vilafant.. Sort que havíem fet un bon dinar a “Le Train Bleu”
Un altre fet que crida l’atenció es que la gent gran, al reves que passa a Catalunya, no te descomptes a cap lloc, son per el jovent. Ara els taxis son per tres persones, si som quatre, ha de pagar un plus de tres euros. Els conductors malhumorats. Una altre apunt, he caminat bastant i els semàfors son els antics, poc visibles el canvis de color que necessiten una modernització.
M’ha tornat la frase de Kennedy: “tothom te dues pàtries, la seva i Paris”.

Diari de Girona 26/05/12

COPAGAMENT

Deien que els divendres ens haurem d’acostumar a rebre males noticies. Ara es cada dia, en fi, “cornuts i paguem el beure”. Lo trist es que es veia venir de temps i no hi ha hagut coratge per fer ajusts quan encara hi havia una certa eufòria. Hem viscut un consumisme exagera, i a la fi la cosa esclata. Va començar amb la caiguda del mur de Berlin, el capitalisme triomfa, i per a postres, a la Xina cau Mao i s’ implanta un capitalisme comunista . Els bancs es veuen els amos de la situació, perden el nord, crèdits a tothom i ens han portat on som ara. De fet estem ja en un “corralito” i es valen que els hem d’ajudar amb diner públic, per salvar un sistema que malgrat tot, sembla el menys dolent.
Nogensmenys, en aquest sentit de retreure el passat, i valorar la culpa dels politics (assumeix-ho, com expolitic, la part de culpa) ,un exemple el tenim amb el tema del copagament sanitari. Apart que en èpoques passades de bonança, per motius electorals, no es van prendre decisions que s’haurien d’haver fet . La mostra , diríem patognomònica, d’això la tenim: Zapatero va crear el famós Plan E amb la intenció de disminuir l’atur: basat en que els ajuntaments fessin ràpidament obres paga’n l’Estat, amb un cost de 14.000 milions d’euros. La urgència va provocar nombroses improvisacions, obres poc necessàries, que no varen modificar, per res, l’atur. Ara be, en lloc d’aquesta pla, amb una despesa, de fet inútil, es cobria el dèficit total de la sanitat espanyola que valoren en 15.000 milions d’euros.
Resultat: Ara ve el copagament en despeses de farmàcia i altres prestacions. Fins aquí res a dir-hi si ajuda a preservar l’estat del benestar i que costi mes als qui mes tenen. Una decisió bàsica es que el pensionista, que fins ara no pagava, participarà en el cost dels medicaments fins un límit concret. Es un exemple del que comentàvem, aquesta mesura ja s’havia d’haver implantat en època de vaques grasses. Del cost de la farmàcia, es diu que un 80 % del total es del jubilats. Cosa que en una part es normal per l’edat i l’augment de l’esperança de vida. Sembla excessiu que els treballadors en actiu hagin de pagar per sobres del 40 % que es el que fins ara ja es paga. I un punt important, els catalans pagarem a mes un euro per recepta, amb un màxim de 61 euros l’any..
L’afany recaptatori es evident, si be juga també un interès dissuasori: el que res costa, res val. Que es vulgui posar un cert ordre en el consum de medicaments es correcta, es fa a tot arreu d’Europa i els treballadors en actiu ja hem comentat pagaven el 40 %. Es diu som el segons país consumidor de medicaments. no se si pot ajudar-hi el seu baix cost. Una experiència recent, en un viatge a Alemanya, vaig comprar una pomada antiinflamatòria i em va costar mes del doble que a Espanya. A França passa el mateix. A mes, amb els genèrics el cost s’ha rebaixat molt quan que ja era dels mes baixos en relació a Europa.
Un altre punt important es que qui ordena i controla la medicació es el metge. Això comporta la necessitat d’una reafirmació del seu paper. Es freqüent veure a la premsa altercats i danys contra els metges quan volen imposar un criteri propi.
Tornant-hi, una finalitat de les mesures establertes es que l’usuari pagui d’acord amb la renda. Si afegeix el pagament per articles ortopèdics, ambulàncies i una possible paga per estada hospitalària Ara be, això portarà a una revisió complicada del sistema actual de targeta sanitària, s’hauran d’introduir dades fiscals que serà obligat actualitzar. A Catalunya el sistema de recepta electrònica ho podrà fer mes fàcil, si be augmentarà de manera important les dades a controlar amb el perill -ja passa ara- de col•lapse de les xarxes electròniques. La posta en marxa serà molt complicada, sobre tot per a les farmàcies. I un fet a apuntar, vist el que passa en les autopistes: no hi ha el perill d’ un moviment de protesta per no pagar les despasses establertes?
Juntament t amb el copagament es prenen mesures necessàries, insistint en que moltes ja s’havien d’haver adoptat abans. Una important es limitar el que s’anomena “turisme sanitari”. Ara be, la solució ha de venir de la pròpia UE, de manera que els estats paguin entre ells. Un altre aspecte son els residents que no tenen feina, en aquest sentit treure-les l’assistència sanitària o limitar-ho a moments crítics sembla una opció gens aconsellable i que pot portar problemes. .
En conjunt, de la manera que s’han ordenat aquestes mesures de participació en el cost de la sanitat, donen la sensació d’una certa improvisació i algunes s’haurien d’haver fet ja fa temps. Alhora tècnics avesats, asseguren que els estalvis no seran reals i que les xifres avançades no es compliran. Pareix que es fan mes de cares a Brussel•les i al que en diuen “mercats”. I sempre queda pensar si en lloc de retallar tan la sanitat, no seria millor collar mes els bancs o reduir despeses militars. El darrers estalvis previstos en sanitat son quasi el mateix que haurem de pagar per Bankia.

Diari de Girona 14/04/12

ESVALOTAMENT

A cada bugada perdem un llençol. La situació econòmica del país arriba a un estat límit. Per arreglar-ho surten nous escàndols, una vaga general i aldarulls de tota mena, no ajuden. Juntament amb mes retallades que si semblen justificades en part, potser hem anat massa lluny i fan com el peix que es menja la cua. Al daltabaix es econòmic i s’hi uneix el polític, en una crisis sense precedents, els grans partits continuen barallant-se, priven els seus interessos.. Ve un punt que fuges de les noticies i et tenques en uns espècie d’abstracció, si el cel cau, quedarem sota.
Tot porta a un campi qui pugui i a comentaris banals sobre la crisi. Cada cop, mes gent creu que ningú ha dit la veritat sobre la situació (segurament qui la sap realment, calla). El sistema capitalista, víctima del seu propi èxit, de la ma dels poders econòmics i dels bancs, ens ha portat on som. Si be sembla que Amèrica se’n va surtin. El problema es Europa, formada per un conjunt de països amb interessos econòmics lligats, sense unió política, resultat d’una ampliació improvisada, on la majoria han estirar mes el brac que la màniga. Un cas patognomònic es el de Grècia, que menteix descaradament , on les dades que arriben sobre l’estat real del país fan venir pell de gallina. I per arrodonir-ho, queda el dubte de si hi ha intenció d’acabar amb l’euro.
I dins aquesta Europa inestable, ens emportem la pitjor part. Donant per perduts Grècia i Portugal, ja ve Espanya. Cal insistir-hi, estem arribant en una situació límit, en termes clínics diríem que estem ja a l’acme. Passats uns anys, en plena eufòria de la construcció, ningú pensava, o no volia fer-ho, que una situació basada en aquesta activitat un dia o altre acabaria. Les coses tenen un límit i va coincidir amb la fallida americana i europea. I per part dels politics, sobre tot dels anteriors, no hi ha hagut una visió clara. El problema es econòmic i polític.
Gaudim -un eufemisme- d’un atur que no para, uns bancs que no fan el seu paper, juntament amb les grans empreses que fan el benefici fora del país. Un punt preocupant –com molts- dins aquesta desconfiança del poble, es veu com els escàndols no tenen cap influencia -o molt petita- sobre els resultats electorals. Dona la impressió que la gent ho considera consubstancial amb la democràcia. Venen retallades obligades de tot tipus, no hi ha un duro enlloc, amb el dubte de si es la mesura mes apropiada. Centrant-nos a Catalunya, els tripartit va deixar un deute mes gran dels que deien, agreujat per el greuge fiscal que patim en front l’estat espanyol. El triomf absolut del PP ha portat a uns nous pressupostos que amb la base real de retallar despesa, dona la impressió que estan fonamentalment dirigits contra les autonomies i directament a Catalunya. S’observa una prudència -potser excessiva- del govern de CiU de cares a aquest tracte discriminatori. Raons: Es una de les comunitats on el PP no arrela i ens ho fa pagar. Hi ajuda el senilment anticatanatalista abundant a la resta de l’Estat, no nomes contra el Barça.
Tot lo comentat, de prou conegut , no justificaria aquest escrit. El que mes preocupa, es que ates tot, cap dels dos grans partit faci un pas en avant per arribar a un consens sobre mesures impopulars, necessàries moltes d’elles i es deixin de picabaralles. Encara hi ha petites i mitjanes empreses, sobre tot a Catalunya, que podria milloraria i lluitar contra l’atur.
Aquí esta el drama: Lles lluites entre el PSOE i PP continuen. El PP no ho va posar faci’l a Zapatero. Ara li tornen la pilota. Continuen barallant-se mentre el país s’està morint. Falla l’economia, però bàsicament falla també la política i els politics. Em ve a la memòria allò “Dios que buien vasallo, si hubiere buen senñor”. Tot i l’èxit, el PP comença a rebre avisos, guanya -i perd- a Andalusia, on un Arenas ja gastat, que contava que els escàndols pesarien mes i no ha sigut així. Alhora no va tenir present que els beneficiats de els EROs també voten. I el pes del PER. Anant a un altre punt, la tibantor Rajoy i Álvarez Cascos els pot fer perdre Astúries.
Un Rubalcaba, discutit dintre el partit, dolgut de la derrota, junt amb un Rajoy reforçat, entenc es una mala parella per arribar a cords. Un sentiment anticatalà de tots dos fa difícil un paper mitjancer de CiU, alhora que el PNB no passa per els millors moments i l’esquerra abertzale de moment n’està al marge. Algun lector podria dir que el que proposo es senzillament “somiar truites”, que la política es la que es i no canviarà. Aleshores ve quan Brucel•les i ho imposa.
Un complement, no es veu cap proposta seriosa per part de l’esquerra, parlen d’apujar impostos, provocaria menys ingressos encara i pagarien els de sempre. La globalització dels mercats fa que les grans fortunes manin, aniran fora si se’ls arpeta (com les Sicav). Ensems aquí han tingut temps per fer-ho i s’han estat quiets.
Mana la senyora Merkel, resta el dubte de que si les retallades, justificades per al situació, poden ser la solució a la llarga. Quant sens uns i altres et venen ganes d’apagar i plegar:. Queda un remei: Refugiar-te en un escepticisme, si es possible amb una mica d’humor.
En fi, com diuen a Cadaquès: “en tot hi ha trampa, menys en es vi que hi posen aigua”.

Diari de Girona 03/03/12

INTROSPECCIO

S’ha dit que encendre una espelma es projectar una ombra. Aquesta comentari el feia fa poc a un amic que per segona vegada em deia que soc massa crítics en els escrits, que també hi ha coses a elogiar. No hi estic d’acord, si que on hi ha llums apareixen ombres i a cops poden ser complementaries. L’observació juntament amb les reaccions a un escrit en una revista local, m’ha portat a una certa introspecció evolutiva, que potser peca de gosadia i poc interessant pel lector.
M’excuso en que l’edat m’ho permet. Porto una vida limitada, camino molt poc quan per control mèdic, havia de fer uns 5 kilòmetres cada dia. Hi hauria d’afegir que llegeix-ho de manera rapida i selectiva. He reduir molt la TV L’experiència d’una vida et fa veure les coses amb un cert simplisme barrejat amb escepticisme, et tornes tolerant i acceptes -cada cop mes allò de entendreu tot per a perdonar-ho tot. Ensems, amb la perspectiva dels anys, ten dones compte dels errors comesos, un d’ells es entrar en política gran i sense preparació. Canviar una activitat analítica on dos i dois fan sempre quatre a una altre on no pasa quasi mai, tard o aviat es paga.
Intentaré una síntesi breu del que penso avui dia, que segurament no es el mateixa que hauria feia temps enrere. Anem-hi i comencem per la vila. A Palafrugell, com a totes les poblacions de l’entorn, la crisi cada cop es mes evident i amb mes gent afectada. I potser ens salva -una mica- la temporada turística, si be cada cop es mes curta. Un detall: ja he comentat que no m’agrada caminar (ni conduir), a Palafrugell visc al centre, durant uns anys la màxima distancia que feia a peu era de casa a l’Ajuntament (el laboratori el tenia a dues passes). Ja jubilat de tot, la màxima distancia que faig a peu es fina a la plaça Nova. Fa pocs dies, amb un temps esplèndid em vaig atrevir a caminar fins al final del carrer Ample, no hi havia passat en molt temps i la sorpresa va ser que vaig contar fins a onze botigues tancades. La crisi del comerç de proximitat es evident , es preocupant ja que portarà una desertització del poble. Malgrat tot, em sento be a Palafrugell , hi he viscut tota la vida, em van sortir oportunitats per marxar i no vaig fer-ho.
Anem amunt i arribem a Catalunya. Les coses tampoc pinten be, s’està pagant l’error en l’Estatut de Sau, quan en la transició no es va voler demanar l’autonomia fiscal a la basca. També passa factura l’error de confiar en Zapatero en l’Estatut actual , on hi ha passat el ribot tothom, des de les Corts espanyoles fins al Tribunal Constitucional. Arrodonit amb l’espoli fiscal, cada cop es veu mes lluny arribar a un acord per un pacte raonable.

El temps demostra la visió política de Suarez i el seu entorn amb el “cafe para todos” amb disset autonomies no justificades, aigualint les històriques. Per no allargar-me, unes senyals be recents, el cas de Spanair. Hem servit un triomf important al govern central i hem limitat per anys el futur del Prat. AENA ha de continuar, sogui com sigui, per a mantenir l’estructura radial. S’ha d’aclarir, sobre la creació de la companyia, infradotada, es pot aplicar allò que de bones intencions l’ínfer n’està ple. S`intenta un hub al Prat. amb poc capital públic i l’assumpte acaba malament . Curiós, l’encara actual president que ha portat a la fallida ja te un nou càrrec a un club angles propietat del emir de Qatar. Amb aquest diners perduts segurament s’haurien estalviat algunes retallades a la Sanitat. Una data complementaria, ha fallat el capital catal. No siguem càndids el diner no te color, ha fet el joc i no s’enfrontarà amb Madrid. I desprès vel el port de Barcelona, fa deu anys que estan pendents uns accessos per tren, ara mes necessaris que mai, ja que començarà una nova terminal de containers. Madrid continuen fent-se el sord. Ara amenacen amb el castellà com a llengua vehicular, no acabaríem. En resum, el poder mana, Castella te el poder fa mil anys i un repàs a la historia de Catalunya ho arrodoneix.
Continuem pujant, entrem al capítol espanyol , la política erràtica de Zapatero ens ha portat on som, a un país en fallida. Hi hauria molt a dir, nomes un detall poc valorat de la seva imprevisió , es va gastar una pila amb el famós” plan E” que va provocar obres,innecessàries quan amb aquests diners s’hauria arreglat el dèficit sanitari a tot arreu. Fent-ho fàcil, el temps es el jutge, el 2002 quan va pujar estàvem al vuitè lloc del mon, ara diuen estem al quinze. Ens deixa el gran repte, entre conceptes –sembla- oposats, ratllades i atur. Es possible un equilibri?
Passem a Europa. Fins ara ha sigut una reunió de mercaders i la política aparcada. S’han fet coses positives, ningú ho dubte, però de manera lenta i on els interessos nacionals priven. Ve la crisi i es demostra l’error d’una ampliació massa rapida. La creació del euro ha desfermat interessos contraris, començant per el Regne Unit . La situació , sembla ha obligat cap una unió mes política. Vint-i-set països (aviat vint-i-vuit) molt dispars amb pressupostos que son un engany i amb corrupteles es molt difícil que acabi be. El mes sensat seria una Europa a dues velocitats. De moment Alemanya tura del carro (i se’n beneficia) , altrament es probable que dintre poc , ni Merkel ni Sarkozy governin.
Avança’n al mon, les economies emergents, Xina, seguint la frase de Mao que “tan li fa que el gat sigui blanc o negra, mentre caci ratolins”, serà la primera potencia dintre poc. Amb un comunisme capitalista que sembla de moment funciona. Un tema interessant:: Veurem el yuan com a moneda base en lloc del dolar? Desprès venen la India, el Brasil i fins i tot Turquia. Que Deu ens agafi confessats.

Diari de Girona 21/01/12

EREM SIS MILIONS, ARA SET I MIG

“Som sis milions”, era un eslògan que en temps del president Pujol, TV3 repetia constantment. Han passat poc anys i avui, a Catalunya, som mes de set milions. Al planeta la noticia es que ja hem arribat a l’habitant que fa set mil milions. I la evolució ha estat rapida, al segle passat varem passar de mil milions a sis mil, i ara ja estem al set.
Un fet interessant, el creixement accelerat no es un tema habitual de conversa i comentaris, no se’n parla massa. Així com el canvi climàtic si es un assumpte habitual, quan tot dona per pensar que els dos poden anar lligats. I queda un dubte, si tot plegat pot haver contribuït –en part- a la crisi actual i treu estabilitat del nostre mon. En els països desenvolupats, la consciencia d’un creixement desorbitat es clara i la tendència, també clara, es frenar-lo (per egoisme en bona part). La comoditat i un nivell de vida fan que sobrepassar un límit de fills siguin –per molts- una carga. No així esta passant al tercer mon on tenir criatures pot ser -a vegades- un negoci rentable. Malgrat tot, hi ha el fet que àdhuc en els països mes poblats la necessitat de limitar el creixement s’imposa. A la Xina, la manera de lluitar-hi ha estat la política del fill únic imposada, de manera dràstica, que porta a un cert envelliment. A l’Índia s’han fet campanyes d’esterilització que han suposat un fre.
Fa poc vaig rebre un correu electrònic divertir: donant la data de naixement et donaven automàticament el nombre d’habitants que hi havia el planeta el dia de naixença. Resulta que quan vaig néixer era el poblador numero 2.118.110.967 i que fins aquell moment havien nascut uns 74.164.674.450 persones. Amb les possibles salve tats, en el transcurs de la meva vida la població del mon ha augmentat 5.000 milions de persones. Tenint en compte que en molts països rarament hi ha censos les dades son difícils de confirmar, si be el tècnics de l’ONU coincideixen en aquesta conclusió. Els demògrafs sostenen que el punt àlgid del creixement es va donar als anys seixanta, de 3.000 milions es va arribar 7.000. I de moment aguantem, si be estem en un mon on predominen els joves, s’apunta una frenada i en la resta del segle XXI es probable vingui un envelliment.
Els motius: L’augment de l’índex de fertilitat, que si baixa en els països rics continua elevat al tercer mon. Venen diferencies entre sexes, amb predomini dels barons sobre tota la Xina i India. Així com creix la població urbana i baixa la rural. Hi ajuda l’augment de l’esperança de vida, mes alta en països desenvolupats, si be en països fins ara pobres ha pujat també. En el darrer anys la Xina ha passat dels 41 anys als 73. A l’Índia dels 38 als 64.
Venen tot seguit les veus d’alarma, surt un incipient neomaltusianisme. Alhora s’apunta si aquest canvis ens portaran a un esgotament de les possibilitats d’alimentació humana. Diuen des de la FAO que un 25 % de la terra cultivable esta degradada. amb la pèrdua de capacitat productiva. Si afegeix una deficient gestió de l’aigua. Segueix l’augment de l’activitat industrial que ens porta a l’espinós tema del canvi climàtic. Els aspectes ecològics son importants. Es recent el fracàs (maquillat) de la darrera hora de la Conferencia de Durban. Mes població demana mes energia, el petroli s’acabarà un dia o altre i el CO2 continua augmentant. S’ha intentat el bio diesel , però sembla que el remei es pitjor que la malaltia. I el problema dels residus?
L’assumpte es inesgotable, dona per comentaris de tot tipus, amb opinions per a tots els gustos. Si be coincidint amb la crisi econòmica que vivim, contribueix a un cert pessimisme en el sentit si el planeta serà capaç de suportar fins els 9.000 i 10.000 milions d’habitants que segons les projeccions de l’ONU seran a finals de segle. Els mes optimistes confien en que els avenços tècnics portaran solucions.
Una altre conseqüència: Un creixement accelerat ha portat a fenòmens migratoris com mai. Es un problema que no cal insistir-hi i que vivim dins el dia a dia. Agreujat per certes intoleràncies de base religiosa que –a cops- fa difícil la convivència. HI ajuda una globalització que te les seves avantatges i també certes parts complicades.
I dins aquest aspecte aniria a un punt que pot semblar inapropiat i donar la sensació d’una certa frivolitat o lleugeresa. Es que aquest fenomen, no nomes passa en el humans, la facilitat f de trasllat ha portat també a l’aparició d’espècies inversores animals i vegetals. Nomes en el nostre espai, des dels silurs a Riba-roja, el cargol o el crancs invasors al delta de l’Ebre, el mosquit tigre, les cotorres argentines, formigues mes petites, plantes importades i tants altres que ferien la llista inacabable. Els hem modificat el seus medis i els donem facilitats per a “viatjar. Per altra part, esta vist que mentre augmenta la població humana, disminueix la població animal lliure, cada dia es parla d’espècies en perill. Ens anem apropiant dels seus llocs de vida natural, les selves desapareixent.
El punt de procurar un creixement responsable es important, les mesures a prendre son de mal preveure i els resultats es veuen tard. Dona la impressió que hi ha dubtes, junt amb una incertitud en les decisions a prendre. Dins les diverses solucions, un punt important ho condiciona i que no es valora prou: l’egoisme humà, Josep M. Espinàs sosté, crec amb raó, que “L’ecologisme es un egoisme” (no l’Ecologia) (La Campana, 1993) i aquesta valoració dins l’especia humana es important.

Diari de Girona 17/12/11

“IL SORPASSO”

M’agrada fugir de la immediatesa, el dia 20-N ja ens queda una mica lluny, ara mateix ja hem “paït” uns resultats que ha estat globalment els previstos. Si be, com sempre, hi ha hagut algunes dades no esperades del tot. Es el moment, amb una certa calma, de fer unes quantes reflexions.
I aprofitaria el mot italià, títol de la pel•lícula de l’any 1962 de Dino Rissi amb Vittorio Gassman per a donar nom a aquest escrit: El motiu: una dada no prevista ha estat el “sorpasso” de CiU sobre el PSC. El terme s’ha convertit en habitual en l’anàlisi política. Crida l’atenció iambe l’ augment dels partits petits aprofitant vots perduts dels socialistes
Ho arrodoniria amb un darrer comentari, el PP ha guanyat amplament les eleccions, si be la realitat complerta es que les ha perdudes el PSOE. Això si, tenen l’excusa de la crisi, es veritat, i que aquesta porta a que el govern en el poder caigui, si be hi ha hagut excepcions com Polònia i Catalunya.
A l’Estat espanyol no hi ha cap dubte que el “saltimbanqui” de Zapatero els ha portat on son. Procurant no caure en allò que de l’arbre caigut tothom fa llenya, es evident que ho ha fet molt malament. Ha fet una política ”barroca” com diuen al Polònia. Voltat de gent molt petita que l’afalaguen contínuament, no cal citar noms, es treu de sobres a Solbes i nomes conserva Rubalcaba que a la fi se’l menja (no s’entén com la nit electoral, “Alfredo” no va dimitir). Incapaç d’aprendre angles, en reunions internacionals fa pena. Amb criteris totalment electoralistes no valora la crisi que tothom veu venir, crea el Pla E ineficaç del tot i que nomes provoca obres innecessàries i improvisades moltes d’elles. Una bonificació de 400 euros de la renda , retirada precipitada de les tropes al Irak que el porta a un enfrontament amb els EEUU. Intenta una política progressista (matrimoni homosexual, avorto, divorci exprés) que calia pactar mes amplament, juntament amb subvencions no justificades a dojo. En educació, dins el binomi “universalitat / elitisme”, s’ha decantat massa per la primera. Una política exterior inexistent, amb ribets anti-americans, nogensmenys se’n va a resar amb Obama. Ha polititzat, com cap govern ho havia fet, la justícia (el 20-M es un exemple). A Catalunya ens ha pres el pel amb l’Estatut. En fi, ha estat sens cap dubte el pitjor president des de la transició. I la gent ho veu!
El PP ha guanyat de carrer, altrament no ho te gens fàcil, s’ha de donar temps al temps. El problema es com trobaran els comptes reals del govern anterior, que no li passi com a Catalunya i altres comunitats autònomes.. El s populars dominen a tot arreu, malgrat el cas d’Álvarez Cascos que planta cara a Rajoy i guanya de carrer amb el “Foro Asturias”. Queda nomes Andalusia i rot fa pensar que arrasarà allí.
Una altre valoració: Els partits petits s’aprofiten de la desfeta socialista. Ara la discussió esta si formaran grups propis. Uns ho tenen clar com CiU i PNB. En canvi IU, UPyD i AMAIUR poden tenir maldecaps per aconseguir-ho. Tots haurien de tenir un paper moderador. Un punt clau es AMAIUR, que ha portat contra les cordes al PNB i que, amb totes les reserves, sembla pot iniciar una via de solució al problema d’ETA.
“Last but non least”: anem a Catalunya. A un any de les autonòmiques, , la situació es la que es: La Generalitat entrant es troba amb un deute molt superior al senyalat per Montilla i la recaptació continua baixant, conseqüència de la crisis. Segueix –agreujat- un finançament insuficient que no s’arreglarà, potenciat ara amb l’excusa del govern central que les comunitats autònomes son les responsables del dèficit. Nomes queda una solució, menys despesa i aquesta porta a retallades importants i imprescindibles. Alhora afecta un punt clau: una de les situacions que han donat estabilitat durant la transició ha estat la progressiva implantació de la societat del benestar, naturalment aquesta perilla per les mesures d’estalvi, sembla que tothom esta d’acord en donar preferència a les despeses socials. A mes, CiU te mala “papeleta” a Madrid amb la majoria absoluta del PP
La generalitat no te diners, han vingut les famoses retallades. Atesa la situació d’anys, s’havia arribat a un cert desori. Hospitals a cinc minuts de casa, urgències nocturnes a tot arreu (algunes amb una visita per nit) . No es pot mantenir, en moments dolents s’ha de limitar. Naturalment les protestes de tot tipus han vingut ràpidament, a vegades fomentades per l’actitud de la conselleria, calia donar mes dades concretes, explicar-ho mes en detall. Vist això, de cares al 20-N es podia pensar en una baixada de CiU, no ha estat així, ha passat tot el contrari. Per primer cop en la democràcia, en unes generals, ha arribat el “sorpasso” de CiU al PSC. Es motiu per pensar que la gent, passat els mals humors momentanis, te mes seny del que ens pensem. La pròpia TV3 en l’avanç inicial i durant bona part del programa observaves una tendència pro-PSC. No s’ho esperaven.
Dos complements, una emissora de TV que te mala premsa al país, va fer una pel•lícula de Ford interessant (ni de lluny la millor del mestre) : “El ultimo hurra” on un Spencer Tracy que tothom donava per guanyadora com alcalde, perd clarament. No va passar en viu. Esperem nous temps, a veure si les coses aniran millor, com deia el clàssic, ” la collita es encara en herba, no ha madurat”. Que pesarà?

Diari de Girona 26/11/11

EUROPA TRONTOLLA

En realitat, el que trontolla es l’euro, que es el que volen molts. Acabo aquest escrit el dia de reflexió. Hem passat una campanya electoral avorrida, el mon comunicatiu ha canviat com una mitja i els partits s’empenyen a fer les campanyes com trenta anys enrere, els actes electorals en espais reduïts. Els anuncis de la televisió insuportables. Afegim-hi unes tertúlies infumables on es salten temes importants, tot dona la impressió que els col•loquis estan pactats per els partits. Resultat, he arribat a un pacte amb mi mateix, miro poc la televisió i quan surt publicitat o ara propaganda electoral, trec el so.
Fa temps, he modificat els hàbits de lectura i actualment segueixo un sistema que es rellegir obres antigues. Ara ho estic fent amb les memòries de Cambó, que comprenen des del 1937 al 1946. Va morir el març del 1947 a resultes d’una infecció provocada per una vacuna contra la febre groga. M’entreté observar les opinions del polític i tot seguit anar a la comparació obligada amb la realitat posterior, es interessant , divertit inclòs. I m’he detingut en un escrit on parla de la decadència d’Europa. Sosté que el declivi del vell continent esta clar, segons ell s’inicia desprès de la guerra del 1914. Així acaben quasi dos mil anys de protagonisme juntament amb el predomini dels valor s cristians que si be neixen a Àsia , Europa els fa seus. En aquells moments considera Alemanya el primer país d’Europa i no es mulla sobre el nazisme. El perill i alhora el futur, el veu en el Japó i els Estats Units. Naturalment la cosa ha canviat, les especulacions sobre el futur europeu estan, mes que mai, a l’ordre del dia, i treuen interès sobre el resultats de dema, mes o menys previstos.
La UE ve d’un procés es va iniciar acabada la segona guerra mundial, el perill d’una nova confrontació entre França i Alemanya, porta a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i Acer i a les primeres fites d’una Comunitat Europea. Anant rapit, la darrera fita fou el Tractat de Lisboa.
I naturalment venen les dificultats i surten els problemes. Es bo retornar a la vella frase de Kissinger, a qui, quan li parlaven d’Europa sempre demanava a quin telèfon havia de trucar. Els personalismes i interessos nacionals ha influït i pesen molt, es difícil que països fets i ben estructurats cedeixin prerrogatives, agreujat per un gran error: l’ampliació quasi sobtada de 15 països a 27. Calia anar mes poc a poc. Unim països amb economies molt diferents, amb experiències polítiques dispars , alguns amb fiscalitat dubtosa o inexistent i amb una certa corrupció. S’estableix la moneda única i ja es perfilen dos grupets, per un costat la zona euro zona i la resta. La crisi del països llatins, els anomenats PIGS, porta que les economies del nord es queixin, Alemanya aguanta el cop si be ja surten veus al país que s’estan cansant. I el gran enemic intern, el Regne Unit que ja no entra a l’euro i que lidera l’euroesceptisisme, no acaba de combregar amb la Unió Europea. A la mateixa Alemanya surten ja moviments per tornar al marc o treure de l’euro països en situació difícil. Ara be, els bancs alemanys i alguns anglesos tenen part del deutes, ho suportaran?
Arribem al puny clau: Falta personalitats, nomenen una anglesa per afers exteriors que no se la veu enlloc i una figura grisa belga coma president/comparsa , mentre decideixen Merkel i Sarkozy, en aquests moments els vertaders amos. Per no massa temps, tots dos perdran les properes eleccions. I no hi ha una política fiscal comuna, molt difícil entre 27 països.
Ara la batalla, aprofitant la crisi, es senzillament contra l’euro. En part es paga l’error de l’entrada de Grècia, un país en fallida que va falsificar dades de tot tipus per entrar a l’euro, que no te cap tipus de competitivitat (nomes una mica el turisme), cosa que no passa a Irlanda, Itàlia i Grècia. El deute grec s’ha de pagar en euros. Allí el frau fiscal es total, funciona l’economia “grisa”. Un detall: els armadors grecs no paguen impostos. Tot sembla que una sortida de l’’euro per part de Gracia seria lo ideal, malgrat el tractat de Lisboa no ho preveu, en tot cas hauria de sortir primer de la Unió Europea. Ara be al darrera hi ha els interessos dels bancs que en un monet els van fer el joc.
Des del 1945 no hi ha hagut un panorama tan dolent, s’acosten temps molt difícils,i passarà el que ha de passar. Els canvis als governs no ha donat resultat , i com a mínim, s’entreveu un nova Europa a dues velocitats. Els inversors no confien en el deute europeu, s’han dedicat al deutes alemany i dels Estats Units i deixen de banda els països europeus mes petits, alguns totalment solvents. No anant gaire llunys, recentment hem vist com Obama es decanta clarament per els economies creixents del Pacific, malgrat les picabaralles amb Xina.
Hem viscut uns anys d’un europeisme de boqueta, l’economia anava be i ningú es preocupava de lligar una política comuna. Ara ens ho trobem, d’una certa utopia europea, tenim el perill de passar a una distòpia.
A aquests pensaments m’hi ha portat una campanya pesada, de resultats previsibles i quines decisions prengui el futur govern vindran de fora. Solucions: Deu me’n lliuri d’apuntar-ne. Sembla que les retallades no ho arreglen del tot. Algú dubta que el favor dels mercats no s’aconsegueixi nomes per la via de l’austeritat. Pot ser que les eleccions les guanyarà qui les perdi. Afegim-hi la llei de Murphy, quan diu que “si aconsegueixes mantenir la calma quan tot el mon perd el cap, es que no t’has assabentat del problema”.

Diari de Girona 12/11/11

NINGU ES PERFECTE

En els moments que corren, parlar de perfecció es aventurat. Ho iniciaria amb el record de dues pel•lícules. Una es “Casablanca”, convertida en un mite , sempre recordo unes escenes: Quan Hamphrey Bogart diu: “toca-la Sam” , “sempre ens quedarà Paris” i dona permís amb el cap als musics perquè toquin “La Marseillesa”. Fins el quadre final, desprès la mort del coronel alemany, el comissari ordena que “detinguin el sospitosos de costum “ i comenta amb Bogart que lo succeït “serà l’inicií d’una bona amistat”.
Altrament dins el concepte exposat, interessa un altre film que en castellà porta de títol de “Con faldas y a lo loco” de Tony Curtis, Jack Lemon i Marilyn Monroe. Fugen encoberts de dones, passen molts entrebancs i Jack Lemon es troba amb un milionari que es vol casar amb ell. Es veu obligat a dir-li que no es una dona, sinó es un home disfressat, l’altre li contesta que es igual, i ho fa amb la frase: “ningú es perfecte”.
El milionari enamorat de la pel•lícula tenia tota la raó, la perfecció no existeix, sempre hi ha quelcom no apropiat que en el fons no fa res mes que valorar una perfecció relativa. Tota aqueta petita introducció no te altre finalitat que valorar una experiència personal recent amb la descripció de petits inconvenients, que son l’excepció que confirma la regla.
A que ve aquesta introducció? Desprès de molts anys de viure pràcticament aïllat a Palafrugell per a motius que no fan el cas, he trencat per una dies aquesta norma, he anant d’excursió a la Selva Negra. M’he trobat amb novetats importants, una d’elles la nova terminal del aeroport de Barcelona amb un accés una mica complicat, noves modalitats d’embarcament i que malgrat les cintes transportadores els que per caminar ens costa una mica, les distancies son importants. Si be cal dir que malgrat aquets petits inconvenients, la nova instal•lació mereix un comentari del tot favorable. Seguirem en un vol a Basilea i en autocar a un poblet dintre el “bosc negra”.
Poc a dir o comentar sobre el interès del indret des del punt de vista turístic. Net, ordenat , edificis tots iguals amb el mateix tipus de construcció, ben conservats. Cap gran hotel ni instal•lació fora mides. En conjunt dona la impressió d’un país que marxa, que va sobre rodes, un cop passada i digerida l’absorció de l’ est comunista. Un país seriós, un ministre va dimitir quan es va comprovar que una part de la seva tesi l’havia copiada, aquí no en quedaria ningú. Per els que venim d’un país assedegat l’enveja la dona els brolls d’aigua que surten de tot arreu. La facilitat del transport fluvial per si sola fa ric un país. Vist l’estat de conservació del territori entenc la importància que uns verds sensats tenen electoralment. Un problema per a molts, la dificultat del idioma.
En aquests moments, Alemanya i la senyora Merkel son les esperances i la garantia d’Europa i del euro. Si be tot fa pensar que les properes eleccions alemanyes les perdrà l’actual presidenta, altrament surti qui surti seguiran manant a Europa. I si no ho fan, malament rai. Ja que el desgavell europeu continua, 27 països que nomes pensen en el seu interessos particulars. I dins aquesta sana enveja que la resta d’europeus sentim per al situació d’Alemanya aniria a petits fets que no esperava trobar en un país capdavanter, confirmant el que he comentat que ningú es perfecte.
Un dissabte a la tarda, el 15 de novembre, tornant de Baden-Baden entrem a l’autopista A-5 en el tram de Karlsruhe a Basel. No hi havia cap senyal d’avis i l’autopista estava tancada entre les sortides 52 i 54. Quedarem col•lapsats dins la via durant quasi cinc hores. Sense cap indicació (no es veuen panells d’avis) i ni un sol policia. Gracies a un guia assenyat i competent juntament amb un xofer que coneixia la zona, na va passar res. Pesades les cinc hores immobilitzats, arribarem a l’hotel. Soparem a quarts d`’onze que no es hora habitual al país. Complicat pel fet que en l’autopista citada no hi havia ni una sola estació de servei. Era de nits i tenia un punt dantesc, veure de nit, les cues per carreteres secundaries. Ara be, no es va sentir un sol clàxon de protesta.
Ja passat tot es va aclarir que estaven fent obres , si be algun altre opinant deia que aquesta es una auto ruta important, si be es relativament marginal al país, serveix per conec tar el països nòrdics amb el sud. Altres vies mes centrals estan mes cuidades. Un detall important es que no es paga directament, si be els autobusos estrangers paguen periòdicament per l’ús de les autopistes i carreteres normals.
En resum: Un entorpiment per obres es totalment disculpable. El que va sorprendre en un país organitzat que no hi hagués cap indicació, cap policia per consultar. Un telèfon especialitzat, no contestava.
Acabant, sospito he fet perdre el temps al lector i al diari amb quatre banalitats. Alhora que parlar de perfecció en moments de crisi pot semblar contraproduent, fins provocatiu. Es com un esperit llatí valora una suposada imperfecció en un país que es el mirall d’Europa. En tot cas, tornem a la vella dita que l’excepció valida la regla: res es perfecte del tot.

Diari de Girona 22/10/11

DE TRENS I AVIONS

En una conversa recent amb un polític en actiu, si be com diu en segona fila, , coincidíem en un clar pessimisme sobres la situació del país. Malgrat això, insistia en fer el possible per a no augmentar l’estat general de descrèdit de la política i la sensació de desfeta que viu el país. Entenc la posició, es aviat dit, però la cosa ha anat massa lluny. I, a Catalunya, apart de la crisi econòmica, lligada a un tractament fiscal injust ve agreujada per actituds ben recents, contra la llegua. I no quedarà aquí, dintre poc veurem una nova llei electoral que disminueixi els diputats catalans i bascos. Ara es veu l’encert del “cafè para todos", ben planificat. Era previsible que l’estat amb 17 autonomies portaria excessos. Conservar nomes les històriques, era lo lògic, no va interessar. Aquí el poder andalús va jugar fort..
Coincidíem en que el país ha passat la millor època de la seva existència, a despit que ara, tot fa pensar que anem enrere. Li deia que els meus fills han viscut molt millor que jo, si be els meus nets s’ho passaran pitjor. I la cosa ve de molt lluny, l’anàlisi es complicat si be darrerament hem estirat mes el braç que la màniga. Valoraria decisions, unes ja velles, altres recents, que em fan pensar en allò que “a qui Deu vol perdre, cega primer”. Porten a un sentiment atàvic, mes arrelat a l’altiplà. Canovas del Castillo ja deia “podran ser españoles... los que no pueden ser otra cosa” fins a l’unamonià “que inventen ellos”.
Anem a fets que ens marquen de molt temps. Un d’ells l’amplada de la via dels trens. Una decisió típica del que comentem, fa 168 anys apareix la qüestió. Ve l’informe d’una comissió on es decideix per una amplada diferent de l’europea, 1.674 metres. Es preposen mides mes petites, que no s’accepten. I s’acorda també que els trens siguin propietat de l’Estat. Sembla van privar motius estratègics en cas de invasió, una altre es que es podrien fer maquines mes amples, amb mes força i mes possibilitats de treball. Quan mes grans, mes potents. Han passat molts anys i es va demostrant, poc a poc, la barbaritat del que es va decidir. Els primer intent per corregir-ho surt amb el Talgo que va a Paris, canviava l’espai entre les rodes al entrar a França, el passa a 1,43 metres que es la mida europea.
Passa el temps i apareix la possibilitat e construir un tren d’alta velocitat. Ve la decisió salomònica de Felipe González: Atorgar la línia Madrid-Sevilla (la majoria de ministres eren sevillans) a canvi concedir a Barcelona els Jocs Olímpics. Continua, en plena època d’eufòria, de vaques grasses i amb subvencions europees que han acabat, es prepara i esta en marxa un conjunt de trams d’alta velocitat, formada per una xarxa radial amb centre a Madrid. Per raons politiques, fora de cap estudi econòmic seriós i de productivitat, es crea una trama que nomes la te mes gran la Xina. Quan Europa retalla les línees d’alta velocitat, aquí encara sen concerten. I es dona el cas vergonyós que es veuen obligats a suprimir línees ja instal•lades, amb un cost enorme de manteniment, i amb vuit viatgers al dia. Això si, una obra important com es l’eix mediterrani tot son excuses ja que ha de passar per Madrid i Aragó per interessos electorals i derivats. La UE ha fet també de Salomo, una barreja de corredors i l’Estat espanyol decidirà les preferències.
Desprès del disbarat de l’amplada de via, surt el segon: una xarxa d’AVE insostenible. El propi ministre de Foment reconeix que mantenir un kilòmetre de línia del AVE costa 1oo.ooo euros l’any i el doble si passa per un túnel. Quan estem pagant per el túnel del Pertús, des de març del 2010, 132.000 euros al trimestre. Per pal•liar-ho s’ha hagut d’invertir 26 milions d’euros per la instal•lació del tercer carril que permet l’arribada del AVE a Figueres, una línea mig d’alta velocitat i en trams en normal. Els francesos tampoc tenen massa pressa i es diu que el TGV arribarà a la frontera el 2012. Quan estarà llest el tram Barcelona-Figueres? Entretant encara se subhasten línees d’AVE que s’hauran de tancar.
Un punt final anecdòtic, els que ens hem dedicat un temps a la filatèlia, recordem un segells per a commemorar el primer tren espanyol, figurava línia Madrid-Aranjuez, quan primer va ser Barcelona-Mataro. I si aleshores considerem Cuba com a territori espanyol, el primer tren va ser el de La Habana a Guines del 1837
Del tren passem als avions. La cosa es demencial . A Lleida es construeix un aeroport i no es troben vols, la Generalitat fa equilibris i ara busca turistes russos per la neu, ja veurem. A Osca se’n fa un altre, quan entre Lleida i aquest nomes hi ha cent kilòmetres. A. Castelló un de nou, també sens e cap vol. A Murcia que ja en tenen un (San Javier) en fan un altre. A Ciudad Real, potser el cas mes paradigmàtic, es crea un aeroport sense vols i porta la fallida de la Caja de Castilla La Mancha. Seguint el clientelisme polític i de manera totalment irreflexiva es creen aeroports sense vols. Un dels pocs efectes positius de l’actual crisi es que forçosament s’hauran de parar aquest tipus d’actuacions desproporcionades.
Acabàvem amb l’amic, reconeix els disbarats, ho atribueix a que tots vam viure una “belle epoque”. S’han fet obres inútils que calen un manteniment car. Estem d’acord en que la classe política varem viure un sentit d’immediatesa quina prova mes evident i costosa es l’AVE i els aeroports, però n’hi ha moltes altres (TV, universitats, noves administracions..). L’ombra de Lluis XIV (desprès de mi el diluvi), era a tot arreu. Ara ho paguem.

Diari de Girona 24/09/11

IMMERSIO LINGÜÍSTICA (SUBMERSIO / EMERSIO).

Els darrers dies hem viscut un episodi mes d’una situació que porta molts anys, totalment cronificada, amb rebrots alternatius. Es tracta del cada cop mes difícil encaix de Catalunya a la resta de l’Estat. Un dels punts àlgids es l’ensenyament de la llengua. El nou pas, provocat per una interlocutòria de TSJC es el intent de suprimir la immersió lingüística. Si el català s’ha mantingut els darrers anys ha estat gracies a que el sistema d’immersió lingüístic ha funcionat be. Amb una avantatge important, que alhora ha afavorit la convivència i estalviat molts problemes. Dues frases ho aclareixen, aquelles instruccions de l’època de Felip V “que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. I la mes recent de Pla, en relació al que pensen de Catalunya, “el mes semblant a un espanyol de dretes, es un d’esquerres”.
Ara a Catalunya, malgrat la crisi, i degut en part al fracàs de l’Estatut, torna un creixent sentiment autonomista que inquieta a l’altiplà. La replica es suprimir la immersió lingüística i anar vers la implantació en l’ensenyament d’ un bilingüisme oficial i dur. No siguem càndids, la trampa es que aquesta mesura, aparentment legal, amb dues llengües oficials significa en el cas nostre, un funeral “corpore insepulto” per el català. I continuarà imposant el bilingüisme en els documents de tot tipus. La finalitat darrera, el català a llegua “culta” totalment minoritària, fora d’us corrent, nomes pròpia de sectors il•lustrats, com es el cas de l’holandès a Holanda. Qualsevol persona que passi uns dies a Barcelona, veurà que la suposada persecució del castellà, es pura entelèquia. Sentirà, com a mínim, tres vegades mes castellà que català.
Un altre factor important son les instancies judicials. Han jugat el seu paper, ates que els alts estaments de la justícia depenen del govern de torn. No se fins a quin punt un TC polititzat del tot, pot anular un Estatut aprovat en referèndum per el poble de Catalunya. El PP porta als tribunals la llei d’ensenyament del català aprovada per el Parlament de Catalunya, pendent de sentencia.. I la cosa continua fina la recent interlocutòria del TSJC on s’ha vist la situació curiosa que una valoració del president es desmentida per el tribunal i desprès surt una prorroga del compliment de la interlocutòria. I entraríem en un punt espinós com es la interpretació, mes o menys rígida, de la llei. Aquesta flexibilitat, que s’ha dit es una norma que justifica la feina del jutge, es prova de intel•ligents i un fre per els sectaris. Una actitud semblant, no s’aplica al país basc.
Un altre punt ja esbossat. Esta clar que els dos grans partits nacionals estan d’acord en la mesura, juntament amb alguns catalans. La supressió de la immersió es una mesura mes en la tàctica iniciada de desmantellament de les autonomies. Algunes del PP ja volen tornar competències a l’Estat. L’operació del “cafe para todos” ha donat el seus resultats. La cosa hagués anat diferent si nomes s’haguessin creat les autonomies històriques.
Es veu com el PP, futur partit governant, s’equivoca radicalitzant la qüestió com va fer el seu portaveu al Parlament de Catalunya. Sembla que Rajoy ha frenat de moment ja que aquesta actitud els pot treure vots a Catalunya d’un electoral a qui molesta l’actitud contra la llengua. El PSC pendent de qüestions internes esta dividit. Ara be, de moment dona suporta a la immersió, pasades les eleccions ja veurem.
Finalment un argument mes (ja apuntat) en favor de la immersió, de tipus semàntic. La primera garantia la dona el propi mol escollit: immersió. Submergir un objecte (el català) en un líquid es pot fer totalment (submersió) o parcialment (immersió). El predomini absolut del català seria una submersió lingüística, on nomes hi hauria ensenyament en català. Dins la immersió, hi estan totes dues. L’emersió seria nomes el castellà.
Anem a l’altre costat, com reaccionen els catalans? No oblidem un precedent: La reacció desprès de la sentencia sobre l’Estatut del Constitucional. S’organitza una manifestació de mes d’un milió de persones, als pocs dies acaba en foc d’encenalls quan es vota diferent al Congres. Entre nosaltres s’observen sectors clars que no m’atreviria a quantificar: Un espai, mes o menys, definit: Un independentista clar (tendent a una submersió total del català en l’escola) junt amb un sector sobiranista (en el tren cap d’independentisme, hom es para en l’estació que li convé), ambdós partidaris de la situació actual. Una part, mes indefinida, que ja li esta be com ara, no vol problemes, te altres maldecaps. Un darrer contrari a la immersió i en el fons contra el català (cerca l’emersió del català a l’escola i de moment proposa el bilingüisme). Els partits hi estan d’acord amb la situació actual d’immersió, menys PP i Ciutadans. De moment la tendència majoritària va vers el incompliment, i donar-hi llargues. Cal afegir-hi que lluitar contra el poder central des de Catalunya, cada cop es fa mes difícil. Ja de l’època Pujol, es va intentar un desglaç i enteniment amb Madrid:, res de res. En la seva època ja ho intentà Cambó. Inclòs darrerament hem viscut una faceta divertida, dins la rivalitat entre el Barça i Madrid, l’actuació digital de Mourinho.
La situació es greu, i el que vindrà pot ser-ho mes. La intenció des del centre esta ben clara, la nostra, titubejant. Per a molts la qüestió de llengua no es prioritària (mes en moments de mal passar). Joan Sola ens ho deia al Parlament: “La solució es difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel i simplement posem pedaços”
.

Diari de Girona 3/09/11

UN ESTIU ENREVESSAT

A l’hemisferi nord, el binomi política i calor, propi del estiu, solia portar a una quietud informativa que es compensava amb alguna serp d’estiu per a donar temes. Aquest any no h passat així, hi ha hagut de tot i força, les serps han estat ben reals. En tot sentits, ha sigut certament un estiu complicat. Començant per un temps ingrat i un turisme fluixot, continuant amb la crisi política i econòmica, cada cop pitjor, una Europa desunida i el Banc Mundial anunciant una nova etapa de crisis. Per si faltava temes, una modificació de la Constitució via rapida. Els politics han tingut vacances curtes. I creix un sentiment general,de desconfiança en tothom que es difícil de preveure com acabarà.
Encetant els comentaris per el turisme, un estiu adormit. Una temporada turística mes aviat magra, corre gent amb pocs diners, si be el temps no ha ajudat. Al Baix Empordà no hem vist dos dies enters de sol i en un resum breu diria que ha estat una temporada una mica pitjor que l’anterior. Amb dos fets generals que ressalten: un d’ells es la successiva cancel•lació de vols des de Girona per part de Ryanair i l’altre els aldarulls a Lloret. Que la companyia “low cost” irlandesa desprès d’aprofitar-se de sucoses subvencions aniria, si podia, a Barcelona, no s’ha de ser aire llest per veure-ho. Es una empresa comercial i la seva finalitat es fer diners. Si convenia subvencionar i pagar per part de Generalitat no ho discutiré, però la marxa al Prat, si sortia la possibilitat, era de preveure. En quan als fets de Lloret, cada lloc te el turisme que te, donat per molts factors que venen de temps i canviar el model ràpidament apareix difícil. Sembla que a Barcelona ha dormit mes gent, en canvi l’augment a la Costa Brava es insignificant. La tònica segueix com sempre, temporada curta i gent amb possibilitats escasses (on no n’hi ha no en pot rajar).
Anem a un altre motiu d’un estiu entretingut: La crisi no ens ha deixat tranquils a l’estiu i ha escurçat les vacances dels politics. S’ha vist de nou el desgavell europeu, tants caps, tants barrets, fins que els alemanys imposen la llei. I dins la indefinició europea, potser estem pagant un error, la precipitació en la darrera ampliació de la Unió. La senyal d’alarma ve per una baixa en l’activitat econòmica del segon semestre, torna el pessimisme de cares al futur. Suggeriments d’un profà: Quin paper pot jugar-hi la Xina? No intenta una lluita soterrada contra l’euro? O vol ajudar a Europa per enfonsar als EUA o que caiguin tots per ella sorgir? Esta en condicions de fer-ho? Te la majoria del deute americà! La borsa, habitualment quieta a l’estiu, ens ha entretingut amb les seves baixes.
La cosa es complica quan Zapatero que s’ha tornat obedient, seguint dictats de la senyora Merkel vol modificar via rapida la Constitució per fixar l’endeutament de les administracions. Una mesura en que els dos grans partits hi estan d’acord, que en el fons te un sentit clar contra les autonomies. Paguem de nou el disbarat del “cafe para todos”, que no ens enganyem estava ben planificat. Adéu al pacte fiscal?
I dins el gran capítol de retallades i formant part de la demagògia pròpia de les campanyes electorals, Rubalcaba treu el tema de les Diputacions. Es curiós, surt quan els socialistes a penes en tenen, el suggeriment es una maniobra de distracció mes. Si s’ha de parlar seriosament d’aprimar les administracions, primer suprimim el Senat, molt mes car i ple d’abusos. Desprès esborrem ajuntaments petits, agrupem-los, fem-los mes grans. Que amb aquestos enfortits potser donaria per suprimir Consells Comarcals. I el binomi Diputacions/Vegueries com s’arregla?
Aquí un petit comentar com exemple, La Diputació de Girona va passar tota la Sanitat a la Generalitat, inclòs l’edifici de Sta. Caterina es ara la seva seu gironina. Dons be, la darrere Diputacions va muntar de nou un organisme sanitari: DipSalut (per a col•locar gent?).
Seguim amb actuacions mes “petites” que han animat l’estiu: El PIRMI es modificat, la intenció es suprimir abusos i una manera de fer-ho es pagar amb un talo en lloc de transferència i revisar cas per cas. La intenció es bona, potser per la quantitat que s’estalvia es poc oportuna. Però triar el mes d’agost per fer-ho, gens apropiat.
Els indignats estan molestos per la visita del Papa, han tornat a sortir el carrer amb l’excusa del cost de la visita. Està augmenta’n una divisió latent de la societat, no hi ha tolerància en res. En sentit contrari nomes cal veure les subvencionis a entitats afins al govern per veure qui en realitat surt mes ben parat. Ho complica que la visita ha estat un èxit que molesta sectors concrets. A molta gent (i a molts gays) els molesta la pallassada que es munta a Madrid per l’orgull gay. Aquí ningú protesta.
El futbol també ha tingut el seu paper. Vaga de futbolistes que sembla s’ha solucionat. Un Barça desentrenat guanya la Supercopa al Madrid. Mourinho seguin el seu paper teatral ben estudiat, posa el dit a l’ull a Vilanova i es criticat per tothom. La Federació a la fi actua d’ofici mentre el Barça s’està quiet. Una prova mes del difícil encaix de Catalunya a Madrid, ara en el mon del futbol.
Fins el Tour de França, un dels al•licients de la temporada (el ciclisme vist per TV es un bon espectacle) ha resultat anodí.
Un estiu que ens ha portat tristor i decepció. Un estiu difícil que fa pensar com serà la tardor amb unes eleccions dures per davant
.

Diari de Girona 31/7/11

LES DIPUTACIONS

Deixar de banda la política porta a cops petits problemes. Plegar d’una alcaldia ocasiona alguns inconvenients en les relacions amb la gent que amb una mica de seny soluciones en la majoria de casos. I aquí compta el fet que com mes petit es el poble, els problemes dins aquest context son mes grans. Com a preludi al comentari sobre política local i en concret les Diputacions (en termes musicals diríem preludi, no arriba a obertura) , introduiria un cas que he viscut darrerament: En les ultimes municipals es va córrer pel el poble que jo tancaria la llista de CiU. Ningú m’ho va demanar, però si s’hagués fet hauria dit que no. Per un motiu ben concret, els hauria portat mes mal que be. Continuo com militant de CDC i m’he mantingut fidel al catalanisme polític i malgrat algunes diferencies passades, m’hi sento integrat. Insisteix-ho, perquè algú es va molestar. Penso que degut als antecedents, no hauria ajudat CiU, sinó tot el contrari. Els mals resultats d’una altre formació que també tancava un ex alcalde ho confirmen.
M’he mantingut allunyat de les institucions, un cop fora, no hi posat mes els peus, i mai he fet cap critica al alguna decisió presa per la gent que ha continuat. Sempre mantenint la bona relació personal amb els successors.
Aquesta introducció, potser massa llarga, es deu a que per un cop he trencat aquesta manera de fer. I he de reconèixer, malgrat lo dit, que va ser agradable. Vaig assistir a la presa de possessió del nou president de la Diputació. Desprès de plegar, nomes hi havia estat unn cop i de manera breu a la casa. Encara no havia vist la nova decoració del salo de sessions.
El resultat: Moltes trobades grates amb el personal del meu temps, un reviure d’una època. A la majoria no havia vist des d’un sopar de comiat que varen fer-me. També una satisfacció torbar-nos aplegats quasi tots els expresidents. El ple de presa del càrrec dels diputats i president va ser agradable i sempre es d’agrair per part del assistents, intervencions moderades en el to i també en el temps, ja que l’acte va ser relativament breu. Un detall important, crec que es la primera vegada que passa, que tota l’oposició va votar de manera unànime al nou president. Cercant tres peus al gat, diria (es una opinió personal) que aquest consentiment es deu a diferents raons: La contundència dels resultats trets per CiU a les darreres eleccions. També a la gravetat de la situació econòmica actual, que deriva clarament als ajuntaments. Alhora es una mesura mes que ajuda a mantenir un equilibri dins la “geometria variable” a la que es veuen obligats els partits, uns per mantenir-se al govern, altres per no perdre “cupo”. En els comentaris dels assistents un tema corria: quin serà el paper d’ací en endavant de les Diputacions? Ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions son sostenible? Pla diria: “qui ho paga tot això?”
Un petit incís en aquest punt, com es palpava en els comentaris de molts assistents. La crisi, afecte als ens locals i penso obliga clarament a dues coses prioritàries, una es reduir el numero dels ajuntaments i augmentar la seva grandor. L’altre es la supressió del Senat, un organisme car i totalment inútil. I mes tard conjuminar el binomi diputacions/vegueries. Als consells comarcals donar-los feina real, i si caldrien en el cas de menys ajuntaments i mes forts. Es farà? No ho crec. Als politics en actiu, que son els que manen, aquest sistema els disminueix portes de sortida. Es una decisió, entenc de mal prendre, si be s’anirà obrint camí.
De tornada a Palafrugell, comprava la placidesa de l’ambient viscut amb el que vaig viure jo els primers temps L’elecció de Josep Arnau com president va ser discutida llargament (abans hi havia un pacte CiU PSC) i el primer ple executiu al que vaig assistir com a diputat i president de l’IAS vaig rebre de valent. Reconec que en part les critiques rebudes eren justificades. Es tractava que dins el Psiquiàtric es va editar una revista anomenada “Camí obert”, de la que conservo un numero, sense coneixement dels òrgans de govern de la Diputació. Cal dir que hi havia un cert interregne, potser es va aprofitar per fer entrar el clau per la cabota. L’edició es va retenir i com a responsable de l’hospital, el tema va sortir al ple. Tampoc la sang va arribar al riu.
En aquells dies encara tot estava en l’edifici de dalt, les obres de can Forn nomes havien començat i recordo com les Comissions de Govern es feien al despatx del president, tot amb un decoració era un punt “demode”.
L’actual Diputació i el seu president tenen un repte important, el de sempre, si be cada cop mes complicat: El suport als ajuntaments. La crisi es cronifica i afecta, cada vegada mes, als ens locals, que s’ho passen malament. Cal recordar que l’augment d’ingressos basat en la construcció i requalificació de terrenys, afavoria despeses segurament innecessàries. També els ajuntaments no han de fer massa cas d’un concepte: Fer moltes millores no assegura el vot. Un altre condicionant: El fet que els ens locals han assumit despeses que corresponen a altres administracions. I comento tot això,perquè planteja un desafiament a la nova Diputació, cosa que es va veure clarament en les intervencions de tots els grups. El bon clima present en l’acte que vaig viure em fa creure que, poc a poc, aniran endavant. Felicitats i que així sigui.

Diari de Girona 24/7/11

L’HOME DE LA GONDOLA

Era una figura familiar per el habituals de Calella a l’estiu. Al mati en una especia de gòndola, mig piragua, remant des del darrera, anava cada dia des de la platja del Canadell fins a les illes Formigues. Va fer-ho molts anys, fins que les lleis naturals van impedir-ho. Ja no es va veure mes aquella imatge de la petita embarcació i el seu remer, es trobava a faltar. Ara, prop dels cent anys, ens ha deixat del tot.
Parlo de Carles Sentis, un palafrugellenc d’adopcio. I es un exemple, com d’altres, en que la universalitat coincideix amb una localització concreta, en aquest cas a Calella de Palafrugell. Estudià dret, si be ràpidament entra en el mon del periodisme, durant un llarguíssim període que acabà el passat 17 de juny en un darrer article a La Vanguardia. La seva obra entre llibres i articles es nombrosa i molt important per a valorar el segle passat.. Col•labora en la primera Generalitat com secretari del conseller Marti Esteva. Vista la mort de Josep Maria Planes per la FAI, la por que li passes el mateix provoca la seva marxa a Itàlia i desprès a Paris. (Una similitud amb Pla i molta mes gent).
Va viure la guerra mundial com corresponsal de guerra en la majoria de fronts de batalla. Va conèixer totes les personalitats importants de l’època menys Hitler. Va tenir una relació molt directa amb de Gaulle de qui deia que no tenia amics, era un persona freda i distant. Li va pronosticar tornaria a la política i així va ser (En un conegut escrit: “Au revoire, mon general”). Acabà el periple amb l’assistència als judicis de Nuremberg. Com passa: “ Roda el mon i torna al Born”, en aquest cas un Born compartit entre Barcelona i Palafrugell. Torna a Catalunya l’any 1963, i en un viatge amb la seva muller va anar a veure un amic notari a La Bisbal, aquest els portar a visitar la Costa Brava. Es van aturar a Calella, enamorat del Canadell, els decidí a fer-s’hi la casa en un lloc privilegiat, que encara conserva la família i que el creixement urbà ha embolcallat una mica. Gracies al notari esmentat, Palafrugell va adquirir un vilatà de primera fila.
Amb ell desapareix un dels cronistes mes destacats del segle XX i es va saber adaptar a les circumstancies del moment, durant l’època franquista va col•laborar cuidant la seva catalanitat i esperit demòcrata. En la transició intervingué en política, fou l’home clau, junt a Manel Ortinez, per el retorn de Tarradellas. Sobres aquest assumpte, per el que vaig tenir ocasió de comentar, era molt caut i prudent, no donava massa informació. Per els progressistes, tan abundants avui dia, se li ha retret el seu franquisme. Era un conservador a l’anglesa i dins les possibilitats dels diferents moments va actuar com ell creia oportú. Potser no al gust de molts que ara presumeixen i que s’estaven ben quiets. El seu cas en fa pensar molt amb el de Pla, com ell, han sortit abundants retrets i critiques, es el tarannà d’aquest país.
Deixant aquest aspecte, intentaré comentar una relació personal amb l’amic i vilatà, afavorides un temps per el meu pas per l’alcaldia. Si be Sentís i la seva muller eren figures habituals per tots els palafrugellencs. vaig començar a tractar-lo mes directament amb motiu de la mort de Pallach amb ocasió d’un escrit que vaig fer a la Revista de Palafrugell. Passaria a records concrets: Quan va entrar en política dins Centristes de Catalunya em va oferir anar a la llista de Girona del partit. També recordo, com si fos ara, una conversa telefònica des de Madrid, em va demanar anés a veure Pla i li comuniques que el Director General de Premsa (si no recordo malament era Aparicio) li havia concedit el títol de “Periodista de Honor”. Era per la tarda i amb dubtes de si trobaria l’escriptor al mas o no (feia mal temps) vaig anar-hi ràpidament i li vaig comentar el missatge de Sentis, Encara tinc present el que Pla em va contestar: “això vol dir que ara tindre cartilla de la seguretat social”.
Alhora un llarg sopar, fins a la matinada, a l’Hotel Aigua Blava, amb Josep Laporta, on varem parlar quasi tot el temps dels judicis de Nuremberg. On era l’únic periodista català, allí va coincidir amb un gallec (“Augusto Assia”)
Durant la meva època com alcalde em va ajudar sempre i en molts moments la seva col•laboració era valuosa. Sensible d’una manera especial als problemes de Calella, sempre el tenies al costat per qualsevol millora que anés en favor del poble. Un suport d’agrair, la recepció abans de la cantada d’havaneres, que es fa a la seva finca, era ja un aspecte tradicional i complementari de la festa. Mai hi faltava fins que la forcà major va impedir-ho, si be la reunió continua encara.
Gaudia d’una memòria excepcional, qualsevol conversa amb ell era un plaer. Recordo una vegada en un dinar amb la seva muller, li demana si escriuria les seves memòries. Ella insistia en el mateix sentit i ell donava llargues i fugia d’estudi, deia que ja ho anava fent a atroços. I això ha estat, si be es probable que queden coses al tinter.
La seva amistat amb Suarez va provocar que els reis assistissin a la cantada d’havaneres, amb una reunió a casa seva a la que van participar primeres figures de la política d’aleshores. Entre els assistents hi havia Pla.
Per motius fàcilment explicables feia temps no veia Sentis, la penúltima vegada va ser per motius professionals i la darrera en un vol a Madrid on anava, acompanyat, a una celebració. Seguia el seus escrits a La Vanguardia, a cops al Avui.
Sens dubte, ha estat un periodista i cronista de referència del segle XX. En un llarguíssim període, des de La Publicitat fins a La Vanguardia ha estat una de les veus mes importants del periodisme català. A tot això hi afegiria que ha sigut un palafrugellenc valorat i estimat. Es d’esperar que ben aviat un carrer de la vila porti el seu nom. Que des de on esta ara, continuí gaudint dels seus records i de tant en tant escolti “La vi en rose”.

Diari de Girona 18/7/11

UN FAT: DESTINO I PLA

No diria que fos la casualitat, jo faria servir el fat, per a definir el que m’ha portat a dues troballes, que em porten al comentari d’avui. Crec ha sigut,aquesta força impersonal la ineluctabilitat del futur, prop de l’antiguitat i superior a tots. que em porta a una qüestió que em balla pel cap fa temps. Concreto els fets: Fa pocs dies he rebut un llibret interessant sobre “A l’ombra de Josep Pla. Cinc escriptors-periodistes gironins de la República” que ha editat la Fundació Pla i la Càtedra Josep Pla de la UdG. L’obra es interessant i de lectura fàcil, bàsicament documenta la relació dels cinc periodistes amb Josep Pla. Son Claudi Ametlla, Manuel Brunet, Jaume Gascon, Agustí Cabruja i Emili Vigo. Potser no tenen la personalitat literària d’alguns altres com Xammar i Gaziel si be la idea es prou important. Es interessat la darrera part, breu, que parla de la polèmica originada a l’exili sobre la revista Destino.
I aquí intervé el fat: L’obra ha coincidit amb una recerca casolana que feia de temps, una pèrdua deguda al pas dels paletes. L’objectiu: Retrobar una col•lecció de tres exemplars de la revista Mirador, editada a Perpinyà, son els números 1, 2-3 i 4, publicats entre 1966 a 1968. Desconec si va sortir algun numero mes. Els vaig aconseguir en viatges a Perpinyà amb Josep Quinta (algun cop amb Pla) que encloïa comprar llibres, dinar i veure pel•lícules. Això darrer si no venia l’escriptor.
El exemplars de Mirador, llegits ara tenen mes interès que mai. Començant per una anàlisi de les portades: una d’elles un guàrdia civil a les rambles davant una parada amb gàbies d’ocells, fotografia feta per Cartier-Bresson Un altre es un retrat de les Corts franquistes amb tot tipus de vestuari amb un peu de pagina tret d’un vell proverbi jueu: “no et fiïs mai del tot de la gent que no es vesteix com tothom”.
Entre els col•laboradors noms de primera fila: Josep Pallach, Heribert Barrera, Josep Buiria, Eugeni Xammar, Amadeu Cuito, Joan Tapia, Victor Hurtado, Joan Fuster, Coll i Alentorn. Insisteix-ho, la seva relectura es ja un document històric interessant.
HI apareix el tema Destino. En el numero 2-3 , un escrit de Xammar: “Apologia del provincianisme” en el que fa una critica del Premi Nadal i proposa la restauració del Premi Crexells. Es burla de Porcioles en el sentit que les autoritats catalanes el deixen sol en el sopar del premi. Xammar que viu a l’Ametlla, es considera exiliat. Surten l’origen falangista de Destino (ex-politica de unidad) . Ironitza sobre als membres del jurat amb alguna frase reticent sobres Pla. Es posa amb Triadú per un escrit a Serra d’Or (que Xammar qualifica de revista monàstic progressista) on l’autor proposava que el premi acceptes obres en català. En fi el qualifica titlla al Premi Nadal com a anti-Crexells.
L’escrit va provocar una resposta per part de Joan Triadú en el següent numero de Mirador on acusa Xammar de tergiversar el seu escrit a Serra d’Or, defensa el rol positiu de la revista en aquells moments i proposa una opció catalana al premi. Xammar, que nomes col•labora amb l’exili, contesta bàsicament amb una frase d’Alfred de Vigny: “seul le silence es grand”.
I de nou surt el desacord: Uns que viuen la situació des de propi país, confiant en un certa possibilitat d’obertura del regim. D’altra banda els que neguen tot tipus d’activitat com el cas d’Ametlla i els que ho viuen des de l’exili. I aquí juga com es habitual el binomi f Pla/ Destino, i no gaire lluny Josep Verges.
Tot lo dit, que es mes vell que l’anar a peu, concreta la divergència en el premi Nadal. Deixant de banda lo publicat al Mirador, es interessant un resum de l’ apèndix final del llibre de la Fundació Pla. Es veu com Claudi Ametlla en un escrit publicat en els “Quaderns d’Estudis Politics, Econòmics i Socials” fets a Perpinyà amb el títol “Una interessant evolució dins de Catalunya” publicat amb el pseudònim de Domènec Montagut, defensa Destino i els seus col•laboradors. Se centra sobre tot en la figura de Pla, hi veu un focus progressiu de “desfranquitzacio” del regim. L’escrit porta una divisió dins l’exili a Perpinyà i entre els col•laboradors habituals de la revista. Mentre Fontsere i Montserrat es mostren partidaris d’aprofitar-ho, tan que Vigo com Xammar sostenen el contrari.
Els atacs son durs, diria quasi ferotges. Vigo parla de Pla com “cínic, alcohòlic, amoral i com els seus il·lustres deixebles, espia franquista durant la guerra”.També rep força Verges (“el cretí que dirigeix Destino”). No citaré mes opinions, les actituds son prou clares i el lector interessat pot ampliar-ho en el llibre esmentat. Per ajudar, cal aclarir que en aquells moments Vigo era secretari particular del President Irla i Xammar era el seu cap de gabinet.
Acabo en volia arribar. Part d’un progressisme tronat d’aquest país te mania a la parella Destino i Pla. Una prova es la manca d’un estudi seriós del que va representar, per molta gent, Destino en la època franquista. Ha estat oblidada i fins a cert punt menyspreada. No es vol acceptar que malgrat la censura del regim van ser un punt de referència per molts. La prova la tenim en les suspensions freqüents. Amb el precedent prou concloent de negar a Pla el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Verges em va comentar un cop com Porcioles va intentar varies vegades atreure’l i que entrés de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Es probable fos una manera de captar-lo i vigilar de mes a prop Destino. Pla i Destino en el seu moment varen jugar en defensa del país, a favor dels aliats. Un detall mes, Verges no va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, que tan abundosament s’ha repartit per tot arreu. En canvi el govern central li va donar la creu d’Alfonso X el Sabio.
Si no van fer oposició amb la contundència que a alguns hagués agradat, cosa opinable. Deixem-ho aquí, les possibilitats eren les que eren.
Aquesta reticències envers Pla i Destino, tant per una part de l’exili com per un sector de la intel•lectualitat catalana, formen part d’un tarannà propi del país. Es oportú comentar-ho en moments en els que cada cop es mes complicat preservar les idees pròpies.

Diari de Girona 11/6/11

JA HEM TRIAT

Han passat les eleccions. Quan escric queden punts pendants i es fan totes les combinacions possibles. Desprès de l’amuntegament de comentaris, s’ha dit tot, nomes queden engrunes. L’únic interès d’aquestes reflexions sobres el procés electoral i els seus resultats, ve d’estar lluny del mon polític i aprofitar-me del fet de veure els braus des de la barrera, sense que arribin informacions directes i amb una perspectiva mes global que te dona el temps. Malgrat tot, penso a vegades, que desprès d’una lleugera experiència en el mon científic, m’ha quedat allò de “publish o perish” (publicar o parèixer). Em sorgeix la sospita que potser perdo el temps comentat el cas i el que es mes greu, el faig perdre al lector.
Dins aquest esperit, es obligat uns mots sobres la campanya. Com en d’altres anteriors s’observa un cansament i als actes hi van majoritàriament els convençuts. L’abstenció ha estat important si be dins una línia continuista, mes o menys esperada. Un detall final ha estat el moviment dels “indignats”, del que es poden compartir coses amb ells, ha donat al•licient a la diada de reflexió, però que no sembla haver influït gaire en els resultats. Entenc que ja dura massa i que ara tenen altres mitjans per aconseguir els seus fins. Alhora que a hores d’ara estan parasitats per altre tipus de gent. El llibre de Hassel, la bíblia dels “indignats” em sembla d’utilitat escassa. En lloc seu recomanaria el de Tony Judt “El mon no se’n surt” de molt mes interès.
A casa nostra la línea iniciada el 29-N continua, segueix el rebuig al tripartit manifestat de manera diàfana. Es podia pensar que les retallades del govern de CiU, obligades en bona part per les actuacions dels tripartits anteriors , que quan ja s’ho veien perdut i intentaves pal•liar-ho amb despeses innecessàries. Doncs no ha estat així, no han influït. Al fracàs dels socialistes s’hi ha afegit el canvi de vot desprès del 11-J i la divisió de vot entre Senat i Congres sobre el pagament dels fons de competitivitat. Una prioritat. han de definir una vegada per a totes, les seves relacions amb el PSOE: En un altre costat, ERC paga les lluites caïnites entre ells i els ha fallat la intenció que es proposaven quan van firmar el pacte del Tinell: esfondra CiU, que ha suporta’t be l’oposició. També la CUP i PxC han col.laborat en el descens. Portarà a canvis en alcaldies importants, majoria en Diputacions i Consells Comarcals que arrodoneixen la tendència. En el cas dels independentistes, si be el sentiment augmentà globalment, gracies a CiU, la actuació irregular i personalista de Laporta i les divisions entre ells ha influït. Una novetat, augmenten el partits xenòfobs, en part perquè se’ls dona excessiva importància, com en el cas que veurem de Bildu, això els dona nom de cara l’electorat. Per últim, el vot en blanc continua creixent .
Passem a les eleccions espanyoles. La primera sorpresa ha esta la participació de Zapatero en la campanya, de manera agressiva i aspecte dolgut. Tot feia pensar que no intervindria, a despit dels intents de la cúpula del partit ho ha fet. I el resultat esta clar. El triomf del PP es indiscutible, els que han perdut apunten a la crisi, si b es de la forma que s’ha conduit la que passa factura. El problema del desastre socialista rau bàsicament en Zapatero, s’ha voltat de gent molt petita, ha anat allunyant i fianlment tret els mes responsables i queda sol amb la seva obsessió progressista. Obedient als sindicats, respectuós amb la banca i ho maquilla amb actuacions per distreure la clientela. Fins que Botin i Brucel•les li diuen prou.
Un altre aspecte a valorar es la total absència de càstig per els processos de corrupció. I aquí la única explicació possible es que molta gent ho considera –erròniament o no- com- un muntatge. I aquí juga de manera clara la politització dels alts nivells de la justícia i de la policia. Cobra pes un nou Fouche , un polític de primera línia, vicepresident, que ara controla el país del tot. S’ho han pensat be que uns persona que sempre ha controlat sempre els assumptes tèrbols del govern, ara sigui el candidat a president?
Hi ha el tema de Bildu (i Sortu). Per certs sectors s’ha magnificat, la intervenció dels tribunals els ha engrandit les possibilitats. Si no s hagués fet tan soroll no haurien aconseguit els resultats importants d’ara. La sorpresa ha estat també per el PNB que no s’esperava aquest resultat. Altrament queda una pregunta clau: hi ha relacions entre una part de Bildu i ETA? De nou el tema de politització de la justícia, un paper galdós del Tribunal Constitucional en atribuir-se un paper que no li toca com es jutjar la validesa de les probes.
Aquí faria un petit incís sobre la ordenació de la justícia: el tema del jutge Garzón. Desprès de cobrar-se que González no el fes ministre, desenterra els Gal amb l’enrenou corresponent. Fa tants amics que a la fi el processen per tres motius: Per desenterrar es crims del l franquisme, amb el dubta de si ho fa per creences democràtiques o per egolatria, ja que el assumpte Pinochet, li va resultar rodo. S’hi afegeix els fons rebuts de Botin per els cursos a Amèrica i de tornada li arxiva un cas que l’afectava. En els dos, no hauria de fer-ho, beró malauradament en alta política passen cada dia caos semblants, perp de molts no ens assabentem. Per a mi lo pitjar, el mes greu es que va ordena interferir converses entre un processat i el seu advocat, això crec que es intolerable i no es pot permetre en un jutge. Es en aquest mateix sentit que cal reprovar també al Constitucional, no per deixar-se polititzar, sinó per posar-se en atribucions que no son seves.
Per acabar, una benvinguda els nous càrrecs. Que tinguin sort que la ben necessitaran, tenen al davant un país mig arruïnat i recelós. De tot cor els desitjo que les idees per les que han lluitat, passin a conviccions. I que els administrats no patim un nou desengany per haver-los votat

Diari de Girona 21/5/11

PITXITXIS

Enguany,es parla molt del “pitchichi”, el mot esta de moda. Ronaldo ha guanyat a Messi i ha aconseguit l’anomena’t màxim golejador de la temporada. O sigui, el jugador que fa mes gols a la lliga. La premsa madrilenya, pagada per Florentino, es consola i dona mes importància a aquest suposat èxit, que al propi campionat de lliga. Aquesta ximpleria tan pròpia de l’altiplà , no valdria la pena comentar-ho si no fos que ajuda a valorar, un cop mes, un fet important, es l’impossible encaix de Catalunya a la resta d’Espanya. I s’afegeix a una quants greuges ben recents: negativa del fons de compensació enrodo nida amb la fatxenderia de la ministra Salgado, l’abandó de les instal•lacions de rodalies (s’han fet nomes un 13 % de l’obra prevista), impugnen una convocatòria de mestres a Catalunya i no ho fan en altres comunitats com Andalusia. I com aquestes, mil.
Les circumstancies del moment permeten entrar en un nou concepte, mes ampli, de “pitchichi”. Aquest dies estem immersos en una campanya destinada d’eleccions municipals, que ben mirat no deixa de ser una altre manera d’escollir un “pichichi” del municipi, que en principi hauria de ser el candidat mes votat. I sobres aquest punt, mes endavant m’agradaria tornar-hi, de fet es el motiu d’aquest escrit.
En els moments d’escriure, portem una setmana de campanya i surt el tipisme propi d’aquestes jornades. Els cartells per els carrers amb candidats somrients, les farses curtes o eslògans per a definir la campanya i dins aquest context observes, com sempre, que els actes electorals en la seva gran majoria amb escassa assistència ,amb predomini de convençuts ja. Per els carrers i bars no sents comentaris de cap mena. I que consti que no ho dic en pla de critica, al contrari, aquesta aparent indiferència crec que es bona, es un síndrome de consolidació del sistema democràtic. M’interessa aclarir aquest punt, ja que un recents comentaris trets de la meva web en un diari gironí, m’han portat critiques de politics locals que em retreuen que havent passat per aquest mon, no hauria de dir certes coses i fer comentaris que segons ells no ajuden a una valoració apropiada de la política i dels politics. Ho sento si coincideix amb un període electoral, quan la majoria de coses porten molts mesos dins la web. El lector ho pot comprovar (www.fredericsunyer.cat) . Jo nomes vinc a dir que en política a certs nivells has de tenir temps, ser obedient i una formació que no tenia, junatment amb masses anys de presencia Aquest considero el meu error.
Crec i m’hi poso el primer, que no hem donat incentius perquè la gent vagi a votar. Si be com va passar en les anteriors parlamentaries a Catalunya espero que la participació sigui mes lata de la prevista actualment.
Anem al punt que m’interessa: En la majoria de pobles que conec, Palafrugell un d’ells, no vaig una majoria clara. Com a mínim caldrà pactes, potser de mes de dos. I es aquí on voldria fer una proposta que no te res de nou, i que en altres països europeus succeeix i que aquí, en plena partitocracia, no se’n parla gaire.
I es que en les eleccions municipals hi hauria d’haver dues llistes, una per elecció de l’alcalde on sortiria la persona mes votada. Una segona llistà pròpia dels partits de on sortirien els regidors. I posats a desitjar, encara millor, con es fa en el cas del Senat (llista oberta), tot els regidors junts amb la sigles del partit presentador. Un alternativa semblant, ja proposada altres cops, es que l’alcalde sigui el cap de la llista mes votada. Tornant-hi, entenc que una elecció directa es mes persona i per tot el període. També te l’avantatge que no permet mocions de censura ni pactes per repartit la legislatura, cos que es una dificultat afegida i no facilita una administració correcta. .Vista la situació actual, entenc que això es una mica somiar truites, j a que aquí entraríem en el interessos de partit que volen manar
I ja que som dins el tema municipal, dues coses mes a comentar: estem en situació de crisi i es podria acurçar les campanyes a una setmana o màxim deu dies. L’altre es unificar ajuntaments rebaixant el seu numero.
I aquest any provaré de nou una cosa de la que aj he comentat mes d’’un cop. Al moment de votar intentaré introduir personalment el vot a la urna, segur que tindre una reprimenda del president de la taula que vol fer-ho ell. Que hi ha reglamentat sobre aquest punt, no he aconseguit acarar-ho.

Diari de Girona 25/4/11

SOM DE CAN BARRIS

Els pobles petits i mitjans, Palafrugell n’és un, amb el pas del temps, han anat perdent dites i motius personals. Aquetes localismes, mostres de tipisme, s’han esvaït. Recordo de menut una expressió que s’’a`aplicava mol a la vila; a persones que feien ostentació de riquesa de qualsevol tipus. Col•loquialment el comentari era sempre el mateix: “sembles de can Barris”. La família Barris era una gent adinerada, pioners en la industria del suro. Recordo com sentia comentar a la meva avia i a la mare que al senyora Rosa Barris anava a missa els diumenges amb un landó i mes tard en el –possiblement- primer cotxe del poble.
En la darrera època, a Palafrugell i a tot el país sens podria fer el mateix comentari: semblem tots de can Barris, Sense valorar el seny i la capacitat de treball que els va portar on eren. La gran majoria hem estirat mes el brac que la manega. Un augment de la construcció ( el 70 % dels pisos que es construïen a Europa eren a Espanya), una especulació amb els terrenys, una facilitat hipotecaria, sous alts sobre tot en el totxo, ens feien viure feliços i confiats. Diner fàcil i tots contents. Fins que va arribar la crisi, un capitalisme salvatge descontrolat, ens porta on som ara. El diner que no teníem i venia de fora s’ha de tornar, el batibull es immens. Tot va pensar que encara no som al final.
Comentar sobres la gravetat de la situació actual quasi sembla del tot inútil. Les recents mesures d’estalvi sobre tot en el camp sanitari arrodoneixen la magnitud del problema. Entenc que el govern actual esta massa callat, el dèbit ve de lluny i te una explicació: el tripartit ja s’ho veia malament i va gastar a dojo per dos motius clars: intentar recuperar el vot i si no era així, que el futur govern carregui amb el mort, cosa que esta passat.
I davant d’una crisi, no ens enganyem, nomes hi ha dues solucions: augmentar els ingressos i disminuir les despeses o prescindint del sentit d’estat, camuflar el deute i continuar tirant de beta.
En concret Catalunya acumula gairebé la meitat del deute autonòmic, per un motiu ben senzill: unes balances fiscals desequilibrades i tracte tributari injust. S’ha de treure per un costat o altre, si volem que el ciutadà català gaudeixi del serveis com la resta del país. Es curiós com autonomies pobres (sic) reben diners que els permet fer coses que les passen per riques no poden fer-ho. Agreuja la situació en molts llocs les conseqüències d’aquesta eufòria falsa que venia de diners que no teníem amb maldecaps per tornar-ho.
La llista de malbarataments no acabaria: Una administració caríssima i ineficaç que molts cops serveix mes per posar pals a les rodes que solucionar problemes. S’empesten en mantenir un senat que no serveix per a res i costa un ou i part de l’altre (en tot cas els partits ho aprofiten per pagar serveis). Un sindicats anacrònics fortament subvencionats, enllaços sindicals inútils que paga l’empresa. Una COE també subvencionada quan l’haurien de pagar els propis empresaris. I menys mal que Zapatero ha tingut seny en un punt, treure l’obligació de participar en les Cambres de Comerç. On qui mana son les grans empreses i les petites i mitjanes no compten per quasi res. Una munió de càrrecs politics que cobren per tots costats. No cal insistir, no acabaria. Per arrodonir-ho, l’escàndol recent -dels diputats europeus, uns jubilació daurada, que es revelen perquè els volen fer viatjar en turista i no volen congelar el sou.
Per centrar-ho en un sector, ara que surt l’eix mediterrani, anem als transports. D’entrada els aeroports. Un conegut meu que viu el tema em comentava que el gran problema d’AENA, apart de la mala administració, es que qualsevol ciutat ha volgut un aeroport. Naturalment, no son rentables i paga AENA. Escassament hi ha al país tres o quatre aeroports que se sostingui’n.
Un exemple prou palpable L’aeroport de Ciudad Real que ha costat una fortuna, ha ajudat a ensorrar una caixa i no hi va ningú. En qualsevol altre país seria motiu de dimissions, aquí tothom calla i el mes trist es que no escarmenta ningú. Un altre exemple, vam veure per TV com un personatge conspicu de Castelló inaugurava un aeroport que de moment no te cap vol. I per no perdre el tren, anem fins a Lleida on l’aeroport d’ Alguaire es queda sense vols i ha de provar una línia Lleida- Barcelona que si existís actualment, la Codorniz, sortiria a la “Carcel de Papel”. I ens queden Girona i Reus que se’n van sortint si be Ryanair quan ha pogut, marxa cap al Prat
Ja que estem en transports anem a l’AVE. Va començar amb la línia Madrd-Sevilla que definia el binomi que fruïa del poder en el país (i encara ho fa). Va ser la condició a fi que el poguessin celebrar els Jocs Olímpics a Barcelona, quan la primera mes lògica hagués estat Madrid-Barcelona que ha tardat lo seu.
Afegim-hi, en quan a poder, una senyal patognomònica i carpetovetònica prou demostrativa del país. La primera línia de trens va ser Barcelona-Mataro i en canvi, un segell va rememorar com a primera línia Madrid-Aranjuez. Això si, l’ample de via era diferent de l’europeu amb una distribució radial, per a mantenir la nació unida.
En fi, tornem a can Barris. Un família típica de la industria surera, que va aixecar una industria important, anaven els primer a obrir la fabrica i dins les condicions del moment van fer una feina important. Van fruir d’una posició adinerada amb seny. Aquest seny que ara hem perdut del tot.. Aquest país no l’aixecarem amb lleis, ho faran els empresaris, si els deixen el bancs. Hem de tornar al temps de can Barris.

Diari de Girona 18/3/11

SOCIETAT ESQUINÇADA

En el meu temps de vida, en aquest viatge a Itaca, he aconseguit fins ara allò dels versos de Kavafis: .. que duri molts anys / i que siguis vell quan fondegis a l’illa”. Et porta a certes reflexions, una m’interessa:. Els que la vam viure, ja de grans, la transició política ens va sorprendre com s’anava establin obertament una diversitat de criteris en tots les camps. Es creà poc a poc una societat sanament dividida en molts aspectes. Ara temo que aquest guany s’està perdent. Estem transformant una societat diversa en una societat esquinçada.
Tots els poders establerts, els que ens manen (no es pot dir governen) i els de l’oposició, intenten -com sigui- enfrontar la societat. Els diàlegs entre ells arriben a punts preocupants. Mai des de la transició s’ha viscut una tensió com ara, prohibicions a dojo, opinions cada cop mes radicalitzades, sectarisme, escàndols de tota mena. A alts nivells una justícia polititzada. I per si faltava quelcom, els aixecaments contra les dictadures del Mediterrani Sud, on les democràcies han fet un paper galdós, porten l’encariment del petroli. Junt amb la catàstrofe al Japó ens pot conduir a conseqüències difícils de preveure.
Com la realpolitik ens feia tolerants amb dictadures que ara son els dolents de la pel•lícula. Son servituds de la política, una demostració mes que existeix un poder per sobre dels vots, que es qui mana en realitat. La cosa publica no te altre remei que adaptar-se
Per ara el resultat es com els governs en el poder paguen la festa. Ha passat a Anglaterra i a Irlanda, tot fa pensar que passarà a Alemanya i França. A Itàlia ja es un altre mon, no m’atreviria a fer pronòstics. Aquí a Espanya, desprès del fracàs estrepitós del tripartit, els indicis son que aquest baixada continuarà a les municipals i autonòmiques. Aquest seguit de circumstancies fa que des de Madrid al PSOE es posin nerviosos, veuen la cosa mal parada i això encén els ànims i radicalitza actuacions en postures suposadament d’esquerres mentre no afectin als poderosos,(Zapatero contra el que creu, pren decisions forçat per Brussel•les) . I com quan un vaixell s’esfondra, les rates l’abandonen, surten candidats per a substituir-lo. Per altre costat el PP, en part amb una certa raó, però sense gaire sentit d’estat, espera que la crisi els porti al poder sense mullar-se o fer-ho al mínim. Ambdós afectats per escàndols.
Es ben evident que el govern segueix la tàctica de la distracció (Chomsky). Tot fa pensar que es busca que no es parli de la situació. Així es com sorgeixen les prohibicions en tot. I ens porta a un punt prou important: Fins ara, en una situació normal i assenyada, es considerava permès tot el que no era específicament prohibit. Ara volen donar-li la volta, que nomes es pugui fer el que diu la llei, lo permès, alhora que obliden que la millor llei es la que no existeix. I ho completen aplicant el vell remei d’un polític bregat, el comte de Romanones; “us deixo fer la llei que jo faré el reglament”.
En aquesta línia, ens compliquen la vida sense necessitat. S’han fet disbarats a dojo, altrament es raríssim que un polític reconeix-hi errors, i naturalment no plega ningú. Que costaria que en lleis controvertides, aplicar una consulta popular. Cal recordar el recent cas de Suïssa en que un grup progressista volia que les armes que guarden a cas seva els ciutadans helvètics (fan un dies de servei militar cada any) passessin al un control de l’Estat. La majoria va rebutjar-ho. No estalviaria problemes si es consultes la ciutadania en temes concrets i polèmics?
Aquesta mania reglamentaria es mes pròpia del que encara se’n diu esquerres. No han paït l’enderroc del mur de Berlin. En el seu descàrrec es pot valorar el fet que una societat cada cop es mes nombrosa, necessita directives, però ,les mínimes! Les esquerres majoritàries han de canviar de discurs i la crisi els donava oportunitats que no han aprofitat Han anat per el mes faci’l, en canvi han sigut totalment servils (per altra part quin remei els hi queda) amb els poders econòmics..
Passant de l’anècdota a la categoria un quants fets interessants i prou demostratius sobre la febre prohibicionista. Un espectador furiosament antitabac que veia una presentació de “Hair” va fer una denuncia perquè es fumava dins l’escenari. Va portar a una actuació per part de Sanitat , han tingut prou seny i la cosa no ha progressat. I dins aquest punt si el tabac es tan dolent, prohibim-ho. Nogensmenys es una fon d’ingressos per l’Estat.
Un altre punt, propi de les elucubracions planetàries de la senyora Pajin, la igualtat. La paritat en les llistes electorals, que tants problemes porta en molts llocs, es un altre aspecte d’aquesta mania reglamentis ta. Si l’augment de la presencia de dones es palpa be, es sensible, perquè força-ho tan?
La reducció de la velocitat a110, tan discutida i que dona la impressió que va ser una improvisació per sortit del pas.
El tema de la memòria històrica ha sigut profonament explotat. Una opinió personal, cap objecció mentre aquesta sigui col•lateral, no dirigida a un costat. Torna a sortir el famós avi de Zapatero, quina historia dona per interpretacions molt diferents segons la font, no seria millor que el seu net el deixes en pau?
Tots plegats, uns i altres, van -cada cop- a postures mes extremistes, envoltades per una crisi cada cop mes preocupant que es veu, amb el pas del temps , cada cop mes negre. Potser la solució, o el consol, esta en la llei de Murphy: Somrigui, dema pot estar pitjor.

Diari de Girona 4/1/11

PETITS PLAERS

Quan deixes el treball i quedes sense obligacions, lliure ja de la pressió i del brogit de la feina diària, arribes a conclusions mes o menys importants , que malauradament ja no pots aplicar. Una d’elles, fruit de la revisió d’una llarga existència, es que en molts cops ens compliquem la vida innecessariament (en el meu cas, dedicar-se un temps a la política, ja de gran i sense preparació). Una segona es que comences a donar valor a petits detalls que abans ni te’n donaves compte ni apreciaves, en una paraula: els arbres no et deixaven veure el bosc. Dins l’evolució natural, arriba un punt que pots gaudir i aprofitar els petits plaers, et crees una pròpia antropologia epicureista. I possiblement cal afegir un tercer ajust, que arriba tard, com es que no valores be les pròpies possibilitats.
Han passat anys, es guanya en experiència i s’arriba al punt de gaudir de certs moments que et porten a lleugeres i momentànies satisfaccions. Alhora es un bon antídot per allunyar les preocupacions lògiques de la trista situació actual. Posats a valorar aquests petits plaers es bo destacar d’entrada una divisió important. Uns pertanyen a un caràcter personal, intrínsec, no influïts per l’entorn. Altres, extrinsecs, en els que la convinença imposa deures que per uns son acceptable i per altres molestes. Aquesta segona situació cada cop es mes freqüent, la actual cultura progressista ens volen portar a un tipus de vida quina objectiu final es que tots pensem igual. Ens volen privar de la opció que ens puguem equivocar, ens volen treure la possibilitat de malencertar, de cometre errors. Aquí sortiria novament la tan repetida frase del maig francès “Prohibit prohibir”. Un acudit gràfic a la premsa defineix perfectament aquest esperit - no recordo l’autor- on un personatge satisfet de ell mateix, (en una versió actual del “cogito ergo sum”) afirmava: “Prohibeix-ho, dons existeix-ho”. Altrament, sempre queda el dubte de si alguns d’aquets que ens volen portar per el camí que ells creuen recta, ho compleixin ells mateixos.
Es el moment de descriure, dins una experiència personal, els meus petits plaers (permesos): Quan et lleves al mati i tens la sort d’encetar un dia amb sol, els raigs de l’astre rei et treuen del llit, es ja un detall a gaudir i valorar com a promesa d’un bon dia. Si no es així, un cel tapat o una boira espessa te també tenen un cert encant basat en la varietat. Pot seguir un entrepà ben fet, menjat amb calma. Acompanyat d’un cafè pres en un lloc habitual i amb un tertúlia intranscendent entre coneguts, la majoria jubilats i sense presses. Una petita volta pel poble trobes gent per el carrer, parles mig minut, sovint del temps que fa, o de lo malament que van les coses. Cuidar unes flors i observar com creixen i floreixen es una altre tasca agradable. Fins i tot, les petites tasques domestiques que ens volen imposar als homes per decret, tenen el seu interès i sentit d’utilitat. Amb un petit aspirador trec la pols del meu despatx, cosa que no havia fet mai, i alhora no em puc queixar que em mouen els papers i llibres. Desprès de dinar, fer un pre-rentat dels plats ans de posar-los a la rentadora. Tot el relacionat amb el mon informàtic es una ocasió de delectança. Muntar una web es una altre experiència gratificadora www.fredericsunyer.cat i barallar-te amb el Photoshop es una manera de prevenir l’Alzheimer. I no acabaria amb la llista.
Passem al segon tipus de plaers, que les lleis dificulten o ja impedeixen. Anem a punts concrets. Sembla definitiu que el primer de gener no es podrà fumar en llocs públics. Si com sembla el tabac es tan dolent, esta fora de discussió, porta tanta despesa sanitària i tants morts, de la mateixa manera que es prohibeix les drogues, sembla que seria lògic que es prohibís el tabac. Però ai fillets? Es una fon de ingressos important. De la mateixa manera que una ministra de Sanitat redemptora volia limitar el consum de vi i va haver de plegar veles.
Personalment es una qüestió que m’afecta relativament, quan vaig al metge i surt la pregunta habitual: Es fumador? No se que contestar, ho soc d’un havà cada setmana aproximadament, no he fumat mai cigarretes. Ara be, cada vegada tinc mes difícil aquesta afició. Desprès d’un dinar o sopar amb amics i l’habitual tertúlia no em sento be si em falta un cigar, aclarint que tots els companys ho accepten. Fins i tot un cop n’hi havia un ex fumador, que em deia tirem el fum del havà a la cara. Ara surt el tema dels cambreres i el fumador passiu, jo vaig proposar que al nostra càrrec acceptaríem que el cambrer o cambrera no vinguessin a l’hora del cafè, aniríem a cercar-ho (estem sols en un lloc reservat). Un assistent suggeria que vinguessin a servir amb un mascara protectora. Fins ara anàvem tirant, ara sembla se’ns ha acabat del tot. Les lleis antitabac ja han aconseguit disminuir-ne el consum, un fet positiu. Jo defenso el meu us moderat i selectiu.Com deia Juvenal, un us moderat realça els plaers. Personalment em sento privilegiat, gaudeix-ho dels havans, els domino, no ells a mi.
I lligo el tabac amb els toros. Una altre prova d’aquest esperit inquisitorial que em porta a la privació d’un altre satisfacció. Ara ja no tinc ocasió d’anar a les curses, si be ho he fet molt temps. I es un altre lloc on la presencia d’un havà ho considero del tot complementari. Ens han prohibit les curses de braus, els defensors dels drets del animals no volen veure mes enllà del nas, en moltes altres ocasions fem patir igual o mes les besties. I la TV estatal ja no dona curses, això si als serials veus mes sang i fetge que mai..
Un darrer punt, aclarint que no soc conductor, tinc de fa temps una agarofòbia, Ens imposen límits de velocitat, discutibles en part. Quan sembla que una certa flexibilitat en aquest punt fa falta com en els altres exposats.
Segurament molts lectors no estaran d’acord amb la segona part (havans i toros), també reconec que la convivència obliga a servituds. Cercant un equilibri , potser un clàssic ens donava, fa dos mil anys, la solució: Poc son els que desitgen la llibertat, la majoria vol tenir amos justos
,

Diari de Girona 11/12/10

PASSADES LES ELECCIONS

Hi ha hagut sorpreses. Ho resumiria bàsicament en dos punts: la abstenció prevista no hi ha sigut molt menor i la contundència del rebuig del tripartit ha estat mes important de l’esperada. Desprès venen valoracions mes concretes, mes previsibles, si be amb prou interès per a comentar-les i treure’n punt.
La baixada de quasi deu punts de l’abstenció i l’escassetat del vot en blanc, pot ser atribuïda a la gent angoixada per la crisi? Es probables, ja que les campanyes institucionals no van. Sense veureu del tot clar, diria que el sentiment de malestar, les improvisacions i dubtes de Zapatero els hi complicat la vida. El gran drama d’aquest personatge, es que es veu obligat a aplicar mesures imposades de fora, en las que ell no hi creu.
La segona valoració important ha estat la baixa de tots els components del tripartit. De fet no era un tripartit, sinó un tri govern, d’aquí ve tot. Una excusa d’entrada de tots tres partits, es que els ha faltat capacitat de comunicació: Que han fet moltes coses i la gent no ho valora. Amb la quantitat de gent que tenen en càrrecs de confiança i domini dels medis, si no se’n surten, que s’ho facin mirar.
Anant per parts: Els socialistes han caigut fort, el pitjar resultat de la seva historia. Com a força dominant del tripartit ho han pagat car. Sens cap dubte la seva conducta desprès de la sentencia de l’Estatut, voten diferent a Barcelona i Madrid no els ha ajudat. I ve tot seguit el no poder fer grup propi a Madrid. La ombra de la política erràtica de Zapatero hi ha ajudat. Mes a dir-hi, actualment pràcticament governaven a tot Catalunya, fora d’algun ajuntament mitja en mans de CiU o ERC. I quan lles coses van malament, es paga durament. I el que crec un error de campanya, Montilla, amb cara d’amargant sempre, va abusar de la critica a Mas i que pactaria amb el PP. Quan en realitat , si els números haguessin donat (cosa molt improbable), haguéssim vist imposat per Madrid un pacte a la basca (PSC/PP).
Ara toca a ERC. S’han emportat la patacada mes forta, era previsible. Esta ben clar que molts del seus electors no li han perdonat que fes president Montilla per segona vegada. Aquests vots han anat a CiU. Hi ha ajudat les divisions internes, la pugna Carod / Puigcercós.
Iniciativa es el menys afectat, també era d’esperar. Es el partit mes petit i el que te l’electorat mes fidel. Malgrat tot, la trampa que els va preparar Montilla en donar Interior a Saura ha funcionat.
I els populars han fet el seu millor resultat. Sánchez- Camacho s’ha mogut molt i ha tocat, agradi o no, posar ordre a la immigració..
Passant al vot independentista. Han anat dividits i això es paga, entenc que la prepotència de Laporta era de mal acceptar per Carretero, si be la política es així, mana el mes dur. Resultat: El vot independentista moderat ha anat a CiU. Els partits petits han quedat escombrats, Ciutadans continua gracies a l’activitat de Rivera.
Anem a Convergència. Dues coses importants: La primera es que CiU ha continuat guanyant, com sempre, totes les eleccions catalanes. Si be aquest cop fregant la majoria, conseqüència mes del desastre del tripartit que de la campanya pròpia, que malgrat això ha tingut el mèrit de ser discreta i sense els errors de l’anterior. Ha fugit de la confrontació dreta i esquerres i ha predominat la discussió entorn el sobiranisme i finançament. El segon raonament a fer es que sembla que la “mala salut de ferro” que hi havia entre el dos líders s’ha apaivagat. Superada l’eufòria inicial, a Mas se li presenta un període difícil i tot dona la sensació, fins ara, que n’és conscient i que farà servir amb seny un suport majoritari..
Anant a les previsions, aquesta vegada els pronòstics fets a peu d’urna per TV3 no va ser tan encertats com en les eleccions anteriors. El col•loqui posterior va ser pobre, si be aquesta vegada, contra lo habitual, els perdedors ho varen reconèixer d’entrada. Fins i tot el senyor Guillot va assegurar que resaria a fi que no guanyes el PP. Sembla floreix el sentiment religiós dins Iniciativa, ja que un altre consellar va prometre resar a la Moreneta a fi de solucionar el problema de l’aigua.
Un altre punt a considerar es l’impacta nul que el rumors sobre actuacions de suposada corrupció tenen sobre els resultats. Va lligat amb la escassa valoració dels politics i la majoria de gent opina que uns casos surten i altres queden parats i que tots els partits estan implicats. De cares al futur, una incògnita: Si aquests resultats influiran en les municipals. La trompada ha sigut tan forta, que tot fa pensar que pot ser així.
De retruc, dins la mecànica electoral, un fet que m’agradaria que algú me l’aclarís. Sempre que he anat a votar, el president de la taula no m’ha permès mai entra el sobre directament a la urna, ho vol fer-ho ell. Aquesta vegada he observat per TV que quan van a votar candidats, els permeten entrar directament a ells mateixos el sobre dins la urna. Perquè aquesta diferencia?
“Last, but not least”, voldria entrar en un apunt final que crec es important i no se’l dona prou ressò. En el fons, el desastre del tripartir ve ajudat, cada cop mes, per una actitud creixent de les esquerres. El seu dogmatisme, ens volen fer viure d’una manera concreta, Ens volen imposar un sistema de vida. En aquest sentit, la llista d’ocurrències es enorme, no cal insistir-hi. Fa poc llegia una opinió que estalvia paraules i ho defineix perfectament: Quan van guanyar les eleccions el PSOE l’any 1982, Frederica Montseny va dir a Ernest Lluch que el PSOE no havia aconseguit el poder, era el poder que s’havia apoderat del PSOE. Mes clar, l’aigua.
I per allò de la importància de la imatge, el meu record final de tripartir serà sempre les tristes sessions de control del govern al Parlament. Montilla amb posat hieràtic, llegint respostes a preguntes ja conegudes

Diari de Girona 21/11/10

ABSTENCIO

Viure pràcticament reclòs en un poble mitja , fa potser un any que no he estat a Girona i a Barcelona un cop per anar al metge. Una manera de passar el temps es intentar escriure (recordo allò: “escric en primer lloc per a mi mateix, es així com aprenc”). Tot dona una certa raó a alguns palafrugellencs que em retreuen un passat polític i que, en escrits,cada dos per tres soc massa crític. Els diria com justificació, que on hi ha hagut, sempre hi queda. Alhora no em considero un professional, i valoro la petita realitat de cada dia on la política priva. Ho comento perquè el meu darrer escrit a aquest diari sobre la via basca m’ha portat alguna critica (i també alguna felicitació).
El relatiu èxit del “tea party” americà en les darreres eleccions, aguditza la opinió coincident sobre la poca popularitat dels politics, juntament amb recels en front una administració cada cop mes hipertrofiada. Que per justificar-se, s’entesta en prohibir mes coses. Tenim en pocs dies les eleccions al Parlament de Catalunya, una de les previsions es un augment de l’abstenció i del vot nul, que suposadament poden arribar al 50 %.
I abans d’entrar en detall sobres la indiferència de la gent i la critica general , si que es bo deixar ben clares dues coses: El nostre país mai havia arribat a una situació tan bona com la de fins fa un parell d’anys, malauradament ve una crisi –del tot previsible i sense fi immediat- que ho espatlla. Crea un perspectiva incerta per a les noves generacions. Un segona part es que en moments difícils no hem trobat al front del país les persones mes apropiades. Cosa que si va anar millor durant la transició. En conjunt, aquest ambient de pessimisme sobres el futur del país em porta a una temptació: Valorar els comentaris que captes al carrer.
El primer es que aquesta indiferència traduïda en l’abstenció, en el fons import a poc als partits, ja que d’una manera o altre, obtindran els escons igualment. I la gent ho veu.
Un altre impressió al carrer es que al inicis de la transició predominava el sentiment de be general i benefici pel país. Ara la cosa evoluciona i sembla que predominen els interessos personals, el trinomi diners, reconeixement públic i poder. En una part es pot comprendre, però lo ideal seria un equilibri menys escandalós.
Per altra banda, es una realitat que la política s’ha professionalitzat quasi a tots nivells. Analitzant la trajectòria de qualsevol càrrec important, es faci’l valorar com la successió de llocs administratius o politics ben pagats es una realitat. Viuen de la política tota la vida. En poquíssims casos es pot acceptar, posem per cas un ex president, però no tan estes com ara (ex-ministres, diputats i senadors). Alhora amb pensions definitives nomes amb dos mandats. Es passen. Fa poc, en un interessant llibre de memòries de l’excanceller alemany Helmud Schmidt deia una cos a que creia important, i que potser estalviaria problemes: Que tota persona amb un càrrec polític hauria de tenir una altre professió de sortida que no fos continuar d’una manera o altre dins l’engranatge.
Un altre punt que sens , lligat amb l’anterior, cada cop es veu com la majoria de càrrecs importants estan en mans de funcionaris. Aquí no tenen problema, un cop acabat el càrrec, si no aconsegueixen una ocupació millor dins el mon polític, tornen a l’administració amb totes garanties.
Passem a un altre assumpte, son les llistes obertes. Vivim en una democràcia amb partit ocràcia. Recordem la frase de Guerra “el que es mogui, no sortirà a la foto”. Aquí no hi ha res a fer, actitud comprensible a l’iniciï de la transició, ara les llistes obertes serien un bon motiu per a motivar l’electorat.
Els sous, un altre punt. Es un tema delicat (en tinc una experiència personal dolenta). Opino que hi ha una certa incomprensió, però la gent no entén que un gerent d’una gran empresa o banc tingui un sou milionari i un polític no el tingui. I tot seguit venen pensaments dolents.
Com ara entrem en una de nova, un altre fet negatiu per a molts electors: Les campanyes lectorals pobres de contingut. Els arguments fets servir fan pena. Aquest any tots a Polònia a fer el pallasso, si be hem de reconèixer que pot portar vots. Esperem que en plena campanya no vingui la Belen Esteban. Una anàlisi detallat del “màrqueting” polític allunya a molts votants amb criteri. La situació econòmica no surt prou, nomes en una emissió de bons a interessos que sembla serà impossible tornar. governi qui governi.
I en aquesta manera de veure el problema, se m’acut un punt prou interessant:. Pot ser un antull. Es una pura utopia ho reconec , seria conèixer quins son els motius reals dels aspirants a entrar en política. Es de suposar, com es feia o es fa a l’exèrcit amb el “Valor: Se le supone”, la contestació unànime: per esperit de servei, fer be al poble i aconseguir una major justícia social. Com deia, es un petit somni. Deixem-ho aquí.
Tornant al concepte de política com a professió, em ve una consideració. El concepte de professió pot tenir dues valoracions: Una d’elles en el sentit de professar una creença , normalment religiosa, si be hi cau social i política. Però alhora hi ha una altre acceptació del concepte de professió, es la que requeriria un títol per a exercir una activitat com a mitja de vida determinat. La cosa es complica, s’embrolla , aleshores cal un títol que acrediti i permeti l’accés a l’activitat prevista, en el cas de la política hi ha un títol específic: Ciències Politiques. Ve tot seguit la pregunta: Aniria millor si a tots els que en política arriben a un cert grau de poder, com passa en la gran part d’activitats professional, fes falta un títol concret i determinat per arribar-hi? O dit d’altre manera, si per arribar a un càrrec important seria preferent una llicenciatura especifica en política, no una altre qualsevol? Si per curar un malalt, solament pot fer-ho un llicenciat en medicina, perquè per curar un país no caldria un llicenciat en ciences politiques. En fi, embolica que fa fort... Lector benvolent, perdona el tripijoc.

REVISTA Novembre 2010

EL PLA CONEGUT

Pels palafrugellencs que hem tingut l’oportunitat de tractar-lo i mantenir amb ell una relació personal, parlar de Pla té un perill que, per altra banda, és difícilment evitable: caure excessivament en l’anècdota. La personalitat de Pla era complexa i, de fet, és motiu de comentaris de tota mena. Ell mateix proposava el parany de la doble personalitat, allò del Pla literari i el Pla real. Ho defineix bé Martinell quan diu que, a Pla el que li agradava més era fer de Pla.

De Pla, n’han parlat molts, però jo us en parlaré com a vilatà de Palafrugell i com a conegut. Recordo, per exemple, la primera vegada que el vaig conèixer directament. Era un dia de difunts (pels volts dels anys 45 o 46). Jo anava amb el meus pares a fer la visita al cementiri i, de tornada, ens vàrem creuar amb ell. Anava amb un grup d’amics de Palafrugell, coneguts també, pel que vaig veure, de la meva família. El meu pare, que havia estat company de Pla a l’escola dels maristes, si bé no mantenia un contacte habitual amb ell, formava part del seu grup de coneguts i, degut segurament a la relació que havien tingut de menuts, es tractaven de tu, cosa que a Pla li costava molt. Varen estar un moment parlant (no recordo el tema) i varen marxar. Quan varen ser fora, el meu pare em va aclarir que la persona que havíem trobat era l’escriptor Josep Pla.

He de reconèixer que, en aquells moments, el meu interès per Pla era molt escàs. Va ésser en marxar cap a Barcelona a estudiar que vaig començar a interessar-me’n per dos motius diferents: l'afició a llegir Destino i l’aparició dels primers volums en català de l’editorial Selecta, tot i que el tema Pla no era escaient dins dels nuclis nacionalistes universitaris.

Després d’acabar els estudis i de fer algunes estades a fora, vaig instal·lar-me definitivament a Palafrugell. Aleshores Pla tenia ja un prestigi gran com a escriptor i, localment, també era considerat tota una figura. Solia freqüentar cal Tinyoi o la taverna del carrer de la Taronjeta. Anava sovint amb en Salvi Embustero, i fou en aquella època quan escrigué l’edició de bibliòfil de Peix Fregit. Jo, però, pràcticament no hi mantenia cap contacte; més aviat tenia referències d’ell a través d’en Jaume Isern, d’en Josep Martinell i d’en Jordi Pujol Cofan. Alguns vespres solia anar a veure en Jaume Isern a la fleca del carrer Torres Jonama i, de vegades, també venia Pla i portava textos perquè Isern els passés a màquina. Recordo que quan va escriure l‘Homenot sobre Carles Riba jo era al davant.

Poc a poc, mitjançant amics comuns com el mateix Isern, Quinta, Martinell, Alsius i d’altres, vaig entrar més en relació amb l’escriptor. En un moment concret hi va influir el fet que vaig posar en marxa un laboratori d’anàlisis clíniques, que encara conservo, el qual va excitar la curiositat de Pla, tot i que era bastant escèptic pel que fa als progressos científics. En un moment concret –com deia– es va interessar molt per la meva feina degut al fet que tenia una minyona, alta, seca i diabètica, l’estat de la qual li preocupava molt. De fet, estic segur que, aleshores, estava molt més pendent de la salut de la minyona que de la seva pròpia.

Sigui com sigui, el fet és que vaig acabar entrant més o menys en el cercle dels coneguts de Palafrugell i, des d’aleshores, la relació amb ell va continuar amb una certa regularitat. Ens vèiem sovint, quasi sempre al voltant d’una taula, i moltes vegades Pla portava un convidat al qual procurava treure informació; en això era un mestre, la seva curiositat era insaciable. En aquests casos, el més prudent era no desviar la conversa dels temes que a ell li interessaven. Això sí: el contingut de les esmentades converses era molt variat, es parlava de tot, malgrat que moltes vegades depenia dels acompanyants. Quan només érem gent de Palafrugell, les trapelleries i la política local eren el seu tema preferit, però tot li interessava.

A vegades s’ha dit que Pla no tenia amics a Palafrugell i que no es preocupava pel poble, però això és fals del tot. Molta gent, de tot tipus, anava al mas a exposar-li els seus problemes i a demanar-li ajut, i ell no tenia un “no” per a ningú.

S’ha parlat també d’un Pla mal educat i intemperant. És veritat que li havia vist algunes sortides fora de to, però, qui és que no en té, tenint en compte que era un personatge popular que difícilment suportava l’assetjament de la popularitat? Pla era amable amb la gent del poble i esquerp alhora, és cert, però era la seva manera de defensar la seva intimitat.

El que sí és ben evident és que Pla era un treballador intens. Fruïa de la solitud del mas i es passava tota la tarda i, de vegades, bona part de la nit escrivint, amb aquella ploma estilogràfica que li portava en Verges i que no sabia emplenar, per això l’anava sucant al tinter. Necessitava estar sol per escriure i els seus manuscrits no tenen pràcticament errades ni correccions, perquè pensava molt abans d'escriure. Pla es llevava tard i, si el temps era bo, se n’anava cap a Palafrugell, parava a Transports Reunits i portava, si tocava, l’escrit per a Destino a l’ordinari, com deia ell, anomenat Facundo. Desprès solia anar-se’n a l’estanc del carrer estret a comprar tabac i, a mitja tarda, si el temps ho permetia, s’acostava a Palafrugell, feia els encàrrecs habituals, veia les amistats o es passava per casa del seu germà Pere, i sempre trobava companyia per anar-se’n a sopar. Menjava poc i, al final, amb prou feines tastava res. Per a ell, el sopar era el pretext de la conversa.

Molts d’aquests sopars els fèiem amb Josep Quinta, pare del periodista Alfons Quinta, la persona que lligava les reunions i el contacte amb Pla. L’escriptor aprofitava quan Quinta viatjava per seguir-lo i, en alguns viatges, jo els havia acompanyat. Em ve a la memòria una vegada que vàrem sopar amb el president Tarradellas, amb el metge Dalmau de Palamós i amb el notari Llach. La conversa era la situació interna de Catalunya, que Tarradellas coneixia bé. Recordo una frase de Pla (es parlava ja del retorn a Catalunya): “Cuidado quan hi arribeu, que no us fotin la cartera!"

Un Homenot de lletra poc avesat a impartir conferències

Un cas concret, poc habitual en Pla, el vaig viure a l’institut de Palafrugell. Pla era poc amic de fer conferencies. Una vegada érem al mas havent dinat, una hora molt dolenta per a ell. De cop se li va presentar un metge d’una vila del Maresme demanant-li que anés a fer una conferencia a la Casa de Cultura del poble. L’única vegada que he sentit a Pla com a conferenciant va ésser al que aleshores s’anomenava Instituto Nacional de Enseñanza Media de Palafrugell. Els precs de tots plegats i el fet que feia poc que l’institut s’havia posat en marxa va fer que Pla accedís a impartir la conferència. Va ésser curta, i recordo que va explicar-los als alumnes la manera d’escriure de forma clara i correcta. Va passar a la pissarra i va explicar com s’havia de construir una frase. Va escriure: “La casa es blanca”, insistint en l’ordre de la construcció i en la importància de trobar l’adjectiu adequat.

Un Homenot allunyat de la medicina

En principi, Pla no tenia massa bon concepte de la medecina. Dubtava de les possibilitats reals de curació en molts casos. Deia que el metge era el bruixot de la tribu i que curava amb la suggestió. Alguna vegada, parlant d’aquestes qüestions i amb ganes d’acabar la conversa, comentava: “Tingueu en compte que, en l’època victoriana, a Anglaterra els metges entraven a les cases per la porta de servei”. Del metge, l’atreia la persona i el misteri dels aspectes humans i de les relacions metge-malalt.

D’Alsina i Bofill, que el va tractar molt temps, com a metge i com a amic, deia que, mes o menys, era el seu metge. Amb això volia manifestar com, per a ell, la relació metge-malalt era aleatòria; és a dir, que valorava més l’amic que no pas la seva possible competència professional.

Jo, com a analista, alguna vegada l’atenia, però sovint em donava la impressió que es deixava fer les anàlisis per quedar bé i per complir amb les indicacions del metge. Una vegada fets ja havia complert i el resultat quedava pendent durant dies, sobretot si es trobava bé, com era habitual.

De fet, és conegut que Pla va fer un infart lleu. Va estar una dies ingressat i, quan va tornar, li vaig fer les anàlisis que li havien ordenat. Recordo que després de l’extracció vàrem parlar una estona. Li vaig demanar què li havien recomanat i va contestar-me que li varen dir que no fumés, que begués poc alcohol i que s’oblidés del cafè. Naturalment, va donar-me a entendre clarament que pensava continuar fent la mateixa vida d’abans. D’una manera entenedora, em va dir que ho necessitava per escriure i que, si no podia escriure ni llegir, la vida no tenia interès per a ell.

Sempre he cregut que Pla va morir sense un diagnòstic clar. Tenia una anèmia important deguda al fet que no menjava. Deien que va morir de vell i, segurament, va ser veritat, però jo hi afegiria que, en certa manera, es va deixar morir. Afectat de cataractes, tenia dificultat per llegir i escriure, i a això se li afegia l’edat. Pla es va anar apagant lentament... Aquesta mateixa opinió me la va dir, poc abans que ell morís, el president Tarradellas: “Dóna la impressió que s’ha cansat de viure”. Crec que Tarradellas tenia raó.

Sempre recordaré la darrera vegada que vaig veure Pla en vida. Acabava de sortir de la Clínica Santa Creu de Figueres i era al Motel Empordà. El seu aspecte no preveia res de bo. Va deixar el motel i va voler anar-se’n a morir al mas. El recordo també, de cos present, quan el vaig anar a veure al mas. Era un dia de Sant Jordi que plovia a bots i barrals, el dia que vam dir adéu a un home que estimava el seu país i que va crear –agradi o no– el català modern.

Frederic Suñer - Ex-President de la Fundació Josep Pla, I amic de l’escriptor

Diari de Girona 30/10/10

LA VIA BASCA

Es quasi obligada una nova comparació entre el país basc i Catalunya. Per una banda la sentencia sobre l’Estatut en mans d’un TC totalment polititzat ha avivat els sentiments nacionalistes, autonomistes i independentistes a cas nostra. Si be els darrers grups independentistes no s’entenen entre ells. Per altra banda les darreres noticies -ja previstes- sobre l’aprovació dels pressupostos ens porta de nou l’actualitat al país basc. Nogensmenys, al parlar d’Euskadi al valorar l’estat del país, sempre s’han de fer dues consideracions prèvies. Una d’elles es l’existència d’ETA i l’altre és el concert econòmic i el règim foral, consolidat recentment. Per cert, que Franco no es va atrevir a treure, ara emparats per l’actual Constitució. Situació que dura des de 1878. Allà, com es ben conegut, cada Diputació recull els impostos,i els reparteix i torna els sobrants consensuats (o no?).
A la fi, negre sobre blanc, han sortit els acords entre el PNB i ZP. El pacte esta ben clar: mes de 400 milions d’euros, autoritat absoluta per a disposar del fons de la Seguretat Social, tracte directa entre ZP i el PNB per estudiar les modificacions de l’Estatut sense que el lendhakari pugui intervenir, vint noves transferències cedides, a mes a mes, la basquització del nom de les províncies i exclou a expressament a CiU de qualsevol influencia a Madrid. Naturalment la primera conclusió que en treus, apart de que ZP te el futur polític assegurat, la primera víctima es el president basc, Patxi Lopez, que queda en una situació compromesa amb un pacte que per poc interès que hi tingui el PP no deixa de ser per uns i altres, una befa. No ens enganyem, el PNB que representa pràcticament i de forma ample el sector nacionalista, ha millorat un cent per cent la vella tàctica pujoliana del “peix al cove”. I la primera conclusió a treure’n dels acords, es que el país basc esta aconseguint d’una manera velada una independència quasi total, amb la que podríem anomenar “via basca”. I estic segur que, al revers de l’Estatut de Catalunya, aquí ZP complirà. A Catalunya es parla molt d’independència i sobiranisme. Ara estem davant d’eleccions, l’autodeterminació surt cada dia en boca d’uns i altres . Encarar patim el fet que quan es discutia l’Estatuí, CiU (amb la col•laboració del PSC) va caure en el parany de ZP , el resultat es prou conegut. Això si, el dia 11 de juny mes d’un milió de persones surten al carrer contra la sentencia del TC, una manifestació impressionant. Altrament, al cap de vuit dies tot va en orris, les forces catalanes fan el ridícul a les Corts. Potser tenia raó Unamuno amb allò de “catalanes, la estetica os ahoga”.
I sortint un moment d ‘aquest punt concret, queda com pot influir el pacte esmentat en les properes eleccions: diria que poc, si be hem fet un paper galdós. Quan escric això, surten poques reaccions dels partits politics en front del pacte. Es probable passin dues coses: que hi passin per sobres amb cura, algú pot treure el ridícul del Galeuscat. Si be, la indiferència envers la política es tan gran que repeteix-ho influirà poc o gens. Tot assegura que CiU guanyarà, si be no farà majoria absoluta , hi quedarà a prop. Fent futurologia, si l’aritmètica no dona per un govern, mes o menys estable, de CiU (adoptant una “geometria variable”), no tinc cap dubte que es tornaria a formar un tripartit . Malgrat lo comentat, si ho permetessin (es molt difícil), es faria un pacte a la basca, PSC/PP, el mes ben vist per Madrid. Una altre possibilitat, la sociovergencia, ben acceptada per UDC , te els recels fundats dins CDC (en tinc una experiència personal durant la meva estada dins el mon local).
Torno a la qüestió de les diferencies entre un lloc i altre. El PNB va descaradament a la seva prescindint de lligams amb altres nacionalismes, pactant amb el dimoni si cal, per cuidar els interessos propis de partit i de país. A mes a mes, amb la garantia que el govern de ZP complirà lo pactat, cosa que no fa quan d’interlocutor es Catalunya. A casa nostra, s’entreveu un possibilisme de mal valorar. Tornant a l’ensarronada de ZP amb l’Estatut, el Congres el llima i el TC acaba l’amputació . Com deia si hagués estat el basc, no s’haurien atrevit. La reacció nostra: una gran manifestació que acaba amb aigua de borratges.
En l’estratègia de ZP, un punt clau i una pregunta: El president deixa de banda a ERTC i IC, els números de nou, no en tenia prou. El PSC no calia, ja el te sempre al seu costat. Ve la pregunta: Queda CiU, es de suposar que alguna oferta econòmica de ZP hi devia haver per a aconseguir un vot favorable. A mes Duran i UDC son propensos a pactar amb els socialistes. La negativa fou per por a que no es complís, gat escaldat de l’aigua freda fuig. O be a pressions per part de CDC. Si be la federació va col•laborar amb l’abstenció en la limitació de despasses de cares als pressupostos i amb la reforma laboral. Amb un motiu ben clar i justificat, si es fa caure el govern, hi hauria hagut eleccions que coincidirien amb les catalanes.
Voltejant una mica la qüestió, esta vist que CiU ha ajudat el govern quasi tan com el PNB i en canvi no en treu cap profit conegut, nomes evita la possibilitat de eleccions generals juntes amb les autonòmiques.
I arrodoniria el tema en un punt: Actualment el país basc esta per sobre de Catalunya en moltes vessants. Vaig viure una temporadeta en un poblet de Guipúscoa, abans del pacte PSB/PP i es podia observar com estan millor que a Catalunya. En l’atenció i cura do dels carrers, netedat i en transports, la diferencia es a favor d’Euskadi. L’activitat industrial a la zona millora clarament. En el cas de la llengua diria que la situació es semblant.
Resultat de tot: Euskadi tenia i te ben blindat el regim foral. La pròpia Constitució ho assenyala en la disposició addicional primera, continua en l’Estatut de Guernika i acaba en la LOFCA que fa fora les provin¡cies basques i Navarra de la llei. ETA sembla va de baixa, si be em aquest aspecte cal ser molt caut. Amb aquesta puntals s’explica com Euskadi, al revers de Catalunya, aconsegueix de fet es un estat quasi independent? I aquí fent volar coloms.

Diari de Girona 25/09/10

EL VELL SANTA CATERINA

La diada passada segons me’n assabento per la premsa, es va inaugurar del tot la nova destinació del antic hospital de Santa Caterina, com a seu dels serveis de la Generalitat a Girona. Em porta a recordar vells temps ja superats. Sempre he comentat que de la meva experiència en política, que si fos ara no començaria, hi ha dos aspectes dels que sempre me sentit satisfet. Un d’ells es la revitalització, la posta en marxa real i efectiva de la Fundació Pla basada en una nova seu digna. L’altre, com a diputat responsable, fou la decisió d’abadanar el vell hospital de Sta. Caterina i construir-ne un de nou en els terrenys del Psiquiàtric de Salt. Tot portava la cessió a la Generalitat del vell hospital per als seus serveis territorials.
Fent memòria, ja que el temps amb la seva acció amortidora fa que molts comentaris que en el seu moment més immediat serien polèmics o interessats, ara formin part de la petita historia local. Parlem de final dels vuitanta quan estava de president del IAS com a membre de la Diputació sota la presidència de Josep Arnau. En aquells moments, penso acertadament, els serveis sanitaris de la Diputació depenien d’un organisme autònom , l’Institut d’Assistència Sanitaria (IAS), del que depenien l’hospital de Sta. Caterina i el Psiquiàtric de Salt.
Jo tenia un record important de l’hospital de Sta. Caterina. Era per els anys seixanta, hi havia un servei d’Aparell Digestiu a càrrec dels Drs. Lopez Aluma I Reyner, on un temps hi anava a treure mostres de sang per a preparar la meva tesi doctoral. En aquells moments el director era el Dr. Garcia Bragado.
Aleshores, Sta. Caterina era de fet un hospital oncològic, sense serveis d’urgències i on la resta de serveis d’una manera o altre estaven subordinats al servei “estrella”. Per altre part, en certs mitjans sanitaris gironins, no hi havia massa interès en “ressuscitar” Sta. Caterina. Recordo com las primers suggeriments que m’arribaven, era que el convertís en hospital de crònics. En un moment concret, vaig estar a punt de perdre la presidència de l’IAS quan ja teníem en marxa el projecte del nou hospital a fi que l’ocupes una persona mes propera a que tot quedes com abans i afavorir un centre privat, que marxava sol i no calia cap suport. La prova actual es que tots dos funcionen perfectament be.
El meu nomenament no va ser massa ben rebut dintre l’hospital, i per part d’un diari que mai m’ha tingut massa simpatia, va començar una campanya sembrant inquietud entre el personal, que es va iniciar precisament el dia d’una vinguda del president Pujol a Girona. Vist com es el mon polític, tan aleshores com ara, era natural passes. Hi havia hagut un canvi, l’anterior president de l’IAS era políticament diferent així com el gerent.
Un canvi d’aquest i el suport de l’equip d’Arnau en van donar força. Amb un nou gerent, Ramon Llibre i un adjunt també nou, Marti Masferrer, vam plantejar una nova política basada en revitalitzar Sta. Caterina, crear un servei d’urgències i estructurant altres serveis, que va ajudar a crea una certa estabilitat dins la casa i a contrarestar certes maniobres amb tuf polític. Un nou director mèdic ja ajudar-hi. Entre els problemes que es van solucionar a Sta. Caterina, n’hi ha un de curiós, fins i tot anecdòtic, era l’abundància d’estornells que a les nit es posaven als arbres de l’entrada i al mati armaven un guirigall important que molestava la malalts. La solució va venir amb un xarxa que cobria el pati i privava als ocells d’anar als arbres. Com deia, un cop aconseguida una certa tranquil•litat dins l’hospital, esvaïts els rumors que també s’havien fet córrer de que la intenció era tancar l’hospital, vam venir el moment de pensar en un nou hospital als terrenys de Salt i anar al que es actualment un complexa important, un hospital general, un psiquiàtric i un sector social residencial. Ensems des del primer moment la idea es venia en el sentit que l’edifici vell que quedes passes a la Generalitat com a seu del serveis, en aquells moments i fins ara, aspergits per la ciutat.
Dins l’hospital de Salt es van iniciar també millores importants, entre elles recordo un nou servei d’urgències i la millora del serveis de crònics. Des de la transició s‘havien fet millores importants per a pal•liar un problema greu, en èpoques ja llunyanes, els psiquiàtric s’havien convertir en un recurs per emmagatzemar gent incomoda. Mesures judicials per l’ingressà, els avenços en la medicació amb psicòtrops juntament amb els tractaments ambulatoris varen disminuir de manera important el numero. Una edat mitjana molt alta també hi va ajuda. Millorar les sales de crònics va ser doncs una altre mesura important. Si no recordo malament, quan vaig entrar encara eren uns 800, ara la xifra deu ser per sota de 100.
Els primers passos van ser exposar la nostra intenció al aleshores conseller de Sanitat, Xavier Trias, que va donar d’entrada tot el seu suport. Els temps següents, varen visitar els dos hospitals varis membres del govern i el propi president Pujo va estar a Salt i a Sta. Caterina varies vegades. Li vam explicar totes les nostres intencions. Recordo un cop que a en aquest darrer, mentre pujàvem al pisos l’ascensor es va espatllar, es crea una gran remenament per part dels escortes i es soluciona ràpidament. Desprès Pujol va voler anar a passejar tot sol per la Rambla.
Lligat tot, una inversió tan important porta feina i complicacions, finalment va arribar la convocatòria d’un concurs de projectes per el nou hospital. Es va fer una exposició dels rebuts al Col•legi d’Arquitectes i no va ser faci’l la designació final. Es va valorar el fet que atesa l’¡abundància de terrenys en el Psiquiàtric, el nou hospital tingues poques plantes. Tot seguit va vindre la primera pedra. Desprès vaig deixar la Diputació i vaig seguir vagament el procés de construcció. Un cop acaba l’obra, Tomàs Sobreques, aleshores president de l’IAS, em va ensenyar totes les instal•lacions. Conseqüent amb la poca alçada, em va sorprendre enormement la seva lluminositat, vaig opinar que era l’Hospital de la Llum.
En quant al vell edifici, una de les conseqüències de portar una vida plàcida es no haver de tenir contacte amb les administracions. Malament si has d’anar-hi sovint. Es per això que espero tardar a veure el nou i vell Sta. Caterina.

Diari de Girona 11/09/10

AJUNTAMENTS

HI ha mar de fons en els ajuntaments. Alguns alcaldes es volen manifestar a Madrid, a tornar les claus . Asseguren que el fang els arriba al coll, segons altres ja els cobreix el cap. Alguns han presentat ERO’s. El motiu es ben senzill, no hi ha un duro. La cosa ve de lluny, des de la transició política, els ajuntaments han sigut sempre la institució menys valorada, mancada de sintonia amb les altres administracions . Han estat el parent pobre.
Es varen trobar amb pobles on faltava tot i amb ingressos precaris. La reforma fiscal, les actualitzacions del cadastre i una recaptació d’impostos seriosa, varen donar els primers ingressos. Fruit de la millora econòmica general del país i de manera important per els ajuts de la Unió Europea (que sovint ens oblidem d’això !!), porten a un creixement urbanístic que provoca una millora important dels ingressos municipals. Quant la cultura del totxo falla, era previsible ho fes un dia o altre, ve el catacrac que obliga a reduir dispendis.
Una altre conseqüència, els ajuntaments van adquirint competències que no els corresponen per llei. Avui en dia, diria que entre un 25 a un 30 per cent dels diners municipals corresponen a actuacions no pròpies dels ens locals. Dins un esperit, ben legítim i lloable, de donar serveis als administrats, es van crea’n serveis i orangismes propis que en realitat haurien de donar altres administracions. I sovint aquestes aprofiten per passar-los serveis, sense traspàs de la despesa.
La relativa bonança econòmica facilitada pel totxo, ha portat també a un excés de funcionaris i càrrecs de confiança que porta a una despesa no gaire justificada. S’ha inflat l’administració de manera excessiva. Si be Catalunya esta dins xifres prudents (altres comunitats ens doblen en numero d’empleats públics). A Catalunya el 32 % de funcionaris corresponen a l’administració local.
La cosa va aguantant fins que ve la crisi. El govern central, obligat per Brussel•les, ha de reduir la despesa publica. Els ajuntaments no poden recórrer al deute el 2011 i han de retornar diners rebuts de mes el 2008.
Comença a fer-se publica la situació dels ajuntaments. S’han d’estrènyer el cinturo. Amb un objectiu, a veure si es poden continuar serveis amb el menys cost possible. Algú pot comentar que es com assajar la quadratura del cercle, però no hi ha mes remei. Una certa experiència em porta a uns comentaris.
Maldant per aquest objectiu, apuntaria solucions, que algunes d’elles, tard o d’hora, amb crisi o sense s’hauran d ‘aplicar igual. Reconec d’antuvi que algunes seran malt rebudes per molta gent d’aquest sector del mon polític.
La primera es que cal crear municipis mes grans. Cap país desenvolupat d’Europa te un numero tan gran de municipi i de mida tan petita com el nostre. Es obligat a fi d’abaratir serveis. També te un altre avantatja: facilita la planificació urbanística. Estem cansats de veure com directrius urbanístiques concretes de pobles veïns, es contradiuen totalment. Sense depreciar un altre valor afegit, abaratir el cost de serveis. De fet es el que ja es fa en l’entorn de Barcelona.
Un altre pas es proveir les necessitats de personal com secretaris i interventors i estructurar be les funcions. Recordem el cas, comentat per la premsa, de la interventora de Sta. Coloma de Gramanet que va ser forçada a marxar ja que no feia els informes tal com els volia l’alcaldessa.
Augmentar els recursos es un altre punt. La baixada espectacular de la construcció porta al pas mes fàcil, augmentar l’IBI i ensems fer un nou cadastre. De fet pràcticament tots els ajuntaments ho fan. Si be les circumstancies econòmiques de la majoria de gent, obliguen a ser molt prudents en aquest punt. Es creen situacions molt greus. Hi ha jubilats amb casa pròpia que la contribució els comporta entre un mes o dos de paga. L’altre solució es reduir despeses, hi tornaré.
Els sous dels politics municipals es un altre punt, apart de l’estalvi en algun cas, cal donar exemple. Sovint surten comentaris sobre si tal alcalde o president cobra tal o qual quantitat. Reconec en aquest tema hi tinc una sensibilitat especial. A Palafrugell vaig ser bescantat per tots costats (i un dels motius que em fessin fora) quan desprès de vuit anys sense cobrar, ho vaig fer durant quatre, per motiu de pactes. I des d’aleshores, tots han continuat cobrant igual o mes. No hi ha maneres de que en funció de diferents paràmetres com pressupost, dedicació, mida del municipi i altres possibles, la Generalitat o el Govern central marqui un escalat en que s’hagin de moure el sous dels alcaldes i regidors. Recordo els comentaris desprès de les darreres eleccions quan un alt càrrec gironí es va posar un sou que es mes del doble del que cobrava jo quan vaig ocupar la mateixa plaça.
Passem a retallar la despesa. La missió d’un polític es manar, actitud que es desvia per sobre del servei al ciudatà. Es un pecat que tots hem fet. Sobres això els càrrecs municipals no valoren prou que, en molts cops, no sempre guanya unes eleccions qui fa mes coses. Es un punt important vigilar les actuacions a fer, perquè hi ha obres inútils, o de poca utilitat, a cops fetes per pur lluïment, que costen molts diners. En lloc d’anar per altres mes útils, si be menys lluïdes. Recordem el famós pla E de Zapatero, que ha portat obres que potser no calia i per manca de temps, no es van fer altres mes necessàries.
Un altre tema, no urgent, es la llei de vegueries, que sembla parada de moment, però que es pot presentar desprès les eleccions. La compatibilitat entre Vegueries, Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Pla ja ho deia: “..i qui ho paga tot això”. No acabarà traguen els diners dels destinats als Ajuntaments.
Podria afegir-hi mes punts, però m’allargarien massa. Tot el conjunt, el concretaria en tres: definir competències, finançament i austeritat en la despesa.
Acabo de redactar aquesta nota i veig que l’Estat vol destinar diners als ajuntaments per compensar la prohibició d’endeutar-se. Bona noticia, si be pot ser nomes un pegat. El punt clau, insisteix-ho, es que els ens locals necessiten una replantejament del seu finançament i de les feines a fer. Valorant un altre fet importantissim, de mal compaginar, l’ajuntament es l’administració mes propera al ciutadà, i a la primera que va per qualsevol problema.

Diari de Girona 29/08/10

CONVERSES AL CARRER

Anar, sense preses, pels carrers en un poble mitja com Palafrugell te els seus atractius i a mes a mes, en una època d’estiu, quan hi ha tanta gent. Si hi afegeixes, en el meu cas, el fet de ser exalcalde, que porta els seus riscos i avantatges. Des de gent agreujada que, d’una manera o altre, encara mostren el seu desafecte fins als suposats beneficiats que fan el contrari. Però aquest no es el tema que m’interessa, passa a tot arreu i mes quant el prestigi dels politics esta sota mínims.
M’agradaria parlar d’una qüestió menor, si be i sobre tots en agustes dies estiuencs, t’hi trobes molt sovint. Et veus cara a cara amb gent coneguda de temps, alguna vegada el anys passats fan la identificació una mica complicada, altrament amb una mica de tacte te’n surts. Segons el dia, la hora, la calor o la pressa d’un i altre la incipient conversa te mes o menys possibilitats d’allargar-se. En el cas mes favorable, inclòs pot acabar anant a fer un cafè.
A uns intercanvis d’opinió fets aquest estiu en ple carrer dedicaré aquest comentari. Un petit incís, sento decebre i entrar una mica en contradicció a un personatge de la vila, entre conegut i amic, que manifestava que en Suñer escriu millor quan no parla de política. Amb tota la meva bona voluntat, no em queda mes remei que entrar-hi.
Trobo un amic gironí, simpatitzant o militant ho desconec, d’Iniciativa. Portàvem temps sense veure’ns i el primer comentari que em fa es: Quina raó tenies? De moment em deixa una mica perplex, em recorda que fa un parell d’anys parlant de la situació política, jo li comentava que Saura va caure en la trampa de Montilla, d’acceptar el departament de Governació que tants maldecaps li ha portat. Es veia que no encaixaria. Ara em comenta que va ser un error de Saura, malgrat assegura que el partit aguantarà be les properes eleccions. Ens intercanviem els correus electrònics.
Fem una aposta, sobre la data de les properes eleccions. Li dic que Montilla aguantarà tot el que pugui, res de l’octubre, esgotarà fins el 16 de desembre si pot. Te difícil continuar i quan mes pugui gaudir de la presidència millor. A mes ve el Papa i hi ha altres activitats que ell pot presidir.
Entre aquestes trobades d’estiu, de la crisi ja no en parla quasi ningú, alhora que es evident un ampli sentiment d’inoperància. El comentari general es que al tercer trimestre augmentarà l’atur i els indicadors econòmics tornaran a baixar. També es un bon moment per llançar un globus sonda (o serpent d’estiu) sobres una possible pujada d’impostos. Trobo un excalcalde amic, que ha abandonat la practica política. Passa els estius a Calella i el veig assegut a la plaça Nova, em sento amb ell un moment. Esta fullejant un diari i em fa un comentari interessant: Tu i jo que em viscut aquest mon, cada cop estic mes convençut que dels diaris nomes hauríem de llegir els títols i com màxim els subtítols. Sobres la resta, de les opinions derivades de la noticia, tenir una màxima cura, crear-nos la nostra pròpia opinió, ja que tenim prou base per fer-ho. Hi ha diaris, de tots coneguts, que son merament una fulla parroquial d’un partit. Afortunadament n’hi ha de mes neutres.
Surt el tema de l’estatut. Entre la gent forana que he comentat el tema el sentiment es que s’ha fet de nou el ridícul. Una gran manifestació que va resultar de nou un brindis al sol (ho comentava fa dies des d’aquest diari), el partits fan el ridícul i son incapaços de mantenir a Madrid el que es va aprovar al Parlament de Catalunya. La gent els ha donat una lliçó, però passen de tot. I la confusió continua, ara veiem una divisió clara entre els grups nacionalistes, dividits entre ells amb una munió de possibles candidatures per les properes eleccions. A Madrid es freguen les mans.
L’eufòria esportiva, amb el triomf de “la roja” que hem hagut de menjar de totes maneres, porta a comentaris diversos. Alhora cal reconèixer altres èxits, com el triomf ajustat de Contador al Tour de França i diversos en tennis, motor isme i formula 1. Si be una matisació, tenim èxits en esports molt ben pagats, tots els participants es converteixen en milionaris. En canvi en esports d’equip i també individuals, molt mes formatius, que donen molts menys diners, els resultats son magres. Dos exemples recents, els campionats europeus d’atletisme i natació.
Un xerrada llarga amb un company de professió basc. Mes jove que jo, ha tancat el seu laboratori i em recrimina que jo hagi aguantat massa amb el meu obert. Parlem del futur de laboratori clínic privat com un exemple mes de la globalització creixent en tots els camps,. Em recorda una conferencia que vaig fer a Valladolid, pel anys vuitanta apuntat aquest perill. Ara els laboratoris que passaven per importants han acabat en mans de grans multinacionals del ram. En política es simpatitzant del PNB, em confirmà que els bascos van a la seva, passen de les altres nacionalitats, el seu país millora malgrat ETA i que contactes amb els terroristes hi son cada dia, per part d’uns i altres. Ens “acollona” als catalans amb això de la Galeuscat.
En fi. Dins un estiu plujós i poc agraït amb el temps, ha fet que hagi vist per la vila mes gent coneguda, que altres temporades. He apuntat amb ànim de comentar-ho les converses mantingudes. Reconec que algunes animes privilegiades trobin aquestes xerrades banals i inútils, sense cap interès ni apropiades a la glosa. Malgrat tot ho faig, es la veu del carrer que tants politics obliden.

Diari de Girona 14/08/10

MANDELA

Darrerament Sud-àfrica ha estat de moda. El triomf de “la roja” ens ha inundat en tots sentits. Fins i tot ens ha portat a especular si el títol aconseguit ajudaria a millorar les perspectives de sortir de la crisi. Finalment les aigües s’amansen, tornen al seu nivell. Es el moment d’anar a un altre punt sobre el país africà, al meu entendre prou important, i que ha estat esmorteït pel futbol: Nelson Rolihlahla Mandela ha fet 92 anys. L’Assemblea General de l’ONU ha decidit instituir el Dia Internacional Nelson Mandela per la seva contribució a la cultura de la pau i llibertat.
La figura de Mandela, o Madiba com li diuen els seus, dona per a moltes consideracions profitoses. A mes, com està la situació de la política i politics d’avui a Europa, burjar en les diferencies entre ell i molts dels nostres, no deixa de ser una temptació massa fàcil, que per clara i evident, no cal insistir-hi.
Desprès de passar 27 anys a la presó per a combatre l’apartheid, arriba un moment en que atesa la situació del país i les pressions internacionals, concretament a l´any 1990, l’ aleshores president, Frederik de Klerk, decideix posar-lo en llibertat. Segurament l’arquebisbe Desmond Tutu va jugar-hi el seu paper. Surt com a símbol de la lluita contra la discriminació, ràpidament inicia una política de reconciliació que porta a eleccions on surt elegit majoritàriament. Tant ell com l’anterior president de Klerk reben amb aquest motiu, el premi Nobel de la Pau. L’actual Sud-àfrica esta estable, si be continua amb problemes propis d’un país en desenvolupament, com la lluita contra la pobresa, la Sida, alhora actes xenòfobs com els de 2008. La millora actual es obra de Mandela i de la seva manera de ser. El campionat del mon de futbol i anteriors com el de rugby son en bona manera una compensació i un premi al país i a Mandela ben concretament.
De Mandela s’ha dit tot, de fins a 5o doctorats “honoris causa” a mes de 200 actes internacionals de reconeixement i al voltant de 500 llibres sobres la seva figura. Fins al punt que ell mateix va prohibir continuessin aquest tipus de manifestacions. Se’l ha comparat amb Obama com als dos primers presidents negres dels dos països. Tota la fama internacional no li ha fet perdre l’arrelament amb els seus i el seu país.
Africa es, com a continent emergent, un espai complicat. Acabada la segona guerra mundial, s’inicia un procés lent i complicat de descolonització, accelerat sobre tot per pressions nord-americanes. Fa anys, parlant amb un missioner que havia passat molts anys en països africans, em deia que el gran error (error o interès) dels països colonitzadors va ser no respectar, al menys els primers temps, l’estructura tribal i imposar una estructura de pseudodemocràcia amb eleccions manipulades, que en el fons nomes cercaven continuar manant indirectament al país. Per ara es difícil, per no dir impossible, parlar de democràcia al continent, potser salvant Sud-àfrica. En la part nord sorgeixen dictadures amb una certa estabilitat. També el petroli dona una gran estabilitat al països de l’Aràbia. A la part central, salvant petites excepcions, el problema continua greu. En mans de dictadors, amb guerres a dojo i la població civil ho paga.
Tornant a Mandela, ha creat esperances, que permet pensar en un país amb un futur diferent dels altres que l’envolten. Cassat tres vegades, s’ha especulat que si ho hagués fet amb una blanca, com a maniobra d’imatge personal, potser l’hauria beneficiat de cares a la seva consideració en els països rics, que li eren prou necessaris, si be hauria estat una bufetada als seus. Allà es conegut com a Madiba, títol concedit pels vells del seu clan. El seu pare li va posar Nelson Rolihlahla Mandela, que en la seva llengua natal vol dir “aquell a qui els problemes arriben” i que ha estat conseqüent amb el nom. Envoltat de països on els dirigents nomes es preocupen de manar i aprofitar-se econòmicament, Mandela dona una lliçó i en certa manera una senyal i guia d’estabilitat en un continent confús.
Com comentava, avui dia parlar be de Mandela es quasi una obvietat, nogensmenys com no podia deixar de ser, també li surten detractors, mai plou a gust de tothom. Se li retreu no ha lluitat prou contra la Sida i ser massa tolerant amb la minoria blanca (un 20 %). La inseguretat publica continua ben evident.
Malgrat tot, i vist des d’aquí, al meu entendre hi ha dos consideracions a fer: La primera es la fidelitat a la seva gent per sobres de tot, quan en la majoria de casos priven els interessos personal sobre els generals. Un altre prou important i que contrasta amb les actuacions que veiem en el nostre entorn, es que desprès d’un primer mandat, renuncia la política activa. Continua la feina amb el seu mestratge i seva obra social .
Resumint, en uns moments de grisor política a tot arreu la seva figura - Madiba per uns, Mandela per altres- te cada cop mes un atractiu ben clar. Inicià un primer intent de lluita armada contra l’apartheid, que abandona tot seguit i que el va portar a adoptar la no violència de Gandhi. Deixà la direcció d’un país complicat, però queda el seu tarannà dialogant i la seva figura continua essent, per ara, un guiatge obligat per els que queden.

Diari de Girona, 21/05/10

LA IMATGE

S’acceptava normalment com a imatge, la representació exacte d’una altre cosa. Quan era menut, per imatge enteníem, en una valoració estricta, representava una estàtua. Privava totalment el concepte religiós de la imatger, com a reproducció de divinitats o sants. Per altra banda, com es sabut, hi ha religions monoteistes que prohibeixen aquest tipus de reproduccions. Ha passat molt temps, ara el avenços tècnics han portat que el concepte de imatge esdevingui molt diversa. Admet valoracions molt amples, inclou des de la informació a les arts plàstiques fins a conceptes filosòfics i politics.
I aquí m’interessaria, en els moments convulsos actuals, definir i concretar dos conceptes sobre el mot: Un d’ells es el de imatge clàssica, diríem plàstica, fàcilment intel·ligible i que s’ha estes arreu.. Una altre versió, que arranca ja d’Aristòtil, i que no precisa exactament d`un grafisme, correspon a la comprensió intel·lectual d’un concepte, es així quan parlem de capitalisme, nacionalisme, socialisme,etc.. Tots sentim i en tenim una imatge concreta, segons també les pròpies idees, sense necessitat d’una figura. Si be sol passar que els dos conceptes es complement. La cosa acaba en que les dues opcions van juntes, s’arrodoneixen, idea mes figura. Es difícil trobar un concepte, del tipus que sigui, que no vingui reflexat per una figura, des d’una marca comercial a un partit polític.
Aquesta aparent divisió -i quasi sempre complementaria- voldria aplicar-ho a un aspecte de la crisi que patim tots. Que n’hi ha per dies de solucionar-ho i que res tornarà ser com abans. Te una representació gràfica aquesta vicissitud que sofrim? Com tot i des del punt que comentàvem, si i polivalent. Des d’un nombre infinit de fotografies, prou expressives, fins la part essencial que cauria dins el que anomenaríem com imatge intel·lectual, fruit d’opinions fonamentades de gent experta i experiència personal. Comencem per un acudit, aquell que diu: Hi ha tres maneres d’arruïnar-se: Amb joc (la mes rapida), amb amistançades (la mes agradable) i amb economistes (la mes segura). Parlant en serio, els motius estan explicats abastament, si be per dir-hi la meva hi afegiria dos punts, el primer no prou valorat: Es un creixement demogràfic exagerat i el segon –cada cop mes clar- es un moviment contra l’euro i en el fons contra Europa. I el vell continent ha fet poc per prevenir-ho. Una majoria de països, hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i això s’ha acabada.
Sobre el interès de la imatge - no em puc escapar del topic que val mes que mil paraules- una mostra en dos exemples: El primer, fa poc mesos es va celebrar el vint anys de l’aparició d’un sistema de retoc aplica’t a la fotografia digital, el Photoshop, creat pels germans Thomas i John Knoll d’Adobe. Per els afeccionats a la fotografia “fer un photoshop”, s’ha convertit una feina de rutina i el seu us es totalment imprescindible en publicitat i maquetació. En poques paraules, la foto desprès del Photoshop (o altres procediments semblants) pot ser totalment diferent de l’original. Les discussions sobre les imatges aparegudes retocades als mitjans son habituals i no cal concretar massa, no acabaríem. La fotografia digital amb els procediments de modificar la imatge original, han revoluciona’t la fotografia i han portat a una confusió enorme. Com a modest interessat, comparteixo totalment el que deia un expert (Joan Fontcuberta): “La fotografia que fan els fotògrafs em sembla avorrida. La que fan els artistes em sembla patètica. La única esperança es la fotografia sense qualitat”. Per cert, sembla que la propera edició del sistema, el Photoshop CS5, promet noves meravelles en aquest aspecte.
No hi ha maneres, al veure una foto en un diari, si es original o s’ha tocat. Ens queda acudir al sistema RAW (cru) i exigir l’original que no es pot modificar. Però aquest es “invisible”.No hi ha actualment un sistema que garanteixi de cares al públic que la fotografia no s’ha tocat. Malgrat es treballa per a aconseguir-ho, sembla que hi ha interessos estranys que ho retre-se’n. Sembla que els aspectes legals si s’han solucionat. Si be en la fotografia química també hi ha hagut casos de trucatge, un ben recent es la famosa foto de Capa de la mort d’un milicià.
El segon exemple, que per a alguns pot semblar banal, el vaig veure en un telenotícies. Va aparèixer la ministra de la Vega (o de la Vogue), desprès del Consell de Ministres, amb un modelet d’alta costura, que deu costar lo seu i que canvia contínuament. En un altre pla va sortir la presidenta alemanya Merkel al Bundestag, amb un vestit mes que senzill, que repeteix sovint. Tinc fotos comparatives.
Comparant les dues observacions, veiem com la imatge ajuda a comprendre moltes coses. En el cas de la Vega i Merkel es veu com la part visual o gràfica ens porta a la que anomenaríem conceptual: Com permet deduir les idees d’una i altre, en uns moments de crisis en els dos països amb una situació econòmica gen bona, si be infinitament pitjor en el nostre. Tothom es lliure de vestir com mes li plagui, obligat també per les seves possibilitats econòmiques pròpies. Però des d’un càrrec polític tan alt i en moments de crisi tan greu, potser no caldria aquest exhibicionisme. I parlant de vestuari, el mateix es podria dir, si be per diferents motius, d’algun polític valencià. Amb l’agreujant en aquest cas, que dona la impressió que, en comparació amb altres, es conforma amb un “plat de llenties”.
Uns moments de TV i el Photoshop m’han portat al comentari d’avui. Observa’n com els dos conceptes de la imatge es complementen i com la gràfica confirma la que anomenariem conceptual. Veient com una altíssima representant política d’un país pobre exhibeix modelades caríssims i la d’un país, diguem-ne ric o sinó menys pobre, vesteix discretament. També aclarir que malgrat les grans i creixents possibilitats del Photoshop, aquest ens permet solucionar una imatge digital, altrament no ens dona la possibilitat de solucionar la crisi que patim. Ves a saber, potser amb el temps sigui possible, seria tan fàcil....